Etiquetes

, , ,

Per Arnau Mallol.

Ara és el moment de plantejar-nos si volem continuar fent de comparsa d’aquest “procés d’independència”, un procés que només ens reserva el paper d’acompanyant del mite de la declaració d’un estat català o volem construir els espais d’autogovern i no-dependència, construir les eines que ens atorgaran la independència material i real que necessitem.

Fa uns dies vaig llegir aquestes declaracions de l’Oriol Junqueras “Doneu-me 68 diputats i proclamo la independència” i em van sorgir molts dubtes sobre el seu significat, el principal dubte és: què significa declarar la independència?

Per alguns, declarar la independència significa això, fer una declaració, és a dir, manifestar obertament que proclames l’”estat català” i ja està. Llavors per art de màgia esdevens un poder sobirà sobre tot allò present en el territori d’aquest estat.

Per altres, declarar la independència significa que els estats (identificats) més poderosos del món et reconeixen com el poder sobirà en el territori d’aquest “estat català”.

Per uns altres, declarar la independència significa que el govern d’aquell moment esdevé el poder sobirà i exerceix la força per imposar el nou ordre d’aquest “estat català” (una destacada diputada d’un partit d’esquerres, republicà i independentista va explicar, a la persona que escriu aquest article, un pla amb mossos d’esquadra prenen els “punts neuràlgics de Catalunya” l’endemà del dia D).

Podríem posar molts adjectius a totes aquestes propostes de vies d’accés a la independència. La primera via la podríem qualificar d’ingènua i de conte de fades; la segona via és el mecanisme per esdevenir vassalls dels interessos dels estats potència i les empreses que els controlen, o sigui ser un protectorat; i la tercera és la via de creació d’estats del segle XIX, amb l’inconvenient que vivim al segle XXI i tot és molt diferent de fa 200 anys.

Arribats en aquest punt, cal preguntar-nos: i nosaltres, tots aquells i aquelles que lluitem per construir un país des de baix i a l’esquerra, què entenem per declarar la independència?

Al meu entendre, com a humil activista que busca des de fa anys per la plena llibertat i justícia, la independència real, és a dir, la no-dependència, no es declara, sinó que es construeix i s’exerceix.

La independència real passa per la creació d’estructures, eines i instruments que assegurin la independència material de totes les persones que viuen en aquest país. Cal construir, des de ja, espais que assegurin l’educació, l’habitatge, la sanitat, el treball en una economia real i productiva, mitjans de comunicació comunitaris, entre d’altres, tot en un model de presa de decisions de democràcia directa des de la base.

Construir tot això, construir la independència real passa per crear estructures autònomes, estructures al marge de l’estat, que resolen i atorguen independència material i autogovern al conjunt de persones que vivim en aquest país.

Podem prendre molts exemples: dins de la nostra història tenim l’experiència del Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya; més lluny tenim la lluita del Black Panther Party que buscaven amb el programa dels 10 punts la independència material de la comunitat negra dels EUA (l’organització internament s’estructurava en Ministeris, com un veritable govern); el PKK del Kurdistan que mitjançant la pràctica del Confederalisme Democràtic i la mobilització constant tenen la independència de facto de moltes zones del Kurdistan; l’EZLN de Chiapas que s’autogovernen en Zones Autònomes Alliberades des del 1994 al sud de Mèxic; i també podríem explorar experiències com Udalbiltza que amb l’agrupació de centenars d’electes municipals d’Euskal Herria intenta implantar estructures que resolen la independència material de molts ciutadans.

Podem apostar per construir la independència real, com ja s’impulsa des de diversos espais (PAH, recuperació d’empreses per part dels treballadors en format de cooperatives, Can Batlló, Xarxes de Suport Mutu, UPAC, entre d’altres experiències) o podem alimentar el mite de la declaració de l’”estat català”. Un mite que només interessa mantenir a certs sectors de la lumpenoligarquia i classes benestants d’aquest país.

Podem construir des dels barris, pobles, viles i ciutats la independència real, aixecant colze a colze les eines que ens atorguen autogovern popular i no-dependència material o podem jugar a fer de comparsa d’un procés gestionat per il·lusionistes que pretenen declarar una independència simbòlica mitjançant un estat titella del món globalitzat.

“Ningú pot donar-te la teva llibertat. Ningú pot donar-te la teva igualtat o justícia. Pren-la”, Malcolm X (Omaha 1925-New York 1965)

Arnau Mallol. Jurista i activista social @Arnaumb_
Publicat a l’espaifàbrica.cat

Anuncis