Etiquetes

, , , ,

Miguel Gómez, Eduardo Pérez i X.Oural

“El capitalista no té cor, però arponeu-lo a la butxaca i sagnarà”. Bill Haywood (1869-1928), Industrial Workers of the World.

Sovint les i els militants socials ens preguntem per què les mobilitzacions no tenen èxit. Per descomptat, conèixer la recepta de la mobilització és la pregunta del milió, que tothom es fa alguna vegada. Aquesta qüestió està íntimament lligada a les estratègies i tàctiques pròpies del moviment que impulsa la mobilització. És a dir, que tant l’estratègia de mobilització i acció com l’estratègia comunicativa han d’anar de la mà, actuant com un conjunt que projecta la idea que es pretén transmetre. Sota aquest prisma, intentem a continuació realitzar algunes humils aportacions que esperem que puguin incitar a la reflexió.

En els últims anys hem viscut vagues generals que han tret al carrer a milions de persones, vagues sectorials que han paralitzat ciutats, pobles i comarques, manifestacions-monstre a les capitals del país, accions de tot tipus (expropiacions de supermercat, okupacions d’edificis, de bancs, de terres…). La reivindicació està per tot arreu, no hi ha escola, hospital o parc de bombers sense la seva pancarta contra la destrucció dels drets socials. No hi ha setmana sense convocatòries gairebé a cada poble i ciutat. I no obstant això, per què anem aparentment de derrota en derrota?

Potser la clau dels problemes que tenim és precisament que les reivindicacions no es plantegen d’una forma quantificable. És a dir, que en faltar una anàlisi profunda dels problemes, no es conclouen objectius, no s’arriba molt lluny en la nostra llista de peticions, quedant-nos en postures massa conservadores tractant de mantenir la situació tal com estava. Per això cal anar al concret, deixant-nos de postures abstractes com mobilitzar-se “contra la repressió”, “contra el capitalisme”, o com el lema de l’última vaga general: “Volen acabar amb tot”. Les batalles són poc guanyables en aquests termes. D’altra banda, tractar de lluitar per conservar unes prerrogatives que es perden com “no a la privatització”, “no a la Reforma Laboral”, “no a la llei de l’avortament” és entrar en un terreny favorable al del sistema. Si es guanyés, valdria de poc més enllà que per tornar a un passat poc desitjable. És lògic que la gent no empri molt temps en les lluites si l’objectiu és només mantenir una situació miserable. Falta una idea de societat nova sobre la qual pivotar el discurs, i sobre la base d’això mantenir lluites concretes ofensives.

Al no tenir objectius revisables o “quantificables”, seguim amb la inèrcia del passat en les mobilitzacions de l’esquerra. Aquesta inèrcia fa que caigui en pràctiques com convocar a marxes forçades per que “cal fer alguna cosa”, sense parar-se a pensar què es pretén aconseguir i a qui cal pressionar per aconseguir aquests objectius. La lluita no és per netejar la consciència si no per aconseguir resultats.

Fa anys, el text ‘Ad Nauseam’ atacava durament alguns dels nostres rituals: “Les manifestacions són actes d’autoafirmació, d’autocomplaença estètica i militant, i la seva única utilitat pràctica és que la policia fitxi i fotografiï als assistents. Això i trobar els amics per prendre després unes canyes. El mateix es pot dir de la germana pobra de la manifestació, la concentració, convocada quan no es confia en reunir ni un mínim de gent per no caure en el ridícul “. Potser la crítica era excessiva, però és palès que quan s’és incapaç de convocar una manifestació per preveure que no es va a ajuntar un mínim de gent, es convoca una concentració. Això es repeteix des de fa dècades de forma rutinària. Actualment hi ha un abús de formes de mobilització com la concentració o la manifestació. En contextos de bonança capitalista aquest tipus d’accions aïllades difícilment tenen algun efecte, però en contextos de crisi com l’actual, tenen encara moltes menys possibilitats.

També hi ha una inèrcia diferent, és a dir, la que considera la “combativitat” en un sentit estètic. Les manifestacions són enteses com un fi en si mateixes, i si no tenen el vernís de radicalitat apropiat, seran automàticament qualificades com a poc combatives o avorrides. Tampoc entren a valorar objectius, quan en una manifestació esclata un enfrontament, acabant en una espiral d’acció-repressió que deixa de banda el problema pel qual ens estàvem mobilitzant. Les inèrcies són una càrrega molt pesada que costa superar.

En aquest sentit també cal tenir present uns límits. Plantejar fins on volem arribar, i veure els límits intrínsecs de l’acció per evitar, inconscientment, esperar més del que dóna de si l’acció. Si no es coneixen els límits el més probable és que les Forces de l’Estat els imposin per la força.

Els èxits de les mobilitzacions no es mesuren ni quant a falsa “combativitat” ni tampoc sobre la base del paràmetre del nivell d’assistència sinó quant a resultats. Una declaració triomfalista per haver convocat molta gent sense haver aconseguit les nostres metes és absurda. Convocar mig milió de persones està bé si s’aconsegueix l’objectiu, si no és igual convocar un grup que a tot el país.

De tot això concloem que tant concentracions com manifestacions han de formar part d’un procés de lluita on es contemplin diferents actuacions més o menys contundents, procurant que vagi in crescendo. En tot cas, aquestes mobilitzacions són accions que només s’han de convocar si podem intentar garantir una participació massiva de totes totes.

Per valorar la utilitat o no de les mobilitzacions s’ha de mesurar la seva capacitat d’interrompre el circuit del capital, que és bàsicament la producció i la circulació de mercaderies. La contundència no ve determinada pel xoc físic espectacular entre manifestants i policies sinó per la capacitat d’interrompre els canals de transmissió del capitalisme. Per exemple, velles eines del sindicalisme com el boicot o el sabotatge són perfectament útils en aquest context i haurien de fomentar-se. Es pot colpejar en diversos aspectes: en la producció, en la circulació o al consum. Potser no cal paralitzar la ciutat completament quan pots paralitzar el transport o un port.

En aquest sentit, la convocatòria freqüent de manifestacions i concentracions tindria efectes en l’obstaculització del circuit capitalista, sobretot en el transport, i en trencar la sensació de normalitat. Per exemple a Madrid, els polítics van parlar fa anys de construir un “manifestòdrom”. Això no passa només perquè els molesti ideològicament veure desfilar cada dos per tres als desheretats, sinó perquè tanta freqüència de convocatòries interromp temporalment la circulació de mercaderies. No és un gran problema, però molesta.

Al marge de la interrupció del circuit de reproducció del capitalisme, també podem fixar-nos en el pla simbòlic. És important incidir en la difusió. Es tracta de transmetre un missatge a milions de potencials simpatitzants, animant a imitar ia participar en accions similars que puguin posar en qüestió la legitimitat del sistema. La concentració o manifestació serveixen com difusió cap al teu públic objectiu i alhora de crítica simbòlica a nivell mediàtic. Només tenen sentit en aquests aspectes si aconsegueixen una participació raonable i van acompanyades d’una cobertura. Si no es dóna una cobertura mediàtica adequada, es perd l’impacte que la mobilització pugui tenir. En el seu moment el moviment 15M va encertar ocupant les places més simbòliques de les ciutats i difonent-ho mediàticament. Una altra opció seria actuar contra els símbols de la burgesia, els seus llocs de reunió, de socialització, etc. S’ha d’assenyalar el veritable poder.

La càrrega simbòlica de les manifestacions i concentracions ve marcada per la capacitat de difusió que siguem capaços de generar, i en aquest cas cal tenir en compte, agradi més o menys, el paper dels mitjans de comunicació burgesos, que malgrat els avanços de internet i mitjans antagonistes segueixen tenint un paper fonamental en l’establiment de l’agenda política. Té sentit convocar si sabem que no es va a cobrir l’acte? Sempre hi ha alternatives. En el cas que es vegi que les formes clàssiques com manifestacions o concentracions no són viables com a mètodes simbòlics, cal buscar altres opcions. En aquest cas el que cal intentar és intentar tenir la major difusió possible, per qualsevol mitjà. Les opcions menys massives poden arribar a generar major difusió i acumulació de prestigi. Tancaments en determinats espais físics de l’Estat-capital, expropiacions, ocupacions, llançament de pastissos, necessiten menys gent que les mobilitzacions habituals i criden més l’atenció, que és del que es tracta si s’aposta pel nivell simbòlic. Deu persones darrere d’una pancarta en una concentració és poc útil. Si aquestes deu persones estan encadenades a la porta d’un banc, és una altra cosa. Si s’uneix el pes simbòlic amb un resultat real (per exemple, expropiar menjar en un supermercat), millor que millor.

Finalment arribem a la gestió dels resultats, guanyem poc i quan guanyem no ho diem. Per exemple el 15M no va aconseguir resultats concrets en el moment (tampoc els plantejava, així que difícilment podia aconseguir-los), però sí que ha generat canvis, o influït en processos, que s’han vingut donant després: no només canvis “atmosfèrics”, com situar certs temes en la primera línia de debat, sinó també altres canvis reals (decrets d’habitatge estatals i autonòmics, reducció de danys en els conflictes amb les marees, mesures simbòliques de control i transparència, etc.). Si ningú surt a defensar que el que ha passat és un reflex, encara que sigui moderat i distorsionat, de les lluites, s’alimenta el terreny de la desmobilització i l’electoralisme (que es basa en el fracàs de la mobilització). Per descomptat no es tracta d’inflar els resultats de la mobilització, que són escassos, però sí que falla la seva posada en valor.

Conclusions

Les mobilitzacions han de ser demostracions de força, que tant simbòlicament com de forma real, disputin el domini hegemònic al capitalisme, el nostre enemic. Una mobilització és un diàleg, que s’estableix a dues bandes: amb l’enemic, i amb el poble. Cal tenir cura a banda i banda. És a dir, que el missatge ha de ser clar i concís, i arribar als dos nivells amb contundència.

Les mobilitzacions han de pivotar entre el simbòlic i l’efectiu, en conjunció amb una bona estratègia comunicativa. Ha d’haver-hi ocupacions efectives de l’espai públic i dels símbols del poder. Ha d’haver-hi una deslegitimació de les institucions i una difusió extensiva de les accions precisament per arrabassar-li a l’enemic tant la legitimitat com la iniciativa en cas de repressió. Per a això, cal plantejar la lluita no com la vol l’enemic sinó com la vol el nostre moviment. Les lluites socials no han tocat sostre, tot el contrari: amb prou feines tenen sòl. Pensem-les, millorem-les i a per ells.

En castellano: http://www.alasbarricadas.org/noticias/node57/275 y en http://www.regeneracionlibertaria.org/afilando-el-arpon-del-poder-popular

Advertisements