Etiquetes

, ,

reforma-laboral-stgo2El 21 d’abril va tenir lloc una fita històrica per al moviment sindical xilè. Organitzacions portuàries, mineres, forestals, de la construcció i el muntatge industrial i d’alguns altres sectors van dur a terme una jornada d’Aturada Nacional amb l’objectiu d’aconseguir una Reforma Laboral que arreplegui les demandes més sentides pels treballadors (1).

Des dels anys 80, durant la lluita contra la dictadura, que no es veia una mobilització d’aquestes característiques: de caràcter nacional, amb alguns dels principals sectors de l’economia nacional involucrats, amb paralització efectiva de la producció i amb continguts estructurals, més enllà de l’estrictament gremial.

Aquests trets, que en altres països són habituals en una jornada de vaga general, a Xile no ho són, donades les peculiars característiques del sistema de relacions laborals instal·lat en dictadura i mantingut al llarg dels últims 25 anys amb poques modificacions.

La vaga a Xile

A Xile les vagues normalment són en una sola empresa i “simbòliques”, és a dir, no s’aconsegueix parar la producció. Això és per la legislació xilena, que no reconeix la negociació per branca sectorial i permet el reemplaçament de treballadors en vaga. A més, hi ha moltes altres traves legals, com una gran facilitat per a l’acomiadament, el reconeixement de la possibilitat per a grups de treballadors no sindicalitzats d’arribar a acords paral·lels amb l’empresa i un complex, embolicat i lent procés de negociació col·lectiva reglada.

Per tant, la pressió que s’aconsegueix fer és poca, i per si fos poc els organismes fiscalitzadors són ineficients i compten amb escasses atribucions, mentre per la seva banda els tribunals laborals s’inclinen en general a ser més comprensius amb l’empresa que amb el treballador.

Així, No és genys estrany que la majoria de vagues a Xile acabin sense aconseguir-se els seus objectius. i que, amb la vaga i la negociació col·lectiva mutilades, la distribució dels beneficis sigui tan desigual i la injustícia la norma (2).

Proletariat estratègic: la força motriu d’un sindicalisme de nou tipus

En aquest cas la història va ser molt diferent. Es va tractar d’una aturada no només contra les lleis laborals vigents, sinó ignorant-les absolutament en el seu desenvolupament. Es va tractar d’una aturada de les què la patronal pejorativament anomena “polítiques”, no sols sectorial sinó multisectorial i que va aconseguir paralitzar els principals sectors en un model econòmic primari-exportador com ho és el xilè: la mineria del coure, la producció forestal i el transport internacional d’aquests i d’altres productes (com la fruita) a través dels ports (3).

Com és que això va ser possible? En primer lloc, es va comptar amb el factor sorpresa. El moviment estava planificat des de fa setmanes però sense fixar una data concreta, que es va definir a últim moment per evitar que les gerències puguin maniobrar per minimitzar l’impacte. En segon lloc, es va emprar a fons l’acció directa de masses, mitjançant el bloqueig a l’entrada de les feines, la col·locació de barricades i l’ocupació massiva de carreteres i camins per impedir la circulació de mercaderies i l’arribada d’esquirols.

Per descomptat, aquesta capacitat de paralització només és possible allà on hi ha una elevada concentració de mà d’obra i on el poder dels sindicats (i/o comunitat organitzada entorn d’ells) és suficient com per a dur a terme una demostració de força així i evitar l’impacte de represàlies posteriors. D’aquí la importància de la construcció d’organitzacions massives, combatives, genuïnament representatives i vinculades amb les seves comunitats en els sectors que reuneixen aquestes característiques.

A aquesta tasca s’han abocat organitzacions polítiques revolucionàries entre les quals cal destacar, per la seva presència nacional, incidència i caràcter multisectorial, a la Organización Comunista Libertaria (OCL), que des de fa més de deu anys ha dut a terme una tasca d’inserció i de treball de masses en funció d’una tesi estratègica lligada a aquesta caracterització de l’economia nacional, l’ordenament jurídic i les tradicions i capacitats de lluita de les expressions sindicals del poble treballador xilè (4).

Creixement qualitatiu

El 21 d’abril de 2015 és una fita més del procés d’ascens com a força social organitzada del proletariat estratègic que ve desenvolupant-se des de fa deu anys. La creació de la Confederación de Trabajadores del Cobre (CTC) aglutinant als subcontractistes miners i la vaga de més d’un mes en 2007 que va culminar amb la firma d’un Acord Marc per al sector; la negociació sectorial dels treballadors forestals després de la lluita en què va caure assassinat el company Rodrigo Cisternas; al sud del país la vaga llarga del salmó que va començar aquest mateix any (2007) i va acabar a l’abril de 2008;la rearticulació i cohesió del sindicalisme portuari partint de l’experiència de la Unión Portuaria del Bio-Bio; el sindicalisme d’acció directa dels treballadors de la construcció i el muntatge industrial… totes elles van ser expressions d’un mateix fenomen, el de grans moviments de masses allà on el descontentament dels treballadors, transversal a tot el proletariat xilè esclafat per les condicions laborals del neoliberalisme, tenia majors condicions objectives per a expressar-se.

Alguns dels processos esmentats van quedar truncats o els va costar més decantar en la consolidació de organitzacions sindicals fortes, representatives i vinculades amb la comunitat, ja sigui per falta de direcció adequada (cas dels forestals), avatars propis del sector econòmic en què van tenir lloc (com en les salmoneres) o, senzillament, les dificultats pròpies del marc general ja citat en el que han de moure’s els sindicats.

No obstant això, la intencionalitat de donar-li una projecció de conjunt va ser una constant en les franges més avançades de l’acumulat que se va anar generant amb aquestes lluites, que va anar nodrint-se i nodrint, en una relació dialèctica, als projectes polítics transformadors com el ja citat.

Aquesta va ser l’avantguarda que va tenir i que ha de donar la batalla ideològica contra tendències naturals en organitzacions d’aquest tipus: al cabdillisme i la creació de “feus” particulars,al sentiment de ser una “aristocràcia obrera” que només hauria de preocupar-se pels seus propis interessos i a la despolitització i individualisme que porta amb si el sentit comú neoliberal, hegemònic en la societat xilena des dels anys 80.

Enfront d’aquestes tendències es van promoure com a antídots la direcció col·lectiva, el protagonisme de les bases en la presa de decisions i, sobretot, la perspectiva nacional i com a poble treballador dels problemes, superant la mirada a curt termini i estretament sectorial. Per exemple, en el sector portuari, fent-se càrrec d’encapçalar la lluita per un sistema públic de pensions enfront de la volta a la caixa portuària o, en el cas del coure, instal·lant en l’agenda del sindicalisme del sector la renacionalització d’aquest recurs per a finançar un desenvolupament econòmic equilibrat i drets socials per a tots (tenint en compte que els beneficis que genera el mineral no han de ser només per als que ho treballen, sinó per a tot el poble de Xile).

Així doncs, deslligar el potencial del proletariat estratègic per a aconseguir canvis en benefici de tots i marcar des d’aquí l’articulació de la resta del moviment sindical no és quelcom que sorgeixi per generació espontània, és fruit d’una decisió i d’una lluita política, que va lligada, també, a la consciència de la centralitat dels treballadors en un procés de transformacions estructurals que es vol fer tendència cap al socialisme.

I aquest interès està donant els seus fruits. En els últims anys s’ha aconseguit un salt qualitatiu: passar de la lluita aïllada en cada branca de la producció a una lluita coordinada com a sectors estratègics i que el moviment sindical digui present en la discussió no sols sobre modificacions al Codi del Treball, sinó sobre molts altres aspectes de la vida nacional.

Xile en ebullició

A més del desenvolupament propi del sindicalisme estratègic, aquesta mobilització no pot entendre’s aïllada del seu context històric:el d’una fort deslegitimació de la institucionalitat heretada del pinochetisme (Constitució, Parlament, sistema electoral binominal) i la irrupció d’un moviment popular del qual les reivindicacions de drets socials xoquen frontalment amb el neoliberalisme i que, almenys en diverses de les seves expressions, ha aconseguit graus acceptables d’organització, consciència política i articulació. El 2011, no sols estudiantil sinó també sindical, regionalista i democratitzador, va obrir la possibilitat d’aconseguir avanços substancials en línia amb allò que s’ha avançat per altres pobles llatinoamericans.

La Nueva Mayoría, hereva de la Concertación de Partidos por la Democracia, la coalició que va governar el país per més de 20 anys després de la sortida pactada de la dictadura, va arribar al govern fa un poc més d’un any amb un programa de reformes moderades en diversos aspectes socials, polítics i econòmics.

Després d’un any, comprovem com s’han anat diluint aquests afanys reformistes del govern, hegemonitzat pels seus sectors més conservadors, amb la Democracia Cristiana al capdavant. L’actitud bel·ligerant d’aquest partit en la defensa de deixar les coses com estan contrasta amb la falta d’iniciativa i el seguidisme del Partido Comunista, l’altre pol de la Nueva Mayoría, que després de més de 20 anys de camí propi es va incorporar a la coalició aspirant a impulsar els canvis des de dins del govern. No obstant això el govern, en continuar amb la “política dels acords” amb la dreta i renunciar al seu programa, li va donar noves empentes a la reacció, que va començar una ofensiva per a reprendre el seu setial en el sentit comú del xilè mitjà, apel·lant a la “meritocràcia” i emprant la “política de la por” per a tractar de frenar el corriment a l’esquerra de l’opinió pública.

Però el moviment popular ha sabut estar a l’altura i ha alçat la seva veu amb contundència. No sols el sindicalisme estratègic. Dijous passat 16 d’abril el moviment estudiantil va convocar a més de 100.000 persones en els carrers de Santiago i desenes de milerss més en tot el país exigint una reforma educativa a fons. El dimecres 22, l’endemà de la paralització productiva, milers van marxar en Valparaíso i Valdivia exigint una nova política d’aigües que reverteixi la seva privatització i deixi d’afavorir a les transnacionals mineres, forestals i agroindustrials. També pescadors artesanals, professors, pobladors que exigeixen vivenda digna, són actors socials molt actius i presents en la vida nacional.

Els escàndols de finançament irregular i altres casos de corrupció que van esclatar en els últims mesos involucrant transversalment tant a la dreta com a l’ex-Concertación no van fer més que tirar benzina al foc del descontentament popular, que veu com una elit formada per grans propietaris i polítics al seu servei (moltes vegades ells mateixos part de la classe capitalista) es posa d’acord a le seva esquena per a legislar en profit propi.

El procediment al voltant de la reforma laboral no ha escapat a aquesta forma de fer les coses, a aquesta lògica dels acords cupulars entre galls i a mitjanit, de la “cuina” com la va definir un dels més conspicus representants de la vella guàrdia de la Concertación [5]

Una proposta laboral “cuinada” entre quatre parets

En la línia d’aquestes reformes descafeïnades (perquè prèviament es pacten amb els sectors més retrògrads de la societat) l’Executiu va presentar la seva proposta en matèria laboral a finals de desembre, després d’una ronda de converses que va excloure a les principals organitzacions de treballadors del país i que va privilegiar les trobades amb les diverses patronals, seguint amb la lògica de privilegiar sobretot la “confiança inversionista”, sotmetent tota la resta a això.

Però no només hi va haver jugades “per dalt”: a principis d’any van començar les reunions entre les principals organitzacions sindicals del país per acordar una posició comuna davant la proposta del govern.

Aquestes converses van donar pas a dues trobades de sindicats estratègics de l’economia que van tenir lloc a Talcahuano i Santiago durant els mesos de febrer i març (6) que van servir per afinar propostes conjuntes i definir dur a terme mobilitzacions si no s’escoltava als treballadors.

Abril va començar amb el debat al parlament sobre les indicacions (propostes de modificació) presentades al projecte i que encara continuen. L’Aturada Nacional del 21 d’abril (i els que estan per venir si no s’atén a les exigències de participació en la reforma), és precisament un moviment per incidir en aquest debat.

La setmana anterior les organitzacions patronals havien escalfat l’ambient llançant un vídeo on rebutjava les mesures que els sindicats han posat sobre la taula en el debat sobre la reforma, lligades amb el foment de la negociació col·lectiva i la prohibició de pràctiques antisindicals. El vídeo (7) va ser rebut com una provocació al món sindical, va galvanitzar a les bases i accelerar els temps del seu contraatac.

Les direccions (establertes fonamentalment en regions) van aplicar el que havia estat acordat en les trobades prèvies i es van disposar per plantar cara, per a la qual van comptar amb el suport d’un destacament de suport tàctic a Santiago, que encertadament va preparar un tall de trànsit a una hora peak en la principal artèria de la capital, una acció llampec que va aconseguir atraure els mitjans i fer impossible la invisibilització de la jornada de lluita (8).

Els editorialistes dels mitjans de comunicació, controlats per un petit grup oligàrquic (destaquen els clans Edwards, Saieh i Luksic), van reaccionar amb una barreja de sorpresa i por a aquesta demostració de força per part dels treballadors (9). Per contra, cal ressenyar que els periodistes conscients presents en aquests mitjans (que han realitzat en l’últim temps un meritori treball gremial) van posar de la seva part per trencar el bloqueig informatiu, contribuint des de dins a donar la batalla comunicacional (10) .

I ara què?

Aconseguit l’objectiu buscat per l’Aturada Nacional Productiva, ara és el moment d’aprofitar la injecció de moral, capitalitzar en el debat parlamentari i en l’opinió pública i preparar la següent batalla, el següent moviment per a continuar millorant la correlació de forces en la disputa per la Reforma Laboral.

Dins de l’esquema de mobilització creixent i esglaonada, el següent pas és la Jornada de Lluita Multisectorial, involucrant a més sectors del moviment popular, especialment al moviment estudiantil, que amb una encertada direcció ha aconseguit mantenir tant la massivitat i adhesió a les seves propostes com la profunditat d’aquestes últimes, evitant tant l’aïllament com la cooptació i forjant llaços sòlids amb altres actors. La seva disposició per avançar en unitat amb ells és coneguda, així com el seu caràcter dinamitzador i mobilitzador.

L’ajustat dels temps obliga a moure ràpidament i a colpejar de nou, sense deixar que l’enemic reprengui la iniciativa. En les properes setmanes el moviment popular tornarà a expressar multitudinàriament en els carrers.

Manu García

Notes:

  1. Comunicat de les organitzacions sindicals convocants: http://www.confederaciondelcobre.cl/erbocefnoc/?p=2711

  2. http://www.elmostrador.cl/opinion/2014/03/25/chile-la-ocde-y-la-desigualdad-de-ingresos-el-baile-de-los-que-sobran/

  3. http://ciperchile.cl/wp-content/uploads/GraficoExp1.pdf

  4. La Izquierda Libertaria, el front polític que impulsa, va declarar el següent: http://eldesconcierto.cl/declaracion-de-la-izquierda-libertaria-ante-paro-de-sindicatos-estrategicos/

  5. http://www.elmostrador.cl/pais/2014/07/14/zaldivar-apaga-el-incendio-con-bencina-y-dice-que-ciertos-acuerdos-no-pueden-hacerse-de-cara-a-la-opinion-publica/

  6. http://www.revistabagual.cl/2015/03/sindicatos-estrategicos-de-la-economia.html

  7. https://www.youtube.com/watch?v=rYVFWBs3IFQ

  8. http://www.t13.cl/noticia/nacional/carabineros-interviene-protesta-de-trabajadores-de-la-produccion-por-la-alameda

  9. Editorial d’El Mercurio: http://www.elmercurio.com/blogs/2015/04/24/31241/La-huelga-como-instrumento-politico.aspx

  10. Una mostra notable en aquest sentit va ser l’especial sobre el debat laboral emès el mateix dia de l’aturada en la televisió pública https://www.youtube.com/watch?v=q-yDsBQZHC4

Anuncis