Etiquetes

, ,

El dret a decidir és bàsic i fonamental. Tant si parlem del dret individual sobre el propi cos, com de processos col·lectius. Com a poble treballador, com a classe, no podem reduir la decisió a un canvi de règim. I volem decidir-ho tot. I pensem que hem d’apostar per un canvi de sistema econòmic, polític i relacional a múltiples nivells.

En el cas de Catalunya, sens dubte hi ha un conflicte cultural alimentat interessadament des dels poders, on es barregen interessos de tota mena. Però ni aquest ni l’historicisme nostàlgic han de servir per justificar processos d’independència, sinó la simple i concreta capacitat/necessitat de decidir les relacions. Amb qui, i com vull estar. A aquestes alçades, si estiguéssim parlant de relacions personals no caldrien tantes justificacions per defensar un punt tant simple com el dret d’ajuntar-se o separar-se, o modificar la relació entre parts, sense més traumes, com es poden donar en Confederacions on s’estableixen pactes i acords. Però aquests tipus d’eleccions sempre es fan millor si no n’hi ha dependències econòmiques, xantatges, etc. I els processos col·lectius no estan exents d’aquestes qüestions…

decision
Però el cas és que, davant d’aquest escenari donat, i si realment es concretés un procés real d’independència, moltxs acabem reduint el debat a dos opcions, incompletes o simplement resumides en:

a) fer seguidisme tàctic al procés interclassista que s’ha engegat, sent conscients de les limitacions, incoherències i el marc que ens volen entregar, com una mena de versió catalana de la transició espanyola dels 70, justificant que res es bellugui fora dels seus interessos (podem passar del “si no transigiu vindrà un cop d’estat” al “si no transigiu vindrà ‘Madrid'”). Les elits d’un futur estat català s’encarregaran de deixar-ho tot lligat i ben lligat. Però, com dèiem, hi ha també l’aposta de forçar aquest canvi de règim que, sumat a la crisi, faci que s’obrin escenaris nous on les forces socials s’hagin de re-situar i aprofitar per, com a societat, fer un salt a una millor situació que ens apropi a un canvi de sistema que beneficiï al poble i no a aquestes elits.

b) no fer seguidisme de cap tipus, ja que el procés ve gestionat per part de les elits, i totes les entitats i persones que han arrossegat pel seu benefici. I aquest camí està i serà ben marcat contra la nostra classe. Entenent que un canvi de règim no vindrà acompanyat d’un canvi de les relacions i forces socials, més aviat al contrari, suposarà un enfortiment de les classes dominants, d’una nova burgesia catalana, que moltxs es veuran forçades a defensar pel bé del nou Estat (“ara toca fer país”). Llavors, la nostra aposta com a classe, com a poble treballador passa per enfortir les nostres organitzacions i fer front al sistema, sense atendre a canvis de règim que no modifiquen en absolut allò essencial: les relacions econòmiques i socials.

Des del Procés Embat tenim clar que, les dues opcions, per si soles, tenen poc recorregut si no vénen acompanyades d’un enfortiment de les nostres forces socials, les forces de les classes populars. I això passa per la necessitat fonamental i bàsica de crear un poble fort que marqui l’agenda política, i social, que faci que qualsevol canvi, per petit que sigui, estigui marcat pel benefici a la nostra classe. És a dir, cal avançar per un canvi de relacions de les forces socials que aconsegueixi fer trontollar qualsevol règim i ens acosti cada cop més al socialisme llibertari.

Nota: Aquest article havia d’haver sortit amb un especial de La Rosa dels Vents el passat 11 de setembre. El que vol dir que aquest text esta escrit a finals del juliol passat.

Anuncis