Etiquetes

, ,

Del Grup de Reflexió per a l’Autonomia.

“Tot en l’Estat, res fora de l’Estat, res contra l’Estat.”
Mussolini

1. La tradició històrica de l’Estat de benestar

Per a l’esta­bi­li­tat i la soli­desa de tots els sis­te­mes de domi­nació sem­pre ha estat millor que el poble vegi les seves cade­nes prou “lleu­ge­res” o “rao­na­bles”. Que vegi sufi­ci­ent “bene­volència” en l’orga­nit­zació social cus­to­di­ada pel poder d’unes elits. Si es pot garan­tir que un sec­tor impor­tant de la soci­e­tat no vis­qui en un estat de fort i inex­tin­gi­ble des­con­ten­ta­ment i consciència de ser mal­trac­tat, el sis­tema es tro­barà molt més segur.

Sobre aquesta qüestió s’ha arri­bat a teo­rit­zar ober­ta­ment. Només cal lle­gir, per exem­ple, “El Príncep”, de Maquia­vel, o les afir­ma­ci­ons del polític con­ser­va­dor ale­many Lorenz von Stein, que va encu­nyar la noció “d’Estat social”, reco­nei­xent la seva uti­li­tat per evi­tar la revo­lució. La domi­nació més per­fecta és aque­lla en què l’esclau té els amos en bona con­si­de­ració.

Aquest “Estat Social” (també ano­me­nat “Estat Pro­vidència”) és l’ante­ce­dent directe de l’actual model “d’Estat de benes­tar”. El van començar ins­tau­rant les elits de les prin­ci­pals potències euro­pees, en el procés de con­so­li­dació dels “Estats-nació”, durant la segona mei­tat del segle XIX (1).

Abans d’això, ja s’havia cone­gut el “pa i circ” de l’imperi romà i el des­po­tisme il·lus­trat dels Estats monàrquics pre­li­be­rals (“tot per al poble però sense el poble”).

Des del dis­curs ofi­cial i sistèmic, ordit des de l’acadèmia, es diu que l’Estat de benes­tar forma part de la tra­jectòria d’evo­lució i progrés de les soci­e­tats occi­den­tals. D’entrada, es reco­neix que sem­pre ha fet falta orga­nit­zar la satis­facció de les neces­si­tats de les per­so­nes i que, abans, si no ho feia l’Estat, ho feia el poble amb els seus pro­pis recur­sos. Ales­ho­res, se suposa que és un gran avenç en la història de la huma­ni­tat, vin­cu­lat a alguna supo­sada “evo­lució” en la consciència social solidària, que aquesta satis­facció passi a ser una qüestió “pública naci­o­nal”, en mans de l’Estat.

2. La tradició històrica de la comunitat i l’ajuda mútua

La “teo­ria del Progrés”, doc­trina ofi­cial fona­men­tal per a la jus­ti­fi­cació del sis­tema actual, ens ve a dir que la soci­e­tat d’avui en dia, on l’Estat i el capi­ta­lisme es tro­ben hiper-desen­vo­lu­pats, és molt millor que tots els esta­dis ante­ri­ors de la història. És de manual: els alta­veus del sis­tema esbom­ben que tot el que va exis­tir fora d’ell van ser hor­rors, encara pit­jors que els actu­als.

La rea­li­tat, tan­ma­teix, és que els Estats no han estat sem­pre tan omni­po­tents i omni­pre­sents com avui en dia. En molts moments de la història han pre­do­mi­nat les pràcti­ques popu­lars i huma­nes de l’ajuda mútua, el com­par­tir, la reci­pro­ci­tat, el tre­ball col·lec­tiu per a indi­vi­du­als o per al bé comú… és vital que ho cone­guem i ho tin­guem pre­sent.

Totes aques­tes pràcti­ques flo­rien amb nota­ble vigor a diver­sos llocs del món en els segles ante­ri­ors al gran procés de mer­can­ti­lit­zació capi­ta­lista de la terra i el tre­ball (2). El poble tenia un patri­moni propi, comú o comu­nal, de grans exten­si­ons de camps, bos­cos, mines… d’apro­fi­ta­ment col·lec­tiu, i de mol­tes altres infra­es­truc­tu­res pro­duc­ti­ves com­par­ti­des. Per ges­ti­o­nar aquest patri­moni comú i pren­dre deci­si­ons sobre la vida col·lec­tiva també comp­tava amb ins­ti­tu­ci­ons de democràcia real (és a dir, directa), com el con­sell obert a la Península Ibèrica (3). També es ras­treja la tendència a la mútua assistència en altres for­mes de soci­e­tats pre­es­ta­tals (4).

Més tard, en la soci­e­tat resul­tant de la revo­lució libe­ral i indus­trial el pro­le­ta­riat també va orga­nit­zar, influ­en­ciat per les idees soci­a­lis­tes i per la tra­dició que conei­xien, venint del món rural, un ampli tei­xit social de suport mutu. A l’Estat espa­nyol, des de l’últim quart del segle XIX fins el 1939 a mol­tes ciu­tats es van anar este­nent mol­tes i vari­a­des for­mes de mutu­a­lisme, coo­pe­ra­ti­visme i soli­da­ri­tat entre els obrers.

“(…) La raó número u que va por­tar l’ens esta­tal a cons­ti­tuir el que després s’ano­me­na­ria Estat pro­vidència, Estat de benes­tar o Estat social va ser la des­trucció de les expres­si­ons, mol­tes i bas­tant pode­ro­ses, d’auto­su­ficiència col·lec­tiva, coo­pe­ració de base, auto­no­mia orga­nit­za­tiva, sis­te­mes mutu­a­lis­tes d’ajuda i assistència, com­ba­ti­vi­tat pro­letària i mani­fes­ta­ci­ons auto­ges­ti­o­na­des d’una cul­tura, un saber i un art pro­pis. Fins la guerra civil hi havia per tot arreu soci­e­tats obre­res que amb bas­tanta eficàcia i en el règim d’auto­gestió pro­por­ci­o­na­ven als seus socis i sòcies pen­si­ons per malal­tia i jubi­lació, així com pro­tecció als fami­li­ars, fills-filles i viu­des-viu­dos, en cas d’inca­pa­ci­tat tem­po­ral, acci­dent o mort, alhora que atenció mèdica regu­lar. Altres enor­mes en nom­bre eren coo­pe­ra­ti­ves de con­sum de pro­duc­tes bàsics, o dels ele­ments neces­sa­ris perquè els arte­sans, pes­ca­dors o agri­cul­tors pogues­sin rea­lit­zar el seu tre­ball en millors con­di­ci­ons. (…) Mol­tes coo­pe­ra­ti­ves obre­res tenien els seus forns de pa i altres infra­es­truc­tu­res bàsiques. Aques­tes soci­e­tats se ser­vien de pro­ce­di­ments de gestió tan sen­zills com eficaços, rea­lit­zats a la vista de tots els socis i sòcies, gene­ral­ment sense fun­ci­o­na­ris assa­la­ri­ats.” (5)

Totes aques­tes estruc­tu­res i valors es van haver de des­truir a sang i foc per poder ins­tau­rar, durant el fran­quisme, l’Estat de benes­tar a “Espa­nya”. Per això va ser impres­cin­di­ble la inter­venció mili­tar de 1936-1939.

3. La crítica a l’Estat de benestar

Les per­so­nes anti­ca­pi­ta­lis­tes, que estem a favor de l’abo­lició de la pro­pi­e­tat pri­vada i del tre­ball assa­la­riat, rebut­gem la ins­ti­tució de l’Estat. Aquest posi­ci­o­na­ment havia estat sem­pre clar, totes les anàlisis clàssi­ques del pen­sa­ment soci­a­lista reco­nei­xien que l’Estat modern i el capi­ta­lisme, des del seu ori­gen, van anar de la mà (6). La seva com­pli­ci­tat i aliança, doncs, és un fet essen­cial històric, no recent, com insi­nua qui parla d’un supo­sat “segrest de la democràcia” en mans de les elits capi­ta­lis­tes/​finan­ce­res, o de la “teo­ria de les por­tes giratòries” (7), com si fos una nove­tat l’aliança sis­temàtica entre les elits polítiques i les econòmiques.

Aquesta com­pli­ci­tat ha estat obli­dada en gran part a con­seqüència de les con­ces­si­ons dona­des a través de l’Estat del Benes­tar, amb les quals s’ha acon­se­guit “com­prar” les clas­ses popu­lars, fent que accep­tin la domi­nació de l’Estat, el capi­ta­lisme i totes les seves estruc­tu­res jeràrqui­ques. Però si rebut­gem l’Estat, perquè pen­sem que les per­so­nes han de con­viure auto-gover­nant-se i auto-orga­nit­zant democràtica­ment la tota­li­tat de la seva existència, hem de rebut­jar també l’Estat de benes­tar.

És fona­men­tal con­tra­res­tar el dis­curs hegemònic sistèmic i soci­al­demòcrata que defensa l’Estat de benes­tar com a model legítim, repe­tint incan­sa­ble­ment que el que aquest pos­se­eix i ges­ti­ona és cosa de tots, és “públic”. No podem accep­tar la dico­to­mia ofi­cial “públic”(esta­tal)/​pri­vat. L’Estat juga el paper de “poli­cia bo” i “els mer­cats” el de “poli­cia dolent”, però aques­tes ins­ti­tu­ci­ons només són les dues cares de la mateixa moneda: un sis­tema de domi­nació i con­cen­tració de poder polític i econòmic. La dico­to­mia essen­cial es troba entre la gestió i la pro­pi­e­tat popu­lar o la gestió i la pro­pi­e­tat pri­vada, sigui aquesta capi­ta­lista o esta­tal.

Així doncs, avui en dia és menes­ter posar sobre la taula i desen­vo­lu­par una crítica fona­men­tada a “l’Estat de benes­tar”. Pen­sar i fer aquesta crítica, amb ànim de tro­bar cri­te­ris de superació a les dico­to­mies estèrils, és cosa de totes les per­so­nes que apos­tem per un canvi eman­ci­pa­dor de la soci­e­tat en què vivim. Heus aquí alguns motius que ens por­ten a impug­nar la domi­nació esta­tal de la mateixa manera que impug­nem la domi­nació capi­ta­lista:

  • L’Estat de benes­tar és, en essència, una ins­ti­tució pro-capi­ta­lista. Així, ha fomen­tat cons­ci­ent­ment, mit­jançant tot tipus de lleis, regu­la­ci­ons i acci­ons, el crei­xe­ment de l’eco­no­mia de mer­cat i l’expansió del con­sum, així com el desen­vo­lu­pa­ment del gran capi­tal pri­vat (8). Molts sec­tors claus de l’eco­no­mia no serien ren­di­bles si no fos pel foment, man­te­ni­ment i incon­di­ci­o­nal suport econòmic i polític ator­gat per l’Estat.
  • L’Estat de benes­tar és un òrgan al ser­vei del man­te­ni­ment dels pri­vi­le­gis d’un sec­tor de la població i d’una petita part del món. Són els països del “pri­mer món”, i en par­ti­cu­lar les clas­ses mit­ja­nes d’aquests, els que es “bene­fi­cien” de l’Estat de benes­tar. Aquests “pri­vi­le­gis” no es podrien gene­ra­lit­zar, es tracta d’un joc de suma zero: perquè uns “gua­nyin” els altres han de per­dre.
  • L’Estat de benes­tar és el resul­tat de l’aban­do­na­ment i la degra­dació dels anhels soci­a­lis­tes. Aquest es fona­menta ideològica­ment en el key­ne­si­a­nisme, cor­rent que forma part d’una tra­jectòria de com­pleta deriva de les idees revo­lu­cionàries cap a la clau­di­cació i l’accep­tació de la soci­e­tat capi­ta­lista. La “soci­al­de­mocràcia” oblida total­ment els prin­ci­pis i objec­tius del soci­a­lisme: cons­truir una soci­e­tat ager­ma­nada, sense clas­ses ni Estats, sense explo­tats ni explo­ta­dors, gover­nants ni gover­nats. Alhora, els par­tits i movi­ments soci­als soci­al­demòcra­tes abra­cen les ins­ti­tu­ci­ons i estruc­tu­res del sis­tema, pas­sant-ne a ser una part inte­gral i fona­men­tal en qüestió de poc temps (9).
  • L’Estat de benes­tar pro­mou el desen­vo­lu­pa­ment d’una soci­e­tat-granja. La idea de fons del model “benes­ta­rista” esta­tal és que una soci­e­tat és accep­ta­ble, justa i democràtica si els pas­tors poden ofe­rir prou pinso al poble-ramat. Aquest model, però, passa per alt que la lli­ber­tat, indi­vi­dual i col·lec­tiva, com a capa­ci­tat i res­pon­sa­bi­li­tat d’auto­de­ter­mi­nar-se, és un bé humà fona­men­tal, i en la mesura que no llui­tem per ella ni vivim d’acord a ella, que pre­fe­rim el benes­tar mate­rial i la como­di­tat, anem a pit­jor.
  • “L’Estat social” és anti-social. L’Estat de benes­tar pro­mou un model en què ten­dei­xen a anar des­a­pa­rei­xent els entra­mats de rela­ci­ons horit­zon­tals entre iguals que havien carac­te­rit­zat la vida de les per­so­nes des de temps imme­mo­ri­als: la soci­e­tat queda arti­cu­lada en base a un cúmul de rela­ci­ons ver­ti­cals entre l’Estat i els indi­vi­dus, cada vegada més sols i aïllats. La segu­re­tat que ens ator­guen les pos­ses­si­ons pri­va­des, els diners i l’Estat ha eclip­sat la segu­re­tat autònoma popu­lar que poden brin­dar les rela­ci­ons huma­nes. Això com­porta una cai­guda en picat de les capa­ci­tats i poten­ci­a­li­tats rela­ci­o­nals i afec­ti­ves de les per­so­nes i, així, del valor de la vida humana.
  • L’Estat de benes­tar fomenta una dependència peri­llosa. Atès que les estruc­tu­res de benes­tar són una con­cessió de les elits, la seva reti­rada o reducció es troba en mans de la volun­tat d’aques­tes i dels impe­ra­tius que reca­uen sobre elles, no en mans del poble. Així, en un pri­mer moment l’Estat va pre­ten­dre garan­tir ell mateix la cura dels ciu­ta­dans i mol­tes per­so­nes van accep­tar-ho i van renun­ciar a pro­cu­rar-se la seva pròpia auto­no­mia. Un cop dut a terme aquest procés, arriba un punt en què l’Estat deixa les per­so­nes aban­do­na­des a la seva sort, i aques­tes es tro­ben més des­val­gu­des i des­em­pa­ra­des que mai, doncs han per­dut tots els vin­cles afec­tius i mate­ri­als que en altres moments històrics els havien permès viure dels pro­pis recur­sos.
  • L’Estat de benes­tar és una forma ama­ble de maqui­llar la veri­ta­ble natu­ra­lesa de la ins­ti­tució esta­tal. Així, quan la maquinària esta­tal atorga “con­ces­si­ons” acon­se­gueix invi­si­bi­lit­zar la seva cara més fosca i crua, la seva essència: mili­tar (la defensa cons­ti­tu­ci­o­nal (10), en última instància, de “l’ordre” capi­ta­lista i les ope­ra­ci­ons impe­ri­a­lis­tes a països llu­nyans, enfo­ca­des als interes­sos econòmics i geo­es­tratègics i a les futu­res guer­res), poli­cial (els diver­sos cos­sos “de segu­re­tat”, cada vegada dotats de més poder i recur­sos), judi­cial-repres­siva (l’empre­so­na­ment sobre­tot de de per­so­nes de classe baixa, delinqüents menors, mar­gi­nats, dis­si­dents i “il·legals”) i recap­ta­dora (aca­pa­rant majo­ritària­ment la plusvàlua que genera el poble a través de la recap­tació d’impos­tos sobre el tre­ball, el con­sum i altres, mul­tes… apro­pi­ant-se apro­xi­ma­da­ment de la mei­tat del PIB als països rics i rever­tint aquests recur­sos en el man­te­ni­ment dels seus pro­pis pri­vi­le­gis i per enfor­tir les seves ins­ti­tu­ci­ons cen­tra­lis­tes i burocràtiques).
  • La “soci­e­tat de benes­tar” és eco-des­truc­tiva i insos­te­ni­ble. Així, d’una banda, el “benes­tar” i la “pros­pe­ri­tat” a les soci­e­tats “desen­vo­lu­pa­des” con­tem­porànies impli­quen uns nivells de pro­ducció i con­sum i un ús de d’unes tec­no­lo­gies que com­por­ten una des­trucció i con­ta­mi­nació de la natura mai vis­tes en la història de la huma­ni­tat, així com un deli­rant mal­ba­ra­ta­ment de recur­sos. D’altra banda, actu­al­ment estem entrant en un període històric de decrei­xent dis­po­ni­bi­li­tat d’ener­gia i recur­sos (11). A mesura que ens anem endin­sant en aquest període pro­ba­ble­ment ens ado­na­rem de l’il·lusori temps ultra-con­su­mista en el qual hau­rem vis­cut durant uns anys i de la neces­si­tat i desit­ja­bi­li­tat de viure en har­mo­nia amb l’entorn natu­ral i res­pec­tant-lo.

4. Esbossant la crítica a dos pilars essencials de l’Estat de benestar: l’educació i la sanitat “públiques”

Si bé ente­nem que el que mou a mol­tes per­so­nes a defen­sar una sani­tat i una edu­cació “públi­ques” és una volun­tat legítima d’edu­car-se i for­mar-se així com de man­te­nir i res­tau­rar la salut, per­ce­bem que, com amb tan­tes altres coses, les ins­ti­tu­ci­ons esta­bler­tes s’encar­re­guen de cana­lit­zar aques­tes volun­tats popu­lars amb les estratègies que més enfor­tei­xin i pro­mo­guin els seus interes­sos i valors. Aques­tes estratègies en el cas que ens ocupa són l’edu­cació esta­tal i la sani­tat esta­tal. Així, com hem expli­cat al prin­cipi, si bé en alguns moments històrics ha estat el poble orga­nit­zat qui s’ha fet càrrec, com ha pogut, de la satis­facció de les neces­si­tats d’edu­cació i salut, la tendència impe­rant des de l’extensió de la figura de l’Estat de benes­tar ha estat cap a la dele­gació de la gestió d’aques­tes neces­si­tats a mans de la ins­ti­tució esta­tal i els seus fun­ci­o­na­ris, fet que ha com­por­tat nom­bro­ses pro­blemàtiques.

Tan­ma­teix, la qüestió essen­cial que es posa sobre la taula en la defensa o no dels ser­veis “públics” rau en la con­fusió entre la forma i el con­tin­gut. Així, aquests es defen­sen sobre­tot per la seva forma (majo­ritària­ment s’entén per “públic” allò d’accés uni­ver­sal i sub­ven­ci­o­nat pel con­junt de la ciu­ta­da­nia) i no es qüesti­ona el seu con­tin­gut, que és majo­ritària­ment idèntic al dels ser­veis “pri­vats”.

En el cas de l’escola “pública”, aquesta per­se­gueix els matei­xos fins que la pri­vada: ins­pi­rar i pro­moure els (des)valors que més interes­sen al sis­tema soci­o­e­conòmic esta­blert (12). Així, la dele­gació de l’edu­cació del poble a mans de les ins­ti­tu­ci­ons esco­lars i uni­ver­sitàries “públi­ques” (o “pri­va­des”) com­porta una pro­gres­siva tendència a l’adoc­tri­na­ment en els valors del sis­tema; les elits inver­tei­xen recur­sos en l’edu­cació per tal de gene­rar per­so­nes que només siguin mà d’obra i con­su­mi­do­res ciu­ta­dans, obe­di­ents, com­pe­ti­ti­ves i egois­tes, per man­te­nir un ele­vat nivell de sub­missió social i accep­tació de les ins­ti­tu­ci­ons i valors domi­nants. Així, cada cop es fa més palès que la funció pri­mor­dial de l’actual sis­tema d’ense­nya­ment és l’ense­nya­ment del sis­tema (13).

Una altra funció del sis­tema d’ense­nya­ment ofi­cial –públic i pri­vat– és pro­moure l’anti-pen­sa­ment i la irre­flexió, anul·lar la cre­a­ti­vi­tat i homo­geneïtzar les ments, apart de fer que els alum­nes avor­rei­xin l’apre­nen­tatge. Rere tota pràctica edu­ca­tiva sub­jau un ideal de per­sona i de món i l’ideal actual no és “neu­tral” i no està en mans de les per­so­nes ni al ser­vei del bé comú, sinó que res­pon als interes­sos de les elits del moment i del sis­tema esta­tal-capi­ta­lista. Tenint en compte això, l’actual model hau­ria de cau­sar una pro­funda repugnància a qual­se­vol per­sona que qüesti­oni el pre­sent estat de les coses i que doni importància a l’edu­cació. No és, doncs, l’edu­cació pri­vada l’única que està a favor dels interes­sos del capi­tal (i de l’Estat), la “pública” esta­tal també ho està. Una edu­cació a favor d’aquests interes­sos mai s’hau­ria de pre­ten­dre mesu­rar amb la pers­pec­tiva de si és o pot ser “de qua­li­tat”, com insi­nua molta gent.

Pel que fa a la sani­tat “pública”, es manté la con­fusió entre el fet que sigui una sani­tat “d’accés uni­ver­sal” i de “finançament com­par­tit” i el fet que sigui “bona”. Però la dele­gació de l’àmbit de la salut en les ins­ti­tu­ci­ons del sis­tema sani­tari esta­blert no és menys per­ju­di­cial que en l’àmbit de l’edu­cació. Així, en el ter­reny sani­tari no és la sani­tat pri­vada l’única que està ser­vei del capi­tal pri­vat. Les grans empre­ses far­macèuti­ques i proveïdores de tec­no­lo­gia i mate­rial hos­pi­ta­lari s’asse­gu­ren d’esta­blir quin ha de ser el model sani­tari esta­tal per “assis­tir” el poble. La qüestió, com sem­pre, és la recerca de la maxi­mit­zació dels bene­fi­cis per part de les elits i de l’aug­ment de la dependència per part de la ciu­ta­da­nia. Així, la qüestió de la salut s’aborda d’una manera total­ment ine­fi­ci­ent i cara, que està lluny de bus­car el bé comú. Per una banda, en comp­tes de pro­moure la pre­venció i la sanació de les cau­ses de malal­tia, l’actual model sani­tari fomenta la pal·liació dels símpto­mes. D’altra banda, la sani­tat “pública”, igual que la pri­vada, no pro­mou l’auto­no­mia, el conei­xe­ment i la res­pon­sa­bi­li­tat de les per­so­nes per man­te­nir-se salu­da­bles sinó la dependència dels “expert” –per­so­nes que malau­ra­da­ment cada cop es veuen més obli­ga­des a seguir pro­to­cols impo­sats des de dalt– i de l’hiper­con­sum de medi­ca­ments i demés pro­duc­tes i tec­no­lo­gia que pro­por­ci­o­nen en exclu­siva les grans cor­po­ra­ci­ons. La “farmàfia” va de la mà de la sani­tat esta­tal igual que de la sani­tat pri­vada (14).

Així doncs, el quid de la qüestió per afron­tar la defensa d’allò públic en relació a l’edu­cació i la sani­tat és sor­tir de les dico­to­mies del sis­tema i anar a l’essència dels pro­ble­mes. Això implica rede­fi­nir el con­cepte d’allò públic: allò públic és allò del qual el poble con­trola la forma i el con­tin­gut. Per con­tro­lar la forma i el con­tin­gut neces­si­tem que el poble torni a ser un sub­jecte dife­ren­ciat de l’Estat. Sense el poble orga­nit­zat, no dis­po­sem d’un con­tin­gut i d’unes for­mes ali­e­nes al poder oligárquico i als seus valors i l’Estat i el mer­cat s’encar­re­guen d’ins­tau­rar els seus. Seguir defen­sant incan­sa­ble­ment allò públic tal i com es fa actu­al­ment és seguir man­te­nint i repro­duint la ter­gi­ver­sa­dora iden­ti­fi­cació entre el poble i l’Estat. Per recu­pe­rar una edu­cació i una sani­tat veri­ta­ble­ment públi­ques i de qua­li­tat és impres­cin­di­ble recu­pe­rar el poble.

5. Cap a un posicionament actual sobre l’Estat de benestar

Avui, immer­sos en l’actual situ­ació de crisi econòmica, cada vegada més per­so­nes es veuen abo­ca­des a la pobresa i a la pre­ca­ri­e­tat. Això passa alhora (i a causa) que l’Estat i els dife­rents governs autonòmics reta­llen pres­su­pos­tos des­ti­nats a aju­des soci­als i a finançament “públic”, per tal de satis­fer els interes­sos de les elits trans­na­ci­o­nals i poder-se man­te­nir com­pe­tint en el marc d’una eco­no­mia alta­ment inter­na­ci­o­na­lit­zada. A això s’hi sumen les refor­mes labo­rals, dic­ta­des des del marc esta­tal-capi­ta­lista inter­na­ci­o­nal, que han rebai­xat subs­tan­ci­al­ment els drets dels tre­ba­lla­dors assa­la­ri­ats.

Per afron­tar aquest con­text, per una banda, el plan­te­ja­ment majo­ri­tari dins els movi­ments soci­als és el de les mobi­lit­za­ci­ons con­tra les reta­lla­des. Aques­tes s’enfo­quen sota la pers­pec­tiva, més explícita o més implícita, de tor­nar al que hi havia abans de la crisi. D’altra banda, exis­teix el plan­te­ja­ment revo­lu­ci­o­nari, que busca anar a les arrels dels pro­ble­mes. Aquest plan­te­ja­ment s’enfoca explícita­ment en l’objec­tiu de cons­truir una soci­e­tat nova.

Per tal de fomen­tar a consciència per esten­dre aquest segon plan­te­ja­ment, és fona­men­tal difon­dre la crítica al sis­tema esta­tal-capi­ta­lista en gene­ral, així com la crítica a l’Estat de benes­tar en par­ti­cu­lar, com hem començat a fer en aquest text. I jun­ta­ment amb la crítica és impres­cin­di­ble, també, desen­vo­lu­par un clar, ferm i cohe­rent posi­ci­o­na­ment revo­lu­ci­o­nari res­pecte a aquesta qüestió. Això implica man­te­nir alhora la coherència amb el plan­te­ja­ment revo­lu­ci­o­nari i la coherència amb les pro­blemàtiques soci­als imme­di­a­tes.

Aquesta con­cor­dança és pos­si­ble, mal­grat actu­al­ment gai­rebé no s’hagi asso­lit. Avui en dia s’inten­ten aten­dre les qüesti­ons rela­ci­o­na­des amb les reta­lla­des a l’Estat de benes­tar però sense man­te­nir una coherència revo­lu­cionària, fins i tot des de sec­tors que es con­si­de­ren lli­ber­ta­ris (15). És impor­tant, doncs, avançar cap a un posi­ci­o­na­ment que abordi amb­dues qüesti­ons. En aquest sen­tit, a con­ti­nu­ació es pre­senta una pro­posta.

El posi­ci­o­na­ment que pre­sen­tem el des­glos­sem en dues parts, una que hau­ria de ser clara­ment com­par­tida per totes aque­lles per­so­nes, col·lec­tius i orga­nit­za­ci­ons que ens con­si­de­rem revo­lu­cionàries, i una altra que dóna marge a dife­rents punts de vista, anàlisis, valo­ra­ci­ons i deci­si­ons, etc.

1. El que ha de ser clarament compartit per les persones que ens considerem revolucionàries:

Pri­mer, ens adhe­rim al pro­jecte revo­lu­ci­o­nari. Això implica:

  1. Una crítica fona­men­tada al sis­tema actual. A la seva natu­ra­lesa, dinàmiques i ins­ti­tu­ci­ons fona­men­tals (l’Estat modern: la lega­li­tat cons­ti­tu­ci­o­nal, la falsa “democràcia” par­la­men­ta­rista i par­ti­tocràtica, els cos­sos mili­tars, poli­ci­als, judi­ci­als i car­ce­ra­ris, etc. i el capi­ta­lisme: la pro­pi­e­tat pri­vada dels mit­jans econòmics, el tre­ball assa­la­riat, l’eco­no­mia de mer­cat, etc.) i als (des)valors i ide­a­ris que pro­mou i que el sos­te­nen. Això dife­reix subs­tan­ci­al­ment de la immensa majo­ria de dis­cur­sos actu­als, crítics amb allò super­fi­cial –amb les con­seqüències–, i acrítics amb allò essen­cial –amb les cau­ses–. Aquesta crítica ha de ser clara, ferma i pública, perquè cal obrir el debat sobre totes aques­tes qüesti­ons fona­men­tals que sem­blen into­ca­bles. L’ober­tura d’aquest debat és un front revo­lu­ci­o­nari fona­men­tal a assu­mir, el front ideològic. Els sec­tors auto-ano­me­nats revo­lu­ci­o­na­ris que fan dis­cur­sos capi­ta­lis­tes o esta­tis­tes per arri­bar més fàcil­ment a més per­so­nes i/​o acon­se­guir més vots con­tri­bu­ei­xen a que no s’avanci en aquesta qüestió. Perquè les idees revo­lu­cionàries algun dia puguin tor­nar a for­mar part de la consciència de mol­tes per­so­nes cal expo­sar-les i defen­sar-les sense embuts des de ja mateix.
  2. Una visió gene­ral dels prin­ci­pis de l’alter­na­tiva amb què es vol subs­ti­tuir el sis­tema actual (soci­e­tat basada en la sobi­ra­nia d’assem­blees popu­lars locals, la lliure fede­ració de comu­ni­tats, la pro­pi­e­tat com­par­tida dels mit­jans de pro­ducció, la bona con­vivència, el res­pecte, l’afecte i la no-domi­nació entre les per­so­nes, la rein­te­gració amb la natura…).
  3. Una aposta dis­cur­siva i pràctica per una estratègia trans­for­ma­dora. Això suposa, pri­mer, impli­car-se en la reflexió pro­funda i el debat obert –en el moment pre­sent i sem­pre– sobre com avançar en el camí cap a la nova soci­e­tat anhe­lada. Con­si­de­rem que una de les tas­ques fona­men­tals en aquest sen­tit és la cons­trucció de bases de poder popu­lar que serien els gèrmens d’aquesta nova soci­e­tat, amb les quals ens allu­nyem del para­digma del sis­tema actual posant en pràctica l’auto­or­ga­nit­zació horit­zon­tal i mos­trem soci­al­ment la via­bi­li­tat d’aquesta.

Segon, sem­pre que donem suport o ens invo­lu­crem en llui­tes defen­si­ves, per pres­si­o­nar con­tra la reti­rada d’algu­nes for­mes d’assistència esta­tal i posar fre a l’agreu­ja­ment de la injustícia social i als atacs del sis­tema, ho fem des d’un dis­curs clara­ment anti­sistèmic, nítida­ment dife­ren­ciat dels paràmetres refor­mis­tes-soci­al­demòcra­tes, alhora que no dei­xem de dedi­car els esforços més vitals a allò cons­truc­tiu.

2. El que les persones que ens considerem revolucionàries podem veure de maneres diferents

A qui­nes llui­tes donar suport? Quina quan­ti­tat d’ener­gia dedi­car-hi? Això pot ser dis­cu­ti­ble, davant dels esce­na­ris pre­sents i futurs. No tota la gent revo­lu­cionària ha de veure con­ve­ni­ent, per impor­tant o estratègic –tenint en compte les pròpies ener­gies, fini­tes–, des­ti­nar la mateixa quan­ti­tat d’ener­gies, recur­sos i esforços a les dife­rents llui­tes, rei­vin­di­ca­ci­ons i resistències.

  1. Veure Welfare State or Economic Democracy?” (Takis Foto­pou­los, 1999) i “Estado social”, arti­cle a Wiki­pe­dia (con­sul­tat el 3 de febrer de 2014).
  2. Veure, per exem­ple, “La gran transformación. Crítica del liberalismo económico” (Karl Pola­nyi, 1944).
  3. “El muni­cipi ha estat a la península ibèrica la for­mació social més sem­blant a la polis grega i també la més contrària a l’Estat. El seu desen­vo­lu­pa­ment entre els segles XI i XIV després d’un llarg període desur­ba­nit­za­dor va repre­sen­tar la forma més acon­se­guida de soci­e­tat fra­ter­nal i igua­litària, almenys en els seus pri­mers moments, quan no es produïen exce­dents o aquests es dila­pi­da­ven de manera impro­duc­tiva en fes­tes, edi­fi­cis públics o bata­lles. Les rela­ci­ons amb un poder ter­ri­to­rial al prin­cipi sense capa­ci­tat coer­ci­tiva sufi­ci­ent es van basar en la reci­pro­ci­tat i no en l’opressió. Les diferències esta­men­tals no eren impor­tants i les deci­si­ons es pre­nien en assem­blea oberta; el veïnat es regia per nor­mes dic­ta­des per la cos­tum i com­ba­tia l’escas­se­tat amb l’apro­fi­ta­ment de ter­res comu­nals. En aquesta soci­e­tat sense Estat –o almenys fora del seu abast– va tenir lloc la síntesi d’allò rural i allò urbà que va donar forma a una cul­tura rica i intensa, el pri­mer ros­tre de la nos­tra pròpia civi­lit­zació, avui irre­co­nei­xi­ble. (…) El muni­cipi va ser durant molt temps la cèl·lula bàsica i autònoma de la soci­e­tat, el cen­tre orde­na­dor del ter­ri­tori, la forma de la seva lli­ber­tat política i jurídica gua­nyada a pols en lluita con­tra l’Església, l’aris­tocràcia o la reia­lesa, el mitjà d’una iden­ti­tat amb la qual els seus habi­tants van poder inter­ve­nir com a sub­jecte històric en altres temps, que el desen­vo­lu­pa­ment de patri­ar­cats, la pròpia decadència, l’Estat abso­lu­tista i la bur­ge­sia deci­monònica es van encar­re­gar de tan­car.” (Miquel Amorós, “El segundo asalto. Forma y con­te­nido de la revo­lución social”, 2011). També és reco­ma­na­ble la lec­tura de “Comu­ni­da­des sin Estado en la Montaña Vasca” (Sales San­tos Vera i Itziar Madina Elgue­za­bal, 2012). Un clàssic com Kro­potkin ho estu­dia a nivell euro­peu als capítols V i VI de “El suport mutu”.
  4. “Anar­quismo y antro­po­logía: Rela­ci­o­nes e influ­en­cias mutuas entre la Antro­po­logía Social y el pen­sa­mi­ento liber­ta­rio” (coor­di­nat per Beltrán Roca Martínez, 2010).
  5. “El Estado de bie­nes­tar ha con­tri­buido deci­si­va­mente a la des­trucción del movi­mi­ento obrero cons­ci­ente y orga­ni­zado”, capítol XXIV de “El giro esta­tolátrico. Repu­dio expe­ri­en­cial del Estado de bie­nes­tar” (Félix Rodrigo Mora, Edi­ci­ons Mal­de­cap, 2011). Veure també “Les coo­pe­ra­ti­ves obre­res de Sants. Auto­gestió pro­letària en un barri de Bar­ce­lona (1870-1939)” (Marc Dal­mau i Ivan Miró, La Ciu­tat Invi­si­ble Edi­ci­ons, 2010).
  6. Encara que la tra­dició mar­xista-leni­nista parli de con­que­rir l’Estat, el seu supo­sat objec­tiu és aca­bar-lo abo­lint per asso­lir una soci­e­tat lliure, i així ho hau­ria de reconèixer ober­ta­ment qui s’emmarqués en aquesta tra­dició.
  7. http://armakdeodelot.blogspot.com.es/2013/05/la-gran-estafa-la-teoria-de-las-puertas.html
  8. Aquest fet es troba expli­cat a “¿Debe el Estado ayu­dar a las mul­ti­na­ci­o­na­les españolas? Impac­tos ambi­en­ta­les y soci­a­les del apoyo público a la inter­na­ci­o­na­li­zación?” (Miquel Orte­gra Cerdá, 2007).
  9. Tenim l’exem­ple para­digmàtic dels Verds ale­manys, expli­cat a “Del partit-antipartit al partit-partit. Breu història del partit verd alemany” (Georgy Kat­si­a­fi­cas, frag­ment del lli­bre “The Sub­ver­sion of Poli­tics”).
  10. Als arti­cles 55, 116 i 117.5 de la Cons­ti­tució espa­nyola de 1978 i a la llei orgànica sobre “Estats d’alarma, excepció i siti” s’esta­tu­eix la inter­venció de les for­mes mili­tars en aquests casos.
  11. Sobre la crisi energètica, veure les apor­ta­ci­ons més impor­tants del pedagògic bloc “The Oil Crash”, d’Anto­nio Turiel, i “La quiebra del capitalismo global: 2000-2030. El inicio del fin de la energía fósil: una ruptura histórica total” (Ramón Fernández Durán, 2011).
  12. És alta­ment reco­ma­na­ble la lec­tura de “Infan­cia y con­trol social. Des­mon­tando mitos sobre la ins­ti­tución esco­lar”, tre­ball del peda­gog Mario Andrés Can­de­las publi­cat al tercer número de la revista “Estudios”.
  13. “De l’educació submisa a l’aprenentatge en llibertat” (Blai Dal­mau, 2009).
  14. Josep Pàmies, de l’asso­ci­ació “Dolça Revolució”, par­lant clar: http://www.youtube.com/watch?v=WhgGWVP8AZ8. “La mafia médica” (Guis­laine Lanctôt, 1994). “La far­ma­fia”. Entre­vista a Ghis­laine Lanctôt.
  15. Un bon exem­ple d’aquesta inco­herència i del man­te­ni­ment de fal­ses dico­to­mies Estat-Mer­cat és Noam Chomsky, que amb les seves teo­ries insta els anar­quis­tes a ser “rea­lis­tes” i llui­tar per eixam­plar la gàbia esta­tal front el depre­da­dor mer­can­til. Un arti­cle que ho cri­tica és “El efecto Chomsky o el anarquismo de Estado” (Claude Gui­llon, 2004).

___________________________________

Font: http://www.grupreflexioautonomia.org/ca/sobre-lestat-de-benestar