Etiquetes

, ,

Les revolucions són grans transformacions socials que tenen lloc una vegada cada vàries generacions. Almenys vénen succeint així des de la Revolució francesa de 1789. Són forts canvis de relacions humanes que trastoquen el que estableix que tenen una poderosa influència en l’imaginari col · lectiu. De manera que quan una revolució és derrotada, es desanima l’intent de nous assaigs revolucionaris durant molt de temps. I al contrari, quan hi ha una revolució guanyadora altres pobles es veuen animats a intentar la seva pròpia.

Es pot intentar guanyar un avanç cap a la construcció d’un procés revolucionari mitjançant la vinculació simbòlica, ideològica o estratègica amb aquesta revolució triomfant. Paral·lelament, de revolució derrotada cal extreure totes les lliçons possibles i difondre-les. Correspon als revolucionaris i revolucionàries d’aquí i ara fer una anàlisi dels errors i encerts que hagin comès els moviments revolucionaris d’altres parts i d’altres èpoques, i assimilar per la pròpia experiència política i estratègica .

En els nostres dies parlar d’aquestes coses sembla poc menys que fora de lloc, una utopia llunyana i inabastable. Però la força de la història fa que es produeixin insurreccions, revoltes i revolucions sense que s’ho esperi ningú . Els processos històrics són difícils de predir. Ningú en el seu sa judici prediria un maig del 68 el dia abans que esclatés. L’únic que es pot fer des de la nostra posició és estar el millor preparats i preparades possible perquè aquestes insurreccions puguin desembocar en un procés revolucionari complet.

Hegemonia

La idea que la revolució és impossible procedeix de la pròpia hegemonia que tenen avui dia les idees capitalistes. Es tracta d’una construcció cultural, com podria ser-ho, per exemple, la idea que la revolució està a la volta de la cantonada. Per ventura no es podia pensar això en 1848, 1919 o el 1968?

L’hegemonia és un concepte que va elaborar el marxista italià Antonio Gramsci. Ve a dir que perquè una classe (o una part de la societat) controli la direcció d’un poble no només cal la força bruta (el que s’anomena la dominació) sinó que també cal una hegemonia. Aquesta hegemonia és un fet cultural i es basa en l’educació, en el control dels mitjans de comunicació i en la propaganda, de manera que la societat en el seu conjunt (la majoria de la societat) assumirà els valors propis de la classe dirigent .

Marx i Bakunin per la seva banda també van arribar a la mateixa conclusió. Cap dels dos va fer una definició del concepte tan bona com Gramsci. Per exemple, Bakunin parlava de la “dictadura invisible”, que haurien de instaurar els revolucionaris en la societat. Però el nom que va triar no va ser molt afortunat. La resta d’anarquistes posteriors van passar bastant per sobre d’aquest concepte, però assumint que es podrien conformar “societats paral·leles” dins de la societat burgesa. Marx també entenia les coses d’aquesta manera, és a dir, que la societat nova, la societat sense classes, s’està cuinant ja dins de la societat burgesa capitalista. Si Marx empra el terme hegemonia, però, ho fa per equiparar-lo a la dictadura del proletariat sobre la burgesia, i no per referir-se al procés en el qual ambdós mons conviuen i es disputen la legitimitat social.

Avui dia ens sembla bastant normal el fet que uns senyors i senyores amb toga condemnin a la gent a ser tancada entre quatre parets per infringir normes imposades per altres senyors i senyores en un parlament. El poder estatal ha normalitzat l’existència de les presons, del poder judicial i dels parlaments, que decideixen sobre les vides del comú dels mortals. I la societat ha interioritzat que tot aquest entramat és necessari per a la bona convivència. L’Estat ja no es legitima per la força bruta (encara que no la descartarà mai, ja que la deixa com a últim recurs), sinó que entren en joc altres factors més subtils.

La creació de contra-hegemonies

Fa uns 40 anys al País Basc i a Catalunya quan es llançava el concepte de “Euskal Herria” o dels “Països Catalans” es pensava en una utopia llunyana. El que els envoltava era l’Espanya “una, grande y libre” sorgida de la “Cruzada Nacional” de la Guerra Civil a la que no hi havia lloc per dissensions exòtiques. Avui en dia gran part de la joventut catalana o basca és capaç de respondre que viu als Països Catalans o a Euskal Herria malgrat el fet que segueixen sent entitats culturals, i que no estan confirmades pels poders públics. Què ha passat aquí?

Es tracta d’un procés de creació d’una contrahegemonia. És una idea que ha estat impulsada durant més de 40 anys, i que a Euskadi ja en els anys 70 ia Catalunya entrats els 2000, aconsegueix colpir entre una bona part de la població. Es tracta d’una idea cultural i política, (de caràcter interclassista) a la qual van ajudar molts factors. Des dels governs de la dreta nacionalista i els partits independentistes d’esquerra, i també alguns moviments socials i, afegiríem, una subcultura juvenil, musical i de referents simbòlics autòctons (idioma, tradicions, nomenclatura, etc.). Serveixi com a exemple.

Així doncs l’hegemonia cultural no és eterna, sempre s’haurà d’actualitzar conforme la societat i el món van canviant. Ara s’admeten legalment els matrimonis entre persones del mateix sexe. Però darrere hi va haver una llarga lluita encara no acabada, i un lent procés d’educació social de gran part de la població per intentar normalitzar la situació. El racisme o la xenofòbia també són factors culturals i si la població és bombardejada mediàtica i políticament aquests “valors” seran normalitzats. La societat s’adapta a la visió o cosmovisió de diferents sectors de la societat.

El moviment llibertari

Amb l’anarquisme també podem parlar d’una cosa semblant. A vegades ens preguntem, com anem a fer una revolució social llibertària si a l’estat espanyol només hi ha 10.000 anarquistes (i encara que hagués 50.000)? Sembla que en els últims temps s’arriba a la conclusió que si no tenim més influència és per que no estem organitzats. Però cal entendre que qui fa una revolució social és el poble organitzat. I la fa quan hi ha un ambient” de revolució. No s’entra en un procés revolucionari de la nit al dia, sinó mitjançant una lluita constant i creixent. Aquestes organitzacions (formals i informals) creades pel poble seran la clau en el futur.

En la nostra història tenim el cas de la CNT. No va ser un invent en particular dels anarquistes, sinó un lent procés de gestació, maduració i unificació de societats obreres que va durar més d’una dècada. En algunes hi havia anarquistes, però en altres hi havia republicans, i en altres, socialistes, i en la majoria gent sense ideologia prèvia. Quan es va fundar la CNT, aquesta no era un sindicat “anarquista” encara que hi hagi un fort corrent en aquest sentit, si no una eina útil per a la classe treballadora. Si la CNT accepta l’anarquisme en el bienni 1918-1919, serà perquè una gran part dels seus membres veuen que les idees llibertàries són un instrument vàlid per a l’alliberament de la classe treballadora. I és llavors quan el moviment obrer es comença a identificar amb l’anarquisme. Si els anarquistes de l’època haguessin estat militants tancats als ateneus, haurien deixat els sindicats en mans d’una altra gent d’una altra ideologia.

L’anarquisme va aconseguir que la seva cosmovisió, la seva cultura, fos acceptada per grans capes de la població obrera de l’època. I així va anar creant una contra-hegemonia, que la gent de l’època entenia com una “societat paral·lela”, una societat en construcció, un poble en moviment. Aquesta societat nova es basava en l’acció sindical i social dels sindicats i societats obreres, en l’acció cultural dels ateneus i escoles racionalistes, a la incansable propaganda de la seva premsa i les seves revistes, en l’acció comunitària dels grups excursionistes, naturistes , vegetarians, esperantistes … que van crear un magma enorme d’iniciatives llibertàries. Fins i tot certa part del moviment es decantava per arribar a l'”anarquia” mitjançant la convicció i l’educació del poble, i no mitjançant una revolució violenta. Van crear la seva pròpia contra-hegemonia que va esclatar el 1936.

El que es necessita perquè les organitzacions populars aspiren a la revolució és que els revolucionaris i revolucionàries estiguin en elles, que siguin part d’elles i no es comportin com a agents externs que els diuen als altres el que han de fer. Els i les militants en el seu quefer diari i en les seves relacions quotidianes van creant una “perifèria” de simpatitzants, un grup de persones que poc a poc veuen que les idees-força dels i les militants es poden posar en pràctica, i que es situen naturalment com aliats receptius.

Podríem dir que avui en dia tenim algunes de les nostres idees-força influint en els moviments socials i en certs sectors activistes. El mèrit no va ser de cap moviment llibertari en concret, sinó de l’anarquisme aplicat a la pràctica en els anys 60 i 70. Els moviments post-1968 van anar acollint progressivament la manera de funcionar propugnada pels àcrates, que van aplicar als seus col·lectius. Encara que el procés trigués un parell de dècades a madurar, des del canvi de segle gairebé qualsevol col·lectiu que es crea avui dia és assembleari, tenen tendència a creure en l’autogestió, alguns assumeixen l’acció directa, altres creuen en la democràcia directa, són horitzontals, i quan s’organitzen en escales superiors gairebé tots són federalistes … Es va poder veure de manera clara en l’organització del 15M i dels moviments Occupy, que van tenir estructures poc menys que anarquistes. Anarquistes de “a petita” que diria David Graeber.

Però no és suficient. No podem caure en l’auto-complaença ni en pensar que la feina es fa sola. Realment l’important són els objectius. Per exemple, quan els Germans Musulmans perden el poder a Egipte, i passen a l’oposició, prenen les places. Creen contrapoder al carrer i adopten sense rubor la forma de protesta dels seus rivals i enemics polítics de la setmana anterior. En aquest aspecte, avui dia ens podem trobar amb grups socialdemòcrates o trotskistes amb una pràctica assembleària exemplar, amb neo-nazis que defensen l’autogestió i la “autonomia” i fins i tot que adopten l’estètica dels seus enemics, comunistes de partit amb idees horitzontals i federalistes defensant la democràcia directa … Adopten trets anarquistes, però no ho són en absolut.

El que toca fer (un cop vist que les nostres pràctiques quotidianes s’estan assumint) és difondre els nostres objectius. Perquè si no ho fem, altres grups polítics que tinguin els objectius ben clars ho faran, imposaran la seva agenda. Es tracta d’això. Els anarquistes que van estar en aquella primera CNT de l’exemple tenien uns objectius ben clars. La revolució social no es veia molt propera i el que tocava era crear una organització de classe que l’organitzés i la dotés de fortalesa per col·locar-se en un escenari més propici a llançar el desafiament definitiu a la burgesia. La CNT es creava perquè la classe obrera fes la revolució, però ja que era un sindicat, havia de ser útil i resoldre els casos concrets del dia a dia. Es reconeixien uns objectius a curt termini, immediats, que no deixaven de banda als objectius finalistes.

El col·lectiu

Crec que per aquí passa el camí que ha de seguir un col·lectiu anarquista avui en dia. Primer formar-se políticament, i analitzar el que ens envolta. Després s’ha de ser conscient que un grup anarquista està inserit en una societat. Cal parar-se a mirar què tenim per aquí, i o bé participar o bé organitzar (si no hem trobat res) moviments socials i populars. Situar-nos fora del poble que lluita és un greu error que ens porta a l’aïllament. Entrar a una lluita social i que aquest sigui cooptat per un altre moviment polític és una derrota. Però una derrota és millor que no intentar-ho, ja que de vegades es “guanya“.

La creació d’un pensament contrahegemònic es donarà per la pròpia lluita diària que dóna forces i ànims i crea un ambient de resistència i de victòria, això és el poder popular. El poder popular influeix en la creació d’aquesta contra-hegemonia, que al seu torn es retroalimenta de les idees-força dels moviments populars. Si estem en ells, les nostres idees tenen una possibilitat de calar profund i, que a més de nostre funcionament, s’assumeixin els nostres objectius finalistes.

Poso un exemple. Una assemblea de barri. Quan es munta una assemblea de barri la gent que arriba és molt diferent la una de les altres. Si hi ha anarquistes ficats per allà, normalment hauran de bregar molt perquè certes idees es vagin consolidant (rotació de càrrecs, autogestió, acció directa). I quan s’ha aconseguit, es pot passar a una tasca diferent. Quin pot ser un objectiu a mitjà termini? Per exemple el de servir de contrapoder al barri. És a dir, un ambiciós procés mitjançant el qual la gent del barri vagi adonant-se que si vol alguna cosa haurà de lluitar per aconseguir-ho. El procés passa per anar aconseguint petites victòries simbòliques que animin a seguir avançant. I així, fem que la gent que participa en l’assemblea accepti i assumeixi que no val queixar-se de l’ajuntament simplement sense fer res. Les victòries li donen “prestigi” a l’assemblea al barri, generen una cultura de lluita i la van conformant en la pràctica com un contrapoder legítim. Aquest contrapoder (l’assemblea de barri vs la institució oficial) al seu torn serveix per preparar una comunitat per a una etapa superior. La lluita i l’organització generarà poder popular, que és simbòlic i cultural. La contra-hegemonia arribarà quan hi hagi milers de petits contrapoders i una cultura de resistència feta per i per a un poble posat dempeus. I l’hegemonia, arribarà quan la majoria social accepti aquesta cultura (que hem contribuït a crear).

Als i les anarquistes ens queda la tasca de dotar d’una visió de conjunt a totes aquestes lluites, que normalment estan disperses. Hi haurà els qui lluitin des dels sindicats, altres entre els aturats, altres a les lluites per un habitatge digne, altres a l’ensenyament, als barris, a les lluites de gènere, en els ateneus, en la cultura, etc. Aquesta militància, per cristal·litzar en un moviment potent i sòlid, ha de tenir una coherència discursiva, uns objectius clars (que no és simplement parlar de comunisme llibertari, sinó traçar els passos intermedis que cal donar cap a ell) i ha de ser capaç de col·locarse en un escenari en què sigui més propici derrotar a l’estat i el capital. Que, per cert, no deixen de ser unes altres relacions humanes amb estructures orgàniques (govern, parlament, policia, exèrcit, aparell judicial, mitjans de comunicació, empreses, patronal ).

_________________________
Miguel Gómez, militant del Procés Embat

Publicat en castellà al portal web anarquista alasbarricadas.org: http://www.alasbarricadas.org/noticias/node/26538

Anuncis