Etiquetes

, , , ,

Article del company Mike Gómez, militant del Procés Embat, publicat al Portal de comunicació del Bages, Berguedà i Solsonès,  apunt.info

Il·lustració: Roser VilaróMIKE GÓMEZ   7/04/2015

Il·lustració: Roser Vilaró

En aquest període històric que estem vivint els territoris del sud d’Europa ens trobem amb una situació de crisi que crec que per desgràcia romandrà per dècades, configurant un futur força diferent en l’actualitat. A més a més té moltes probabilitats d’agreujar-se degut a futures crisis ecològiques, econòmiques i energètiques concatenades – no tinc gaires esperances en el futur on ens porta el capitalisme.

Dins d’aquesta situació veig que depenent dels ritmes generals, els moviments socials aposten, de tant en tant, per l’electoralisme. Vivim un cicle de reflux de l’impuls del 15M. Fa uns anys, el 2011, vam viure, al contrari, un auge de les lluites socials i populars. Les vagues generals es retroalimentaven amb la protesta quotidiana i aquesta amb la “política de les places” sorgida el 15M. El “Ningú ens representa”, semblant al “que se vayan todos” de l’argentinazo, se sentia per tot arreu.
Però aquest cicle va començar a estancar-se i no va aconseguir articular-se políticament. Es va perdre una oportunitat d’or en aquells anys de crear un moviment popular transformador de debò i amb un programa propi de caire  constituent. No obstant això, el cicle de lluites socials va despertar a l’activisme a milers de noves militants, que encara es troben a prop nostre.

A Catalunya, el Procés Sobiranista ha coincidit en el temps amb l’onada de protestes post-15M. Ha tingut un full de ruta diferent però també ha estat de caràcter massiu. Aquest cop el moviment pel dret a decidir va constituir-se en un nou moviment popular. Malauradament va quedar ràpidament sota el control i la influència de sectors no gaire ambiciosos en el terreny social, per dir-ho suau. Finalment, durant l’últim any Artur Mas ha aconseguit paralitzar el Procés i canalitzar la mobilització ciutadana. Un moviment popular, per se, no vol dir que hagi de ser un moviment revolucionari, però com a mínim ajuda a trencar amb la passivitat, l’individualisme, l’atomització i la despolitització de la societat sota el neoliberalisme.

El control dels mitjans de comunicació per part de les elits neoliberals del catalanisme ha resultat clau per minar el Procés. Igualment els mitjans han resultat importantíssims per reforçar l’ascens dels partits de nou tipus com Podemos o Guanyem. D’alguna manera se’ls donava un espai publicitari que ha resultat vital pel seu desenvolupament i per crear una imatge de canvi imminent en el panorama polític a tots els nivells. Es creava una expectativa de canvi o recanvi dels partits del poder.

És per això que molta gent que havia començat a moure’s durant el 15M i el període de protestes iniciat aleshores ha pogut veure en aquestes formacions la solució que no ha trobat en uns moviments socials que no s’han convertit en actors polítics.

Referents

Durant el tardofranquisme, els últims anys de la dictadura de Franco, el Partit Comunista havia estat el principal partit de l’oposició. Havien aconseguit l’hegemonia de l’esquerra a base de tenir quadres a les universitats, als barris, a les empreses, als sindicats, a les associacions de dones… a tot arreu. Però durant l’anomenada Transició va ocórrer una fuita de militants cap al Partit Socialista. Van ser milers de quadres militants, formats en el marxisme i en la idea d’una revolució socialista, qui van anar a engreixar les files socialistes, que durant 1975-77 eren molt més petites que les comunistes.

El paper del PSOE va resultar devastador pels moviments socials, que van haver de refundar-se als anys 80 sota altres paràmetres diferents dels de la Transició. L’esquerra va quedar destrossada, i gran part de la culpa la va tenir el fet que el Partit Comunista esdevingués en el principal valedor de la nova democràcia liberal, renunciant a la seva intenció d’una societat més igualitària i més lliure. Com veiem la direcció comunista va posar el pes a la lluita institucional, la repartició de quotes de poder i la redacció de noves lleis i no pas la lluita al carrer, les vagues generals o l’establiment de nous contrapoders ciutadans o populars.

A Alemanya hi va haver un moviment social que va destacar per sobre de la resta de moviments europeus. Van recollir gran part de la força dels moviments revolucionaris dels anys 70. Es tractava dels Verds. En dues dècades van passar d’un discurs antisistema a ser una força del sistema, d’un antimilitarisme i un pacifisme militants a defensar els bombardejos de Kosovo el 1999.

El gran problema dels Verds és que van quedar-se sense un moviment social al carrer a mitjans dels anys 90. Per tant els càrrecs electes no havien de passar comptes a ningú i a poc a poc van acabar pensant com els seus companys de Parlament. Al cap i a la fi eren els seus companys de feina amb qui passaven moltes hores a la setmana. Aquí veiem de nou el perill de perdre el carrer.

Però és que renovar els càrrecs tampoc és una tasca fàcil. Com quedaria si, per exemple, en cas que Ada Colau fos l’alcaldessa de Barcelona, la base del seu partit la fes dimitir per haver incomplert el programa? Aquest partit no tornaria a guanyar les eleccions mai més, perquè apareixeria com una colla de hippies que juguen a la políticadavant de l’opinió pública; l’oposició i els mitjans de comunicació el destrossarien políticament. És a dir, aquest partit està condemnat a incomplir el seu programa polític. L’única manera de complir-ho seria a través d’una mobilització massiva i permanent. I per això no cal tenir l’alcaldia. També es pot fer des de fora de les institucions.

Per últim voldria comentar el cas del País Basc. Als anys 70 a Euskalherriak es vivia una situació de lluita més profunda que a la resta de l’Estat (tret de Barcelona i potser Astúries). Aquesta lluita va ser capitalitzada als 80 per Herri Batasuna i el moviment abertzale d’alliberament nacional. Però aquest moviment en comptes d’anquilosar-se i perdre la seva identitat va mantenir-se extremadament polititzat pràcticament fins ara.
El factor que va provocar això no van ser precisament les sessions de formació política, o la seva fortíssima implantació al moviment juvenil basc, sinó la presència d’ETA(m). Es tractava d’una organització de lluita armada que per la seva pròpia existència no permetia que el pes del moviment abertzale quedés supeditat a la política parlamentària. Ni tan sols havien de fer res per exercir una legitimitat per sobre dels polítics. Existien i influïen. Servien per reforçar un imaginari de lluita popular i de societat alternativa. Per què ara hi ha una mala sensació a Euskalherriak , precisament quan EH-Bildu té possibilitats de guanyar les eleccions? Doncs, per què s’està perdent l’essència, se suavitza el discurs, s’adopten polítiques socialdemòcrates o fins i tot socio-liberals…  i en definitiva,s’està produint una desorientació del moviment popular edificat en les dècades anteriors.

Els perquès

Segons els exemples esmentats crec que quan el teu moviment ha enviat gent a les institucions, es produeix de forma lògica, una relaxació de l’activitat al carrer. D’alguna manera tendim a pensar que, ja que estem a dins podem entrar al joc parlamentari i tenir possibilitats d’influir en alguna nova llei. Aquí ni tan sols entra en consideració el sabotatge que l’estat profund (i ben fatxa) fa a qualsevol mesura progressista des del funcionariat, la policia, el sistema judicial, el cos diplomàtic o, en algun cas, l’exèrcit.

El cas és que les institucions consumeixen molt de temps. Tenen un ritme propi. Lògicament és una feina més, és a dir, que es fa política durant tota una jornada de treball i a més a més et paguen per això. El ritme de la nova vida política transforma a poc a poc a les activistes en funcionàries. A més a més el moviment comença a tenir els debats al ritme que marca l’agenda de la institució, cosa que pot provocar possibles divisions i nous problemes interns.

Com és lògic els moviments amb gent dins de les institucions volen que les seves propostes surtin endavant . D’aquesta manera indirectament les institucions intenten captar els millors cervells dels moviments a canvi de recursos, subvencions, prestigi o, simplement, d’un sou. És l’esquerra transformadora qui més fa per canalitzar el capital intel·lectual (o de capacitat de treball) dels moviments cap a una tasca institucional.

Tots aquests factors van en la mateixa direcció: les institucions treuen gent als moviments socials. Pot ser poca o molta, depèn de cada cas. Però el que està clar és que si a una ciutat hi han 100 activistes, impulsen una candidatura i n’entren a la institució 2, amb uns altres 4 de suport, s’ha pogut guanyar influència política, però s’han perdut 6 activistes de primera línia. Per això és tan necessari el relleu un cop s’entra en aquests àmbits. I no sempre s’aconsegueix.

Per això els moviments queden en risc d’una supeditació a la seva branca política. Les seves companyes a dins de les institucions tenen recursos, temps, capacitat intel·lectual, contactes, carisma (són conegudes per la població) i informació per liderar tot el seu moviment. Per això es produeix un efecte de delegacionisme, de ja s’ho faran aquells mentre la militància de carrer es dedica a coses més del dia a dia com gestionar centres socials o militar en moviments socials que no tenen aspiracions polítiques. La sensació d’haver perdut el control del que fa un company teu a una institució és una altra causa de decepció de la militància i d’eventuals abandons.

Per últim, veig un risc d’anquilosament si no es produeix el relleu. Com els Verds alemanys, el contacte diari amb altres polítics els va fer que acabessin pensant de la mateixa manera que la resta. No poques candidatures ciutadanes han entrat a un Ajuntament gràcies a una assemblea popular forta, que després de dos o tres anys es desfà, quedant una regidoria aïllada, sense base social.

Conseqüències

De tal manera es dedueix que la institucionalització de les lluites socials poden produir un desànim de la població que s’ha mobilitzat o que l’ha recolzat. No és al 100%, òbviament. Sempre hi han casos de suport popular mantingut en el temps. Evidentment no parlo dels governs llatinoamericans d’esquerra revolucionària que fomenten la mobilització permanent i que gràcies a això gaudeixen d’uns índexs de suport altíssims. Han après que la població necessita canals d’autoorganització i d’autogestió fora de les institucions. Però no és una tàctica molt seguida dins de l’esquerra internacional. Al contrari, és normal que a mesura que s’aconsegueix una quota de representativitat es perdi el carrer.

També caldria parlar de l’efecte divisionista en els moviments socials que també es pot observar. Es divideix el moviment en bons, responsable, que té gent que participa de les institucions, i “dolents”, insubmís, que es nega a participar-hi. El moviment dolent és criminalitzable, reprimible. El moviment bo s’intenta recuperar i canalitzar per poder ser acceptat. Aquesta estratègia de promoure mediàticament certs partits polítics, mentre es reprimeix durament a qui no vol integrar-se dins de les estructures del sistema l’estem vivint ara mateix. El pal i la pastanaga. I sense entrar en el tema de la repressió, també hi ha un sector del moviment social que no voldrà entrar mai en campanyes electorals ni en les institucions de l’estat. Aquesta divisió pot resultar fatal per tot el moviment social.

Publicat el 7/04/2015 en apunt.info, Portal de comunicació del Bages, Berguedà i Solsonès 

Anuncis