Etiquetes

, , , , , , , ,

Entrevista a David Graeber publicada en turc al diari “Evrensel” i en anglès a “ZNet”. Traducció al català no professional realitzada per Joan Enciam.

Professor d’Antropologia a la London School of Economics, activista, anarquista. David Graeber va escriure aquest octubre un article per “The Guardian”, durant les primers setmanes dels atacs de l’Estat Islàmic (EI) a Kobane (nord de Síria), on es preguntava perquè el món estava ignorant els kurds sirians revolucionaris.

Recordant el seu pare, que va lluitar com a voluntari el 1937 a les Brigades Internacionals defensant la república espanyola, es preguntava: “Si hi hagués un equivalent avui als falangistes assassins devots de Franco, qui seria sinó l’EI? Si hi hagués un equivalent a les Mujeres Libres d’Espanya, quin seria sinó les valentes dones de Kobane defensant les barricades? Serà el món –i aquesta vegada, més escandalosament, l’esquerra internacional– realment còmplice de deixar que la història es repeteixi?”

Segons Graeber, la regió autònoma de Rojava el 2011 es va declarar mitjançant un “contracte social” com tres cantons antiestatals i anticapitalistes. Això és un destacable experiment democràtic de l’època actual.

A principis de desembre, amb un grup de vuit persones (estudiants, activistes, acadèmics…) de diferents parts d’Europa i EUA, va passar deu dies a Cizire –un dels tres cantons de Rojava. Va tenir l’oportunitat d’observar la pràctica de “l’autonomia democràtica” allà on es donava, i de plantejar desenes de preguntes.

Ara ens explica les seves impressions d’aquest viatge amb preguntes i respostes més grans sobre perquè aquest “experiment” dels kurds sirians és ignorat pel món sencer.

En el teu article a “The Guardian” et preguntaves perquè el món sencer està ignorant “l’experiment democràtic” dels kurds sirians. Després d’experimentar-lo durant deu dies, tens alguna pregunt nova o alguna resposta a això?

Bé, si algú tenia algun dubte sobre si això és realment una revolució, o només algun tipus d’aparador, diria que la visita m’ho ha deixat totalment clar. Encara hi ha gent dient que només es tracta d’un front del PKK (Partit dels Treballadors del Kurdistan), que en realitat és una organització autoritària estalinista que només està fent veure que ha adoptat la democràcia radical. No. Són totalment reals. Això és una revolució genuïna. Però d’una manera que precisament és el problema. Els grans poders s’han compromès amb una ideologia que afirma que les revolucions reals ja no poden succeir. Mentrestant, molts a l’esquerra, inclús a l’esquerra radical, sembla que han adoptat tàcticament una política que assumeix el mateix, fins i tot inclús si estan fent soroll revolucionari. Adopten un tipus de marc “antiimperialista” purità que assumeix que els principals papers significatius els juguen els governs i els capitalistes i que aquest és l’únic joc al que val la pena atendre. El joc on fas la guerra, crees vilans mítics, extreus el petroli i altres recursos, estableixes xarxes de patronals… aquest és l’únic joc. El poble a Rojava està dient: “No volem jugar a aquest joc. Volem crear un joc nou”. Molta gent ho troba confús i pertorbador així que escolleix creure que això no està passant realment, que aquesta gent és il·lusa, o deshonesta, o ingènua.

Des d’octubre veiem una creixent solidaritat des de diferents moviments polítics de tot el món. Hi ha hagut una cobertura mediàtica pels mitjans de comunicaciómainstream del món enorme i a vegades entusiasmada sobre la resistència a Kobane. La postura política a Occident ha canviat una mica. Hi ha evidències significatives, però creus que l’autonomia democràtica i el que s’ha estat experimentant als cantons de Rojava està sent prou discutit? Com de dominant és la percepció general de “alguna gent valenta lluitant contra el dimoni d’aquesta època, l’EI” en aquesta aprovació i fascinació? Trobo destacable quanta gent a Occident veu les imatges de les feministes armades, per exemple, sense ni tan sols pensar en quines idees hi ha al darrere seu? Només han pensat que ha passat d’alguna manera. “Suposo que deu ser una tradició kurda”. En alguna mesura és orientalisme, o per dir-ho senzillament racisme. Mai se’ls acudeix que la gent a Kurdistan també pugui estar llegint Judith Butler. Com a màxim pensen “Oh, estan intentant assolir els nivells occidentals de democràcia i drets de les dones. Em pregunto si és real o només per consum estranger”. No sembla que se’ls acudeixi que potser estan portant aquestes qüestions molt més enllà del que els “nivells occidentals” mai han arribat, que potser creuen genuïnament en els principis que els Estats occidentals només professen.

Has mencionat l’enfocament de l’esquerra sobre Rojava. Com és rebut per les comunitats anarquistes internacionals?

La reacció de les comunitats anarquistes internacionals ha estat decididament una barreja. Ho trobo una mica difícil d’entendre. Hi ha un nombrosos grups d’anarquistes –sovint els més sectaris– que afirmen insistentment que el PKK és encara un grup nacionalista autoritari “estalinista” que ha adoptat Bookchin i altres idees de l’esquerra llibertària per agradar l’esquerra antiautoritària a Europa i Amèrica. Això sempre em deixa absort, és una de les idees més estúpides i narcisistes que he sentit. Inclús si la premissa fos correcta, i el grup marxista-leninista decidís falsejar una ideologia per guanyar suport estranger, perquè diantres escollirien les idees anarquistes desenvolupades per Murray Bookchin? Aquesta seria l’aposta més estúpida possible. Òbviament pretendrien ser islamistes o liberals, aquesta gent és la que té les armes i el suport material. Sigui com sigui crec que molta gent de l’esquerra internacional, inclosa l’esquerra anarquista, bàsicament no vol guanyar. No poden imaginar que una revolució realment pugui succeir i secretament ni la volen, ja que implicaria compartir el seu club “guai” amb gent ordinària, ja no serien especials. En aquest sentit això serveix per separar els revolucionaris reals dels de pega. Els revolucionaris reals s’han mantingut sòlids.

Què ha estat el més impressionant que has vist a Rojava en termes d’aquesta autonomia democràtica en pràctica?

Hi havia tantes coses impressionants… No conec cap altre lloc al món on hi hagi hagut una situació de poder dual on les mateixes forces polítiques creessin els dos bàndols. Hi ha “l’autodeterminació democràtica”, que té tota la forma i les trampes d’un Estat –parlament, ministres, etc.– però va ser creada per ser curosament separada dels mitjans del poder coercitiu. Després hi ha el TEV-DEM (Moviment per una Societat Democràtica), conduint de baix a dalt institucions de democràcia directa. Finalment –i això és la clau–, les forces de seguretat responen a les estructures de baix a dalt i no a les de dalt a baix. Un dels primers llocs que vam visitar va ser l’acadèmia policial (Asayis). Tothom havia d’assistir a formacions en resolució no-violenta de conflictes i teoria feminista abans que se li permetés tocar una pistola. Els co-directors ens van explicar que l’objectiu últim era proporcionar a tothom de la regió sis setmanes d’entrenament policial, perquè finalment poguessin eliminar la policia.

Què diries sobre algunes crítiques a Rojava? Per exemple: “No ho haurien fet durant la pau. És degut a l’estat de guerra”.

Bé, crec que la majoria de moviments, afrontant tràgiques condicions de guerra, no abolirien immediatament la pena de mort, dissoldrien la policia secreta i democratitzarien l’exèrcit. Els militars, per exemple, escolleixen els seus oficials.

I hi ha una altra crítica, que és força popular en els cercles pro-govern aquí a Turquia: “El model que els kurds –en la línia del PKK i el PYD (el Partit d’Unió Democràtica Kurda)– intenten promoure no és defensat per tots els pobles que viuen a la zona. Aquesta estructura multi-… és només superficial com en símbols.”

Bé, el president del cantó de Cizire és àrab, un cap d’una gran tribu local, de fet. Suposo que es podria pensar que és només un titella formal. En un sentit el govern sencer ho és. Però si mires a les bases, no són només els kurds els qui estan participant. Em van explicar que l’únic problema real existeix amb alguns assentaments del “cinturó àrab”, gent que va ser portada portada pels baathistes des d’altres parts de Síria durant els anys 50 i 60 com a part d’una política intencionada de marginalització i assimilació dels kurds. Algunes d’aquestes comunitats han dit que són hostils a la revolució. Però els àrabs les famílies dels quals han estat allà durant generacions, o els assiris, khirgizians, armenis, txetxens… estan realment entusiasmats. Els assiris amb qui vam parlar van dir que, després d’una llarga difícil relació amb el règim, sentien que a la fi se’ls permetia llibertat religiosa i cultural. Possiblement el problema més difícil sigui l’alliberament de les dones. El PYD i el TEV-DEM el veuen com a absolutament central en la seva idea de revolució, però tenen problemes a l’hora de traçar àmplies aliances amb comunitats àrabs que senten que això viola els principis religiosos bàsics. Per exemple, mentre els parlants siris tenen el seu propi sindicat de dones, els àrabs no, i les noies àrabs no estan interessades en organitzar-se entorn de les qüestions de gènere o ni tan sols d’assistir a seminaris feministes amb les assíries o les kurdes.

Sense entrar en els “marcs antiimperialistes puritans” que comentaves abans, què diries sobre la idea que Occident o l’imperialisme demani un dia als kurds sirians pagar pel seu suport? Què pensa Occident sobre aquest model antiestatal i anticapitalista? És només un experiment que pot ser ignorat durant l’estat de guerra mentre els kurds accepten voluntàriament lluitar contra un enemic que ha estat creat per Occident?

És absolutament cert que els poders estatunidencs i europeus faran tot el que puguin per acabar amb la revolució. Això no cal dir-ho. Les persones amb qui vaig parlar eren ben conscients sobre això. Però no feien una diferenciació forta entre el lideratge de poders regionals com Turquia, Iran o Aràbia Saudita i el de poders euro-americans com França o els EUA. Assumeixen que tots són capitalistes i estatistes i, per tant, anti-revolucionaris que com a màxim podrien ser convençuts de dóna’ls-hi algun suport però mai estarien de la seva banda. Hi ha aleshores la qüestió encara més complicada de l’estructura anomenada “la comunitat internacional”, el sistema global d’institucions com l’ONU o l’FMI, corporacions, ONGs, organitzacions pels drets humans… que totes donen per suposat una organització estatal, un govern que legisla i té el monopoli de la força coercitiva sobre aquestes lleis. Només hi ha un aeroport a Cizire i es troba sota el control del govern sirià. Podrien prendre’l fàcilment en qualsevol moment, diuen. La raó per la qual no ho fan és: Com gestiona un aeroport un no-Estat? Tot el que fas a l’aeroport es troba subjecte a les regulacions internacionals que pressuposen un Estat.

Saps perquè l’Estat Islàmic està tan obsessionat amb Kobane?

Bé, no es poden permetre ser vistos perdent. Tota la seva estratègia de reclutament es basa en la idea que són un gegant imparable, i que les seves contínues victòries proven que representen la voluntat de Déu. Ser vençuts per un grapat de feministes seria una enorme humiliació. Mentre lluitin a Kobane poden dir que el que diuen els mitjans és mentida i que realment estan avançant. Qui pot demostrar el contrari? Si se’n van hauran admès la derrota.

Què diries que Tayyp Erdogan i el seu partit estan intentant fer a Síria i a l’Orient Mitjà en general?

Només ho puc suposar. Sembla que ha passat d’una política anti-kurda-anti-Assad a una estratègia purament anti-kurda. Una vegada i altra ha estat intentant aliar-se amb tots els feixistes pseudo-religiosos per atacar qualsevol experiment de democràcia radical inspirat en el PKK. Clarament, com els mateixos Daesh (EI), veu el que estan fent com una amenaça ideològica, potser com l’única alternativa ideològica viable a la vista a l’islamisme de dretes, i farà el que pugui per aixafar-la.

D’una banda hi ha el Kurdistan iraquià assentat sobre un fonament ideològic diferent en termes de capitalisme i de la noció d’independència. De l’altra, hi ha aquest exemple alternatiu de Rojava. I hi ha els kurds de Turquia que intenten mantenir un procés de pau amb el govern. Com veus personalment el futur del Kurdistan a curt i llarg termini?

Qui podria dir-ho? De moment les coses semblen sorprenentment bones per a les forces revolucionàries. Fins i tot el KDG van aixecar la rasa gegant que estaven construint a la frontera de Rojava després que el PKK intervingués per salvar Erbil i altres ciutats de la tornada de l’EI aquest agost. Una persona del KNK em va explicar que això ha tingut un efecte enorme en la consciència popular allà. En aquell mes es va donar un augment de les consciències semblant al de 20 anys. Els joves van quedar afectats en particular per com els propis Peshmerga fugien del camp i les dones milicianes no. Però és difícil d’imaginar el el territori de KRG serà revolucionaritzat en els propers temps. Tampoc ho permetrien els poders internacionals.

Encara que l’autonomia democràtica no sembla estar clarament sobre la taula de negociació a Turquia, el moviment polític kurd ha estat treballant-hi, especialment a nivell social. Intenten trobar solucions en termes legals i econòmics per a models possibles. Quan comparem per exemple l’estructura de classes i el nivell de capitalisme a l’oest de Kurdistan (Rojava) i al nord (Turquia), quines penses que són les diferències d’aquestes dues lluites per una societat capitalista? –o per un capitalisme minimitzat, com diuen–

Crec que la lluita kurda és bastant explícitament anticapitalista a les dues zones. És el seu punt de partida. Han arribat a la conclusió d’aquesta fórmula: No ens podem lliurar del capitalisme sense eliminar l’Estat, no ens podem lliurar de l’Estat sense lliurar-nos del patriarcat. No obstant, la gent de Rojava ho ha tingut força fàcil en termes de classe perquè la burgesia real, que es trobava sobretot en una regió molt agrària, va marxar amb el col·lapse del règim de Baath. Tindran un problema a llarg termini si no treballen en un sistema educatiu que asseguri que un estrat tecnòcrata desenvolupista no prengui finalment el poder però, de moment, és comprensible que es centrin més immediatament en les qüestions de gènere. A Turquia, bé, no se quant, però tinc la impressió que les coses són bastant més complicades.

Durant els dies que els pobles del món no poden respirar per raons òbvies, et va inspirar de cara al futur el vostre viatge a Rojava? Quina creus que és la “medicina” perquè la gent respiri?

Va ser extraordinari. He passat la meva vida pensant com podríem arribar a fer coses com aquesta en algun futur llunyà i la majoria de gent creu que estic boig per imaginar que algun dia seria possible. Aquesta gent ho està fent ara. Si demostren que és possible, que una societat genuïnament igualitària i democràtica és possible, això transformarà completament la noció de la gent sobre les possibilitats humanes. Jo mateix em sento deu anys més jove havent estat només deu dies allà.

Amb quina escena recordaràs el teu viatge a Cizire?

Hi ha tantes imatges impactants, tantes idees. Em va encantar la distància entre com sovint la gent aparentava i les coses que deien. Trobes algun home, un doctor, sembla un militar sirià que fa una mica de por, amb jaqueta de cuir i expressió austera. Aleshores parles amb ell i t’explica: “Bé, creiem que el millor enfocament sobre la salut pública és la prevenció, la majoria de malalties són causades per l’estrès. Creiem que si reduïm l’estrès els nivell de malalties cardiovasculars, diabetis, fins i tot càncers, baixaran. Així que el nostre pla en últim terme és reorganitzar les ciutats perquè siguin en un 70% espai verd…”. Et trobes totes aquestes reflexions boges brillants. Però quan el següent doctor que trobes t’explica com degut a l’embargament turc no poden obtenir medicines i equipaments bàsics, que tots els pacients de diàlisi que no han pogut passar la frontera han mort… La disjunció entre les seves ambicions i les seves circumstàncies increïblement ajustades. La dona que ens guiava era una ministra diputada d’exteriors anomenada Amina. En un moment donat ens vam disculpar per no poder portar millors obsequis per ajudar la gent de Rojava, que patia sota l’embargament. La dona va dir: “Al final, això no és molt important. Nosaltres tenim una cosa que ningú podrà donar mai. Tenim la nostra llibertat. Vosaltres no. Tant de bo algun dia us poguéssim donar això”.

Has estat a vegades criticat per ser massa optimista i entusiasta pel que està passant a Rojava. Creus que és així? O es perden alguna cosa?

Sóc optimista per caràcter, busco situacions que puguin sostenir alguna promesa. Però no crec que hi hagi cap garantia que això funcioni, que això no sigui aixafat, però certament no passarà si tots decidim d’entrada que cap revolució és possible i passem de donar suport actiu, o inclús dediquem energies a atacar-ho o a augmentar la seva marginació, com fa alguna gent. Si sóc conscient d’alguna cosa que potser altres no tenen clar és del fet que la història no ha acabat. Els capitalistes han fet un gran esforç aquests últims 30 o 40 anys per convèncer el poble que l’actual funcionament econòmic –fins i tot ja no capitalisme, sinó la forma peculiar actual de capitalisme financer semifeudal– és l’únic sistema econòmic possible. Han dedicat més esforços a això que els que han dedicat a crear un sistema capitalista global sostenible. Com a resultat, el sistema s’està enfonsant al nostre voltant just alhora que tothom ha perdut la capacitat d’imaginar alguna alternativa. Bé, crec que és bastant obvi que en 50 anys el capitalisme, en alguna forma reconeixible, i probablement de qualsevol forma, haurà desaparegut. Alguna altra cosa l’haurà substituït. Aquesta podrà no ser millor, podrà ser encara pitjor. Per això crec que tenim la responsabilitat, com intel·lectuals, o simplement com éssers humans que pensem, d’intentar almenys pensar sobre com seria alguna cosa millor. I si avui en dia ja hi ha gent intentant crear-la, és responsabilitat nostra ajudar-los.

Anuncis