Etiquetes

, , , , ,

[article de Petar Stanchev, publicat el 6 de febrer de 2015 a Kurdish QuestionTraducció al català no professional de Joan Enciam].

L’autonomia ajunta dues revolucions des de baix i a l’esquerra

«“El poder per al poble” només es pot posar en pràctica quan
el poder exercit per les elits socials es dissol en el poble.»
(Murray Bookchin, Post-Scarcity Anarchism)

La fins fa poc gran desconeguda ciutat kurda de Kobane ha aconseguit atraure l’atenció del món amb la seva resistència ferotge[1] contra la invasió de l’Estat Islàmic (EI) i convertir-se en un símbol internacional, comparat amb la defensa de Madrid i Stalingrad. El coratge i heroisme de les Unitats de Defensa del Poble i les Unitats de Defensa de Dones (YPG i YPJ) han estat lloats per un gran ventall de col·lectius i individus: anarquistes, esquerranistes, liberals i fins i tot persones de dretes han expressat simpatia i admiració pels homes i les dones de Kobane en la seva batalla històrica contra el que en general s’ha vist com a «feixisme» de l’Estat Islàmic. Els mitjans mainstream s’han vist obligats a trencar el silenci sobre l’autonomia kurda tan aviat com nombrosos articles i notícies s’han retransmès i publicat, sovint descrivint la «duresa» i determinació dels lluitadors kurds amb una certa dosi d’exotització, és clar. No obstant, aquesta atenció sovint ha estat selectiva i parcial: l’essència del projecte polític a Rojava (Kurdistan oest) s’ha deixat de banda i els mitjans han preferit presentar la resistència a Kobane com una excepció estranya al suposat barbarisme de l’Orient Mitjà. No és sorprenent que l’estrella roja, brillant a les banderes victorioses de les YPG/YPJ, no sigui un símbol agradable als ulls dels poders occidentals i els seus mitjans. Els cantons autònoms de Rojava representen una solució autòctona als conflictes de l’Orient Mitjà, abastant la democràcia de base i els drets ètnics, socials i de gènere, i tot això rebutjant no només el terror de l’EI sinó també la democràcia liberal i l’economia capitalista. Malgrat Occident ha volgut mantenir el silenci sobre la qüestió, aquests fonaments ideològics són la clau per entendre l’esperit que ha escrit l’epopeia de Kobane i ha fascinat el món, com ha explicat recentment l’activista i acadèmica kurda Dilar Dirik[2].

Mentre s’intensificaven les lluites a cada carrer i cantonada de la ciutat, Kobane ha aconseguit captivar la imaginació de l’esquerra, i especialment de l’esquerra llibertària, com a símbol de resistència i lluita, i no ha tardat en fer-se un lloc al panteó de les batalles per la humanitat més emblemàtiques, com la defensa de Madrid contra els feixistes durant la dècada de 1930. No és casualitat que el grup marxista-leninista turc MLKP, que s’ha unit a les YPG/YPJ al camp de batalla, aixequés la bandera de la república espanyola sobre les runes de la ciutat el dia de la seva alliberació i fes una crida a formar brigades internacionals[3], seguint l’exemple de la revolució espanyola. El que ha donat lloc a les comparacions amb la revolució espanyola no ha estat la lluita per Kobane en si mateixa, sinó l’essència llibertària dels cantons de Rojava, la implementació de la democràcia directa de base i la participació de les dones i de diferents grups ètnics en el govern autònom. En molts articles es va mencionar breument una altra associació: la revolució a Rojava i el seu govern autònom s’ha comparat amb els zapatistes i la seva autonomia al sud de Mèxic. La importància d’aquesta comparació podria ser crucial per tal d’entendre el paradigma de la lluita revolucionària al Kurdistan i el que significa per aquells que creuen que un altre món és possible.

El moviment zapatista és probablement un dels elements més simbòlics i influents de l’imaginari revolucionari al món després de la caiguda dels règims socialistes estatistes a finals dels 80 i principis dels 90. El matí de l’1 de gener de 1994 una força guerrillera desconeguda, composada per maies indígenes, va prendre les principals poblacions de l’Estat mexicà més meridional, Chiapas. L’operació militar va ser duta a terme amb una gran lucidesa estratègica combinada amb l’ús d’internet, aleshores innovador, per difondre el missatge dels revolucionaris; va ressonar arreu del món inspirant la solidaritat internacional i l’emergència del moviment antiglobalització. Els zapatistes es van rebel·lar contra el capitalisme neoliberal i el genocidi social i cultural dels pobles indígenes a Mèxic. «¡Ya basta!» va ser el seu crit, que va néixer de la nit de «500 anys d’opressió», com deia la Primera Declaració de la Selva Lacandona. Els zapatistes es van aixecar en armes quan el capital global celebrava el «final de la història» i la idea d’una revolució social semblava ser un anacronisme romàntic pertanyent al passat. L’Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional (EZLN) va ser expulsat de les ciutats després de dotze dies de lluites intenses amb l’exèrcit federal, però va resultar que la profunda organització horitzontal a les comunitats indígenes no va poder ser eliminada per cap intervenció militar o pel terror. El portaveu emmascarat de l’exèrcit rebel, el Subcomandante Marcos, va qüestionar la noció d’avantguarda històrica com a oposada a una revolució des de baix, que no aspira a prendre el poder sinó a abolir-lo, i aquest concepte va esdevenir central per a la majoria de moviments anticapitalistes massius, des de Seattle a Gènova, fins les ocupacions de Syntagma i Puerta del Sol, inclòs el moviment Occupy.

Què hi ha de similar amb la revolució a Rojava?

Del marxisme-leninisme a l’autonomia: una trajectòria històrica compartida

Les arrels de l’autonomia democràtica a Rojava només es poden entendre a través de la història del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK), l’organització que des de la seva creació el 1978 ha estat central en el moviment d’alliberament kurd. El PKK es va establir com a organització de guerrilla marxista-leninista al nord de Kurdistan, part de l’Estat turc, combinant les ideologies d’alliberament nacional i social. Va créixer fins ser una força guerrillera substancial sota el lideratge d’Abdullah Öcalan i va aconseguir enfrontar-se al segon exèrcit més gran de l’OTAN en un conflicte que va prendre les vides de més de 40.000 persones. L’Estat turc va desplaçar centenars de milers de persones, i se sap que va utilitzar la tortura, assassinats i violacions contra la població civil, però no va aconseguir trencar la columna vertebral de la resistència kurda. Des dels seus inicis, el PKK va expandir la seva influència tant a Turquia com a altres parts del Kurdistan. La força política líder a la revolució a Rojava, el Partit d’Unió Democràtica (PYD) hi està afiliat a través de la Unió de Comunitats del Kurdistan (KCK), l’organització paraigües que engloba varis grups revolucionaris i polítics que comparteixen les idees del PKK. La ideologia que uneix els diferents grups civils i revolucionaris en el KCK s’anomena confederalisme democràtic i es basa en les idees de l’anarquista estatunidenc Murray Bookchin, que defensava una societat no jeràrquica basada en l’ecologia social, el municipalisme llibertari i la democràcia directa.

Encara que els zapatistes són famosos pel seu govern autònom i el rebuig de la noció d’avantguarda històrica, les arrels de la seva organització també es vinculaven al marxisme-leninisme i, igual que en el cas del PKK, la idea d’autogovern i revolució des de baix va ser un producte d’una llarga evolució històrica. L’EZLN va ser fundat el 1983 per un grup de guerrilles urbanes, predominantment marxistes-leninistes, que van decidir començar una cèl·lula revolucionària entre la població indígena a Chiapas, organitzar una força guerrillera i prendre el poder amb la guerra de guerrilla. Aviat van comprendre que els seus dogmes ideològics no es podien aplicar a les realitats indígenes i van començar a aprendre de les tradicions comunals de governança dels pobles indígenes. Així va néixer el zapatisme, com una fusió entre el marxisme i l’experiència i coneixement de la població nativa que havia estat resistint l’Estat espanyol i després el mexicà.

Aquesta trajectòria ideològica compartida manifesta un gir històric en la comprensió del procés revolucionari. L’aixecament zapatista amb l’establiment de l’autonomia a Chiapas va suposar un trencament amb l’estratègia de guerrilla tradicional, inspirada predominantment per la revolució cubana. Això va quedar encara més clar amb la carta que el portaveu de l’EZLN, el Subcomandante Marcos, va escriure a l’organització d’alliberament basc ETA:

«Em cago en totes les avantguardes revolucionàries del planeta»[4].

Ja no havia de ser l’avantguarda que dirigís el poble; era el mateix poble que construïa la revolució des de baix i la sostenia com a tal. Aquesta és la lògica cap a la qual el PKK ha anat virant durant l’última dècada sota la influència de Murray Bookchin i aquest canvi manifesta una evolució de l’organització de moviment per al poble a moviment del poble.

Cantons i Caracoles: la llibertat aquí i ara

Probablement la semblança més important entre la revolució a Rojava i la de Chiapas és la reorganització social i política que està tenint lloc als dos llocs i que es basa en la ideologia llibertària de les dues organitzacions.

L’autonomia zapatista en la seva forma actual es va originar després del fracàs de les negociacions de pau amb el govern mexicà després de l’aixecament de 1994. Durant aquestes negociacions els rebels van demanar al govern que s’adherís als acords de San Andrés, que donaven als pobles indígenes el dret a l’autonomia, l’autodeterminació, l’educació, la justícia i l’organització política, basada en la seva tradició així com en el control comunal sobre la terra i els recursos de les zones que els pertanyen. El govern mai va implementar aquests acords i el 2001 el president Fox va proposar una versió editada que va ser votada al congrés però no va satisfer les demandes dels zapatistes i els altres grups en resistència. Això es va qualificar de «traïció» i va provocar que l’EZLN declarés dos anys després la creació de cinc zones rebels, centrades en cinc Caracoles que servien com a centres administratius. El nom Caracoles mostrava el concepte de revolució dels zapatistes: «ho estem fent nosaltres mateixos, aprenem en el procés i avancem, poc a poc, però avancem». Els Caracoles[5] inclouen tres nivells de govern autònom: comunitat, municipi i Consells del Bon Govern. Els primers dos es basen en assemblees de base mentre que els Consells del Bon Govern s’escolleixen, però amb la intenció d’aconseguir que el màxim nombre de persones participi en el govern al llarg dels anys a través del principi de rotació. L’autonomia té el seu propi sistema educatiu, sanitat i justícia, així com cooperatives produint cafè, ramaderia, artesania, etc.

«Aprenem a mesura que cometem errors, no coneixíem l’autonomia ni sabíem que anàvem a construir una cosa així. Però vam aprendre i millorar coses des de la lluita», em va explicar el guardià zapatista Armando quan vaig visitar el territori autònom a finals de 2013. La llibertat només podia ser practicada aquí i ara la revolució era un procés de qüestionament continu de l’status quo i de construcció d’alternatives a aquest.

Efectivament, els cantons de Rojava s’assemblen a l’autonomia de Chiapas. Van ser proclamats pel dominant PYD el 2013 i funcionen a través d’assemblees populars i consells democràtics. Les dones participen amb igualtat en la presa de decisions i són representades en totes les posicions escollides, que sempre es comparteixen entre un home i una dona. Tots els grups ètnics són representats al govern i les seves institucions. La sanitat i l’educació també són garantides pel sistema del confederalisme democràtic i recentment ha obert les seves portes la primera universitat, l’Acadèmia Mesopotàmia, planejant qüestionar l’estructura jeràrquica de l’educació i aportar una perspectiva diferent de l’aprenentatge.

Tal i com en el cas dels zapatistes, la revolució a Rojava es projecte a si mateixa com a solució per als problemes de tot el país, no com una expressió de tendències separatistes. Aquest sistema genuïnament democràtic, com va ser anomenat per la delegació d’acadèmics d’Europa i Nord-Amèrica[6] que ha visitat Rojava recentment, apunta en la direcció d’un futur diferent per a l’Orient Mitjà, basat en la participació directa, l’emancipació de les dones i la pau entre ètnies.

Revolució de les dones

El gènere ha estat sempre central per a la revolució zapatista. La situació de les dones abans del creixement de l’organització i l’adopció de l’alliberament de les dones com a qüestió central per a la lluita estava marcada per l’explotació, la marginació, els matrimonis forçosos, la violència física i la discriminació. Per això Marcos va dir que el primer aixecament no va ser el de 1994 sinó l’adopció de la Llei Revolucionària de Dones el 1993, assentant el marc per la igualtat i la justícia de gènere i garantint els drets a l’autonomia personal, l’emancipació i la dignitat de les dones del territori rebel. Avui les dones participen en tots els nivells del govern i tenen les seves pròpies cooperatives i estructures econòmiques per garantir la seva independència econòmica. Les dones formaven i encara formen una gran part dels rangs de la forca de guerrilla zapatista i tenen posicions altes en el seu comandament. La victòria de San Cristobal de las Casas, la ciutat més important que van capturar les tropes zapatistes durant l’aixecament de 1994, també va estar liderat per dones, encapçalat per la Comandanta Ramona, que va ser també la primera zapatista enviada a Ciutat de Mèxic per representar el moviment.

No és difícil comparar la implicació massiva de dones indígenes en els rangs zapatistes a Chiapas amb la participació de les dones en la defensa de Kobane i a les YPJ (Unitats de Defensa de Dones), ambdues descrites de manera sensacionalista[7] pels mitjans occidentals durant els últims mesos. No obstant, la seva valentia i determinació en la guerra contra l’Estat Islàmic és el producte d’una llarga tradició de participació de les dones en la lluita armada per l’alliberament social al Kurdistan. Les dones han jugat un paper central al PKK i això està indubtablement connectat amb la importància del gènere en la lluita kurda. La revolució a Rojava posa un fort èmfasi en l’alliberament de les dones com a indispensable per al veritable alliberament de la societat. El marc teòric que desmunta el patriarcat en el cor de la lluita és anomenat «ginelogia», un concepte desenvolupat per Abdullah Öcalan. L’aplicació d’aquest concepte ha tingut com a resultat un empoderament de les dones no vist a altres llocs, no només en el context d’Orient Mitjà sinó també en el context del feminisme occidental liberal. Les assemblees, estructures cooperatives i milícies de dones són el cor de la revolució, que es considera incompleta si no destrueix l’estructura patriarcal de la societat, que és un dels fonaments del capitalisme. Janet Biehl, una escriptora i artista independent, va escriure després de la seva recent visita a Rojava que les dones a la revolució kurda tenen el paper ideològic del proletariat a les revolucions del segle passat.

L’ecologia de la llibertat

The Ecology of Freedom és probablement l’obra més important de Bookchin, i el seu concepte d’ecologia social ha estat adoptat pels revolucionaris a Rojava. La seva idea que «la mateixa noció de dominació de la natura per l’ésser humà és causada per la dominació real de l’ésser humà per l’ésser humà» enllaça el patriarcat, la destrucció mediambiental i el capitalisme i assenyala la seva abolició com l’únic camí cap a una societat justa. Un enfoc holístic com aquest també ha estat implementat pels zapatistes. La sostenibilitat també ha estat un punt important a emfatitzar, especialment després de la creació dels Caracoles el 2003. El govern autònom ha estat intentant recuperar el coneixements ancestrals relacionats amb l’ús sostenible de la terra i combinar-los amb altres pràctiques agroecològiques. Aquesta lògica no és només una qüestió de millorar les condicions de vida a les comunitats i evitar l’ús d’agroquímics, és un rebuig a la noció sencera que l’agricultura industrial a escala gegant és superior a les formes «primitives» amb què els pobles indígenes treballen la terra i, com a tal, és un poderós desafiament a la lògica del neoliberalisme.

El camí cap a l’autonomia: el nou paradigma revolucionari

Les semblances entre el sistema del confederalisme democràtic que s’està desenvolupament a l’oest de Kurdistan i l’autonomia a Chiapas van més enllà dels pocs punts que he remarcat en aquest article. Des dels eslògans com «¡Ya Basta!», adaptat al kurd com a «êdî bes e», fins la democràcia de base, les estructures econòmiques comunals i la participació de les dones, el camí similar que han seguit el moviment kurd i el dels zapatistes ha posat de manifest un trencament decisiu amb la noció avantguardista del marxisme-leninisme i un nou enfoc de la revolució, que ve des de baix i busca la creació d’una societat lliure i no jeràrquica.

Encara que ambdós moviments han rebut crítiques amargues[8] d’elements sectaris de l’esquerra, el fet que els únics experiments de canvi social radical importants i amb èxit hagin estat originats per grups no occidentals, marginats i colonitzats és una bufetada a la cara dels «revolucionaris» dogmàtics blancs i privilegiats del nord global que malgrat amb prou feines han aconseguit qüestionar l’opressió als seus propis països tendeixen a creure que poden jutjar què és una revolució real i què no.

Les revolucions a Rojava i Chiapas són un exemple poderós per al món, posant de manifest l’enorme capacitat de l’organització de base i la importància dels llaços comunals com a oposició a l’atomització social capitalista. Per últim, però no menys important, Chiapas i Rojava haurien de fer que molts a l’esquerra, inclosos alguns anarquistes, es desfacin de la seva mentalitat colonial i del dogmatisme ideològic.

Un món sense jerarquia, dominació, capitalisme ni destrucció mediambiental o, com diuen els zapatistes, un món on hi càpiguen molts mons, que sovint ha estat descrit com «utòpic» i «no realista» pels mitjans i les estructures educatives i polítiques mainstream. No obstant, aquest món no és un miratge del futur que ve als llibres, està passant aquí i ara i els exemples dels zapatistes i els kurds són una potent arma per tornar a encendre la nostra capacitat d’imaginar un canvi radical real en la societat, així com un model del qual aprendre en les nostres lluites. Les estrelles roges que brillen sobre Chiapas i Rojava il·luminen el camí a l’alliberament, i si haguéssim de resumir el que porten aquestes dos lluites en una paraula, aquesta seria clarament autonomia.

–   –   –   –   –   –   –

[1] Dicle, Amed (2015) Kobane Victory, How it Unfolded
http://kurdishquestion.com/index.php/insight-research/analysis/kobane-victory-how-it-unfolded.html

[2] Dirik, Dilar (2015) Whi Kobane Did Not Fall
http://kurdishquestion.com/index.php/kurdistan/west-kurdistan/why-kobani-did-not-fall.html

[3] International Brigades Form in Rojava (2014)
http://beforeitsnews.com/alternative/2015/01/international-brigades-form-in-rojava-no-pasaran-video-3100250.html

[4] Marcos (2003) I Shit on All Revolutionary Vanguards on This Planet
http://roarmag.org/2011/02/i-shit-on-all-the-revolutionary-vanguards-of-this-planet/

[5] Oikonomakis, Leonidas (2013) Zapatistas Celebrate 10 Years of Autonomy With Escuelita
http://roarmag.org/2013/08/escuelita-zapatista-10-year-autonomy/

[6] Joint Statement of the Academic Delagation to Rojava
https://zcomm.org/znetarticle/joint-statement-of-the-academic-delegation-to-rojava/

[7] Dirik, Dilar (2014) Western Fascination With “Badass” Kurdish Women
http://www.aljazeera.com/indepth/opinion/2014/10/western-fascination-with-badas-2014102112410527736.html

[8] Anarchist Federation Statement on Rojava (2014)
http://www.afed.org.uk/blog/international/435-anarchist-federation-statement-on-rojava-december-2014.html

Anuncis