Etiquetes

, ,

Per José Luis Carretero Miramar.

Els catalans, sembla ser, volen decidir el seu futur. I per a alguns això no és un problema, sinó una amenaça. Per a uns altres la qüestió no està aquí, sinó en els límits estrets que, a dreta o esquerra, en castellà o en català, se li imposen a aquesta exigència democràtica fonamental: el dret dels ciutadans i ciutadanes a decidir l’arquitectura institucional que els envolta.

Què podem pensar nosaltres respecte al dret a decidir dels catalans, bascos, lapons o segovians? Indubtablement, el mateix que ha rondat sempre per les ments dels progressistes, i encara llibertaris, de totes les èpoques: que la gent té dret a exercir la seva autonomia, a viure les seves tradicions (les que no siguin antisocials i no es fonamentin en l’explotació o opressió dels altres), a construir i defensar la seva nació (sempre que no s’entengui la mateixa com una maquinària d’agressió per a la resta de pobles circumdants o per a les minories internes, o com una simple pantalla per a salvaguardar el poder del gran capital local o transnacional). A prendre decisions democràtiques, en definitiva, sobre allò que li afecta.

Però no ens enganyem: un autèntic dret a decidir també té les seves exigències profundes i les seves conseqüències pràctiques concretes, que no són menors. Exigències, perquè qui pot el més (construir una nació), ha de poder també el menys (decidir què fer, com funcionar, en tots els aspectes de la vida: en el laboral i en el local, així com en el cultural i l’individual).

Un suposat dret a decidir que no respecti els àmbits d’autonomia i autogestió dels subjectes que l’exerceixen, que no abasti a eleccions pràctiques reals (com la del manteniment en organitzacions supranacionals, la realització de retallades en els serveis públics o la instrumentació de la política econòmica), que es limiti a l’erecció de fronteres i a l’aixecament de banderes mantenint l’essència partitocràtica i elitista d’un règim polític de democràcia limitada, ni és dret a decidir ni és res.

Per a tenir dret a decidir, doncs, cal poder efectuar les eleccions sobre una cosa més que sobre quina és la fracció de la classe dirigent que va a manar-nos, o en quin idioma ho farà. Cal construir una institucionalitat realment democràtica que vagi més enllà dels límits del purament representatiu o, millor dit, de la pura representació de democràcia que aquí, com a Atenes, a Barcelona com a Segòvia, embolica els anhels populars en un núvol tòxic de partitocràcia, oligarquies econòmiques i portes giratòries entre el poder financer i el control polític de la vida real.

I a més, clar, estan les exigències concretes de la situació concreta. Una situació en la qual els països perifèrics de l’Europa devastada per la crisi enfronten les draconianes dinàmiques neo-imperials de les oligarquies financeres del nord i l’assalt immisericorde dels fons i inversors institucionals globals. Una situació que imposa confluències, aliances, fronts.

No és aquest un món per a gents aïllades. Per a decidir quedar-se solament a la mercè dels taurons del capital i les borses internacionals. Si es vol tenir dret a decidir una cosa substancial, aquí i ara, i no en una situació abstracta, ideal o fantasmal, caldrà confluir amb altres pobles d’Europa, del Mediterrani, del món. Només un projecte global pot crear el paraigua per a poder decidir amb garanties que serveixi per a alguna cosa. Només una aliança el bastant àmplia de pobles i classes populars pot aixecar les salvaguardes necessàries per a evitar desmembraments violents, el control de qui prefereix dominar per separat als actors subalterns, l’emergència de poders inassolibles per als petits dividits.

Espanyola, ibèrica, mediterrània, europea? Federal, confederal, d’un tipus nou? Això també cal decidir-lo, i caldrà dialogar sobre això. Qui escriu aquestes línies ho fa des de Madrid, des del cor de Castella, des de la capital del Regne d’Espanya. Les seves paraules poden estar tenyides del centralisme ambient, o inspirades per l’efecte il·lusori de la imatge espectacular de realitats que no viu en detall. Però la seva identificació nacional es construeix amb els vímets del pensament llibertari i del republicanisme pi-i-margallià i socialitzant: el projecte d’una Espanya plural, federal, autogestionaria, oberta, iberista i mediterrània, llatina i solidària amb tots els pobles del globus.

No obstant això, això és una cosa que hem de decidir. Perquè la lliure federació pressuposa aquest mateix dret, el dret a decidir sobre el que els afecta, per a tots i cadascun dels subjectes socials. Però a decidir, també, federar-se o no, compartir o no. Tinguem clar, no obstant això, que només la ferma aliança dels pobles embarcats en un radical aprofundiment democràtic podrà enfrontar i derrotar al capitalisme global i a les seves xarxes transnacionals de poder.

En realitat, en aquest món convuls, tots i totes volem decidir.

José Luis Carretero Miramar. Profesor de derecho del Trabajo y miembro de ICEA.
Article publicat al blog “El sillón informativo“, i  traduït al català per al Web de la CGT de Catalunya.

Anuncis