Comunisme Llibertari – Història

El comunisme llibertari en el moviment anarquista.
Història d’una tendència.

1a Part 1868-1950

Aquest text pretén vessar llum sobre la teoria revolucionària aportada pel moviment anarquista des de la seva creació a partir de l’Aliança per la Democràcia Socialista, el 1868, fins al període posterior a la Segona Guerra Mundial, moment en què el corrent llibertari va sofrir un profund tall generacional. Aquest text serà completat per un altre estudi de l’època de la postguerra de la segona guerra mundial fins als nostres dies.

Com diu el subtítol, es tracta d’una història de la tendència comunista llibertària o anarco-comunista, posant èmfasi en les propostes concretes tant teòriques com pràctiques de les diferents organitzacions del moviment llibertari al llarg de la seva història. Intentant analitzar encerts i errors, tractarem d’arribar a unes conclusions bàsiques que li donen forma a la tendència en els nostres dies.

Anarquistes: partit o anti-partit?

En la història de l’anarquisme com a moviment polític rares vegades s’ha utilitzat la paraula Partit per designar a una organització llibertària. Això es deu a la mala fama que va començar a tenir el parlamentarisme en els mitjans obrers a partir de la segona meitat del segle XIX. El parlamentarisme s’entén com la forma de govern basada en el joc democràtic dels partits polítics que es disputen un parlament i, mitjançant això, el control de les institucions de l’estat. D’aquesta forma els partits controlen els mecanismes del poder estatal, i des d’allí, a les persones i els pobles, els votin o no.

Està poc difós que, en la seva militància activa Pierre Joseph Proudhon, va provar sort com a diputat. Proudhon era ben conegut al París de finals de la dècada de 1840 per la seva tasca periodística. El 1848 es va presentar per l’Assemblea Constituent de la Segona República. Després d’un primer intent fallit a l’abril, va ser triat a les eleccions del juny d’aquell any. No obstant això, la seva estada a l’Assemblea Nacional francesa va durar amb prou feines tres mesos, ja que tot just ser elegit va prendre part pels obrers en la insurrecció de juny, encara que amb una certa actitud conciliadora. Malgrat això, la seva presència al parlament va servir perquè per primera vegada se sentissin discursos contra la propietat privada i insults contra el president Lluís-Napoleó Bonaparte (després conegut com Napoleó III), la qual cosa el va portar a presó [1]. Ni el parlament ni la presó van aconseguir aplacar el seu esperit rebel i va continuar escrivint valuoses obres fins a la seva mort.

Els parlaments burgesos mai han estat prioritat en l’accionar polític dels anarquistes. Després de la desagradable experiència viscuda per Proudhon i d’altres, participar a les institucions de l’estat va ser vist cada vegada més amb pitjors ulls. Una qüestió important constitueix la constatació de no poder canviar res des d’aquesta institució, donada la impotència de ser sempre la minoria de la minoria. Més tard es desenvoluparia un desagrat visceral cap al parlamentarisme que, malgrat tenir causes totalment justificades, anava més enllà del racional. Per exemple, per a l’època de Kropotkin, ja era habitual considerar que els qui participaven al parlament era més que probable que fossin subornats d’una manera o una altra per l’enemic de classe. Qui es dedicava a la política partidària ho feia sovint per enriquir-se personalment. No ha canviat massa el concepte al segle XXI.

L’anti-parlamentarisme fins i tot va traspassar fronteres ideològiques i també va ser compartit per alguns grups marxistes. Durant la primera etapa dels partits comunistes a Europa (1919-1923) gran part dels quals era furibundament anti-parlamentària. Tant era així que va haver de prendre cartes en l’assumpte el propi Lenin per disciplinar a tanta organització díscola que es negava a acceptar haver de participar en la política dels parlaments. En el comunisme d’aleshores predominaven els corrents revolucionaris, contra els quals Lenin va escriure la seva obra L’”esquerranisme”, malaltia infantil del comunisme[2].

Els bolxevics van començar la seva lluita victoriosa contra la república parlamentària (burgesa de fet) i contra els menxevics amb summa prudència i no la van preparar, ni de bon tros, tan senzillament com avui pensen molts a Europa i Amèrica. En el principi del període mencionat no vam incitar a derrocar el govern, sinó que vam explicar la impossibilitat de fer-ho sense modificar prèviament la composició i l’estat d’esperit dels Soviets. No vam declarar el boicot al parlament burgès, a l’Assemblea Constituent, sinó que vam dir, a partir de la Conferència del nostre Partit, celebrada a l’abril de 1917, vam dir oficialment, en nom del Partit, que una república burgesa, amb una Assemblea Constituent, era preferible a la mateixa república sense Constituent, però que la república “obrera i camperola” soviètica és millor que qualsevol república democraticoburgesa, parlamentària. Sense aquesta preparació prudent, minuciosa, circumspecta i prolongada, no haguérem pogut aconseguir ni consolidar la victòria a l’octubre de 1917.[3]

De totes maneres el parlamentarisme és una cosa i els partits una altra. Quan Marx i Engels funden la Lliga Comunista no pensen mai a presentar-s’hi a cap elecció. Es tracta d’una organització política de militants. A aquest tipus d’organitzacions se les coneix per partit de quadres, organització de militants o organització de quadres. Els anarquistes prefereixen dir-li organització de militants i els marxistes partit o organització de quadres. La idea bàsica és que es tracta d’una organització que té militants amb una experiència política basada en unes línies programàtiques. La funció d’aquests militants –o quadres– és la d’influir en un cos social més gran que el de la seva pròpia organització. És a dir, que el programa de la seva organització sigui assumit també per una organització de masses. Un quadre, a més, no necessitaria estar connectat directament amb la seva organització, ja que gran part de la seva militància la farà prenent decisions de forma autònoma però inserit en les organitzacions de masses, sempre en línia amb el seu programa.

I tot això per què? Doncs perquè tant el parlamentarisme com les organitzacions de militants o els partits de quadres són formes d’encarar la qüestió del poder. El poder està en mans d’una classe social, que s’ha anomenat històricament burgesia. I la classe explotada, supeditada a l’altra, la classe obrera, és qui treballa per a ella. Aquesta classe, si vol algun dia lliurar-se de l’explotació haurà d’organitzar-se per arrabassar-li el poder a l’altra. És per això pel que alguns corrents polítics aposten per fer-ho mitjançant una acumulació de poder institucional –parlamentari– i uns altres mitjançant la conquesta ràpida (i sovint violenta) del poder, revolucionari.

Aquest poder, encara que es prengui de forma abstracta, té manifestacions molt concretes. La més poderosa és l’Estat, que no és més que una sèrie d’institucions que li serveixen d’eines a qui ostenta el poder per poder-lo mantenir millor. L’Estat defensa uns interessos de classe molt clars, encara que en algunes ocasions, per pura estratègia, decideixi que no és mala idea de tant en tant donar un cop de mà a la classe explotada. I en contra d’aquest poder i d’aquest Estat, s’alcen els grups revolucionaris que s’organitzen com millor saben i poden.

En 1897 hi va haver un debat dins del moviment llibertari italià, sobre si recolzar al partit socialista, que impulsava per aquelles eleccions una mena de “candidatures protesta” entre dos figures de l’anarquisme. Per una banda Saverio Merlino defensava participar-hi, sense esperar res. Per l’altra Errico Malatesta li va respondre amb una sèrie de textos que van posar una base teòrica de l’antiparlamentarisme actual del moviment llibertari.[4]

Jo crec que nosaltres, combatent a ultrança, com ho hem fet, el parlamentarisme, ens hem enganxat els dits: perquè hem contribuït a crear aquesta horrible indiferència de la població, no només pel sistema parlamentari, sinó també per les llibertats constitucionals, de forma que el govern ha pogut violar-les impunement sense que un sol crit de protesta s’hagi alçat dels fills d’aquells que van donar la seva vida per conquerir-les.

Merlino

El que és contrari als nostres principis és el parlamentarisme, en totes les seves formes i gradacions. Considerem que la lluita electoral i parlamentària educa al parlamentarisme i acaba per transformar en parlamentaristes a qui la practiquen. […] Per nosaltres, en canvi, l’abstenció està estretament lligada amb les finalitats del nostre partit. Quan arribi la revolució ens negarem a reconèixer els nous governs que tractin d’implantar-se, no volem donar-li a ningú cap mandat legislatiu; per tant, tenim la necessitat de que el poble tingui repugnància a les eleccions, es negui a delegar en altres l’organització del nou estat de coses, i que, més bé, es trobi en la necessitat d’actuar per si mateix. […] Hem de fer que els obrers s’habituïn des d’ara a regular per si mateixos els seus propis assumptes i no segueixin amb la seva tendència a delegar en altres.

Malatesta

Encara que no sigui molt conegut, en el bàndol antiautoritari també han existit organitzacions de militants (s’intueix que Malatesta es considerava part d’una). És la intenció d’aquest article donar a conèixer intents previs de grups i organitzacions llibertàries històriques que han defensat aquesta forma de funcionament i unes altres que encara que no són exactament així (algunes federacions anarquistes, organitzacions llibertàries socials), són compatibles. Així doncs, en aquest article quan parlem del “partit dels anarquistes”, ho fem seguint com entenia Malatesta, que és més o menys el que entén la Gran Enciclopèdia Catalana (GEC), que diu així:

“Agrupació de persones dedicades a la política que participen en la vida pública d’una societat.”[5]

És a dir, un grup de militants que pensen de forma similar i que s’organitzen per aconseguir els mateixos objectius.

Creiem que existeixen també “partits anti-partit”. En aquest cas es tracta d’organitzacions formals o informals d’individus que s’oposen als partits polítics i segueixen una línia política determinada i s’organitzen perquè tingui èxit. És a dir, que formen un partit oposat als partits polítics existents. Hi ha corrents anarquistes que conformen partits anti-partit molt ben organitzats. En aquest cas entra en joc una influència cultural molt important, ja que els qui formen part d’aquests corrents tenen una afinitat natural pràctica i teòrica, que fa que s’expressin de forma semblant i que tinguin una consciència de pertànyer al mateix grup humà, encara que siguin d’organitzacions diferents.

Així doncs a la gran majoria de textos en què els anarquistes utilitzen el terme partit, ho fan referint-se a un “partit que es presenta a les eleccions”. És a dir, un partit que aposta pel parlamentarisme com a mitjà per exercir la seva proposta política. Kropotkin, Malatesta, Volin o Berkman, entre d’altres, esmenten el partit entès com a forma d’agrupació política d’anarquistes. Intentarem, doncs, diferenciar entre un partit que es presenta a les eleccions (i/o busca conquistar el poder governamental), una organització anarquista de síntesi i una organització de militants.

L’Aliança per la Democràcia Socialista

La primera organització anarquista reconeguda com tal va ser l’Aliança per la Democràcia Socialista creada per Mijail Bakunin i un grup de simpatitzants de diversos països en 1869. La seva organització es basava en dos programes, un públic i l’altre intern, secret, en línia amb les clàssiques societats revolucionàries secretes que havien predominat en la primera meitat del segle XIX. Podríem considerar aquesta Aliança com una organització de quadres. L’Aliança va tenir uns 70 militants per tota Europa. A més a més hi van existir altres grupos vinculats a l’Aliança que implicava a alguns centenars de militants repartits per diverses organitzacions nacionals ben estructurades (a Espanya, França, Itàlia, el Jura, etc.).. La intenció d’aquest moviment polític era influir en el cos social en el qual es desenvolupava: l’Associació Internacional dels Treballadors, la Internacional. L’Aliança actuaria com a corrent interna de l’AIT.

Aquesta Societat té per objecte el triomf del Principi de la Revolució al món, per conseqüència la dissolució radical de totes les organitzacions i institucions religioses, polítiques, econòmiques i socials actualment existents, i principalment la reconstitució de la societat Europea, i de seguida mundial, sobre les bases de la Llibertat, la Raó, la Justícia i el Treball.

Tal obra no podria ser de curta durada. L’associació es constitueix llavors per un temps indefinit i no cessarà d’existir més que el dia en què el triomf del seu principi al món sencer sigui la seva raó de ser.[6]

Fragments del Catecisme Revolucionari de 1866. Precedent de l’Aliança

L’Aliança aconseguiria imposar la seva visió sobre l’organització del moviment obrer de l’època a diversos països, just en els quals tenia millor organització. La seva traducció pràctica més clara seria la Comuna de París de 1871 en la qual participarien diversos “aliancistes”. A més aquests intentarien estendre l’incendi revolucionari per tota França mitjançant les comunes de Marsella o de Lió –cap a on es va dirigir el propi Bakunin. Els revolucionaris bakuninistes van ser participants de primera fila en les grans revoltes europees de l’època (les comunes a França, la revolució cantonal a Espanya i les revoltes de Florència, Bolonya o Nàpols a Itàlia).

Anant al concret. Recordem la missió espanyola de Fanelli[7], que en 1869 va fer una gira de propaganda a petició de Bakunin i va fundar dos nuclis de la Internacional i de l’Aliança a Madrid i a Barcelona, la qual cosa va posar les bases d’ambdues organitzacions a Espanya. Anselmo Lorenzo, Tomás González Morago i Francisco Mora farien el mateix a Lisboa en 1872. Aquests militants actuen amb una missió en el cap, que és la de fundar nous nuclis per a la seva organització. Així doncs contacten amb gent propensa a unir-se, se’ls explica el programa, i després d’un debat si els han aconseguit convèncer tirarà endavant el nucli. És alguna cosa semblat a les posteriors campanyes de propaganda dels sindicalistes, poble a poble, llogaret a llogaret, fàbrica a fàbrica. Només que l’Aliança és una organització política i la Internacional és social i sindical. En alguns casos requeria que el militant estigués mesos en el mateix lloc, de tal manera que pogués traspassar els coneixements necessaris perquè tot funcionés correctament. I recordem també que Fanelli era un diputat del parlament italià. La particularitat rau en que no obeïa al seu càrrec polític parlamentari sinó que estava subjecte al programa de l’Aliança. De fet ja era parlamentari quan va conèixer a Bakunin, i aquest va decidir aprofitar el càrrec de l’altre per a les finalitats de l’Aliança i de la Internacional. Tota una lliçó de pragmatisme.

Aquesta organització exclou qualsevol idea de dictadura i poder dirigent tutelar. Però per la mateixa realització d’aquesta aliança revolucionària i pel triomf de la revolució contra la reacció, és necessari que en mig de l’anarquia popular que constituirà la vida mateixa i tota la energia de la revolució, la unitat del pensament i de l’acció revolucionària trobi un òrgan. Aquest òrgan ha de ser l’associació secreta i universal dels Germans Internacionals.

Punt novè dels estatuts secrets de l’Aliança, escrits per Mijail Bakunin[8]

No obstant això, després de la mort de Bakunin, la divisió de la Internacional i el dur enfrontament entre marxistes i bakuninistes i la ferotge repressió de les revolucions fallides, es va produir una dispersió que farà malbé la claredat de mires d’abans. Començaran 20 anys d’auge d’un anarquisme insurreccional carregat d’individualisme i de desconfiança cap a tot tipus d’organitzacions, temps que aprofitaria el marxisme per imposar-se a tots els altres socialismes.

Del Congrés de Londres al Congrés d’Amsterdam

Malgrat la seva gran influència en el període 1870-1874, les idees llibertàries perden empenta a finals de la dècada. No obstant això, l’impuls constructiu es va traslladar a nous llocs com Amèrica del Sud, Amèrica del Nord i el nord d’Àfrica, on s’anirien fundant noves societats obreres carregades d’influències llibertàries. Però a Europa començarà a predominar un anarquisme impulsiu disposat a tornar cop per cop totes les ofenses que el poder estatal li estava professant al recentment organitzat moviment obrer.

El Congrés de Londres de 1881[9] seria la confirmació oficial d’aquesta tendència que fins llavors havia tingut una primera manifestació pràctica en l’anomenada Internacional Negra, que era l’intent de continuar amb l’AIT, desapareguda després del Congrés de Verviers en 1877. A Londres van fracassar els intents de construir una nova Internacional llibertària i van triomfar les tesis de la propaganda pel fet i de la dinamita.

En aquest congrés Piotr Kropotkin va proposar combinar les organitzacions de masses amb grups petits clandestins disposats a l’acció revolucionària violenta. Fins i tot aquesta idea va ser rebutjada ja que llavors prevalia la idea anti-organitzacionista de l’anarquisme. Curiosament les circumstàncies polític-socials farien que en aquells anys destaquessin societats obreres de masses de caràcter llibertari a Espanya i als Estats Units i es creessin les bases per a la creació dels sindicats a una escala molt major que fins llavors. Tornant a Kropotkin, aquest pensava que:

Jo no veig un altre camp d’actuació per tots aquells que no poden incorporar-se a grups secrets que la d’agrupar-se sota les banderes de la Internacional vaguista. És només en aquesta on es podran agrupar les forces obreres, la massa. No veig d’altra banda cap inconvenient en això. La vaga no és ja una guerra de braços creuats. El govern s’encarrega contínuament de transformar-la en motí. Això d’una banda. D’altra banda, els grups secrets s’encarregarien d’organitzar la conspiració obrera: fer saltar una fàbrica, ‘tranquil·litzar’ a un patró o a un capatàs, etc. etc. el que reemplaçaria amb avantatge la propaganda dels congressos. [10]/em>

Es podria parlar en descàrrec d’aquesta deriva cap a l’acció per l’acció si féssim una ullada una mica més àmplia a altres corrents revolucionaris de l’època. En aquells anys, i fins als anys 20 i 30 del segle XX, altres organitzacions polítiques nacionalistes, republicanes, socialistes o populistes van defensar les tàctiques de la propaganda pel fet. Per exemple, va ser abundantment practicada pels nacionalistes irlandesos del corrent “fenià”, pels populistes i socialistes revolucionaris russos, pels nacionalistes serbis (que van servir d’excusa per desencadenar la Primera Guerra Mundial) o pels republicans portuguesos.

Però aquest camí del moviment llibertari faria que no pocs militants que prèviament havien destacat en la seva implantació i organització, abandonessin el moviment. Un d’ells va ser Andrea Costa, que va participar amb Errico Malatesta, Cafiero o Ceccarelli en la insurrecció del Benevent, Itàlia, el 1877; aixecament al més pur estil avantguardista i garibaldià[11]. Costa fundaria el Partit Socialista Anarquista Revolucionari i va ser el primer diputat socialista italià electe en 1892. El seu partit donaria origen al Partit Socialista Italià. El partit era purament parlamentari perquè en la seva opinió s’havien tancat totes les altres vies alternatives de canviar l’estat de les coses a Itàlia. Encara no es coneixia el sindicalisme revolucionari.

La trajectòria de Costa és un exemple de la d’altres militants que no estaven en la línia de la majoria del seu moviment. Quan es funda la II Internacional, en 1889, en el si de diversos partits socialdemòcrates europeus existeix un corrent llibertari. La Internacional tenia diversos corrents socialistes, sent la marxista la que acabaria guanyant la partida, assimilant o expulsant a les altres. Els anarquistes serien un d’aquests corrents expulsats pel sectarisme marxista en 1896.

La militància llibertària, inserida en l’ambient obrer de l’època, a poc a poc va entrant en les societats obreres. En tancar-se la porta de l’organització política, prova amb els sindicats. En aquells anys els sindicats començaven a ser tolerats per les autoritats. Això provocava una arribada d’obrers conscienciats que anaven adquirint consciència de classe i un primer contacte amb les idees llibertàries. Entre la dècada de 1896 i 1906 té lloc la creació del sindicalisme revolucionari, que serà a diversos països la forma de socialisme majoritària durant anys. El seu apogeu va coincidir amb el progressiu descrèdit de la pràctica de la propaganda pel fet, que s’havia portat per davant a diversos reis i ministres, però que no va provocar la tan esperada insurrecció. Amb la posada en pràctica de les tàctiques sindicalistes revolucionàries (la vaga general, el sabotatge, el boicot i el label), el moviment anarquista va canviar de rumb.

Al Congrés d’Amsterdam de 1907 es va constatar aquest canvi. Van aparèixer nous defensors de la teoria del sindicalisme revolucionari, Pierre Monatte, Amedé Dunois, Rudolf Rocker o Christian Cornelissen que van poder contrastar les seves pràctiques i idees amb l’elit del moviment anarquista de l’època: Errico Malatesta, Emma Goldman, Luigi Fabbri… No obstant això, a efectes pràctics el congrés va servir de poc ja que es van aprovar quatre declaracions de tendència contraposada, volent acontentar a tots. Era la tradició, perquè la majoria no marginés a la minoria, però al nostre entendre, va fer un flac favor a l’acció política posterior dels anarquistes en tant a moviment[12].

Ara bé, prossegueixen, el seu lloc com a anarquistes està en la unió obrera, i només en ella. La unió obrera no és solament una organització de lluita, és ella el germen vivent de la societat futura, i aquesta serà el que el sindicat ens hagi fet. L’error, és quedar-se entre iniciats, rumiant sempre els mateixos problemes de doctrina, donant voltes sense fi en el mateix cercle de pensament. Per cap pretext, cal separar-se del poble, ja que per molt endarrerit, per molt limitat que sigui, és ell, i no l’ideòleg, el motor indispensable de tota revolució. Tenen vostès llavors, com els socialdemòcrates, interessos diferents dels del proletariat de fer valer interessos de partit, de secta o de camarilla? A d’acudir el proletariat a vostès, o vostès anar cap a ell per a viure de la seva vida, guanyar la seva confiança i incitar, per la paraula i l’exemple, a la resistència, a la rebel·lia, a la revolució?
[…]La revolució social només pot ser obra de la massa. Però tota revolució ve necessàriament acompanyada d’actes, que pel seu caràcter –d’alguna manera tècnic–, no poden ser més que el fet d’un petit nombre, de la fracció més atrevida i més instruïda del proletariat en moviment. A cada barri, cada ciutat, cada regió, els nostres grups formarien, en període revolucionari, tantes petites organitzacions de combat, destinades a la realització de les mesures especials i delicades per les quals, la majoria de les vegades, la gran massa és inhàbil.

Amedé Dunois[13]

El marxisme com a corrent política organitzada va superar a l’anarquisme en les dècades de 1880 i 1890. Per a quan aquest va començar a tenir una nova orientació –cap al sindicalisme revolucionari– els partits socialdemòcrates i/o el reformisme obrer (les Trade Unions al món anglosaxó, la American Federation of Labor a Estats Units, etc.) ja havien pres el lideratge del moviment obrer (a Alemanya, Estats Units, Rússia, Itàlia, França…). El sindicalisme revolucionari va ser considerat com un gran avanç, i durant alguns anys va aconseguir desafiar al marxisme, però més tard amb prou feines va poder resistir el poderós prestigi de la Revolució russa. Al cap i a la fi el món es mou mitjançant victòries i al sindicalisme li faltava una visió més global, política, de la qual posteriorment parlarem.

El PLM i Ricardo Flores Magón

Un altre exemple històric d’interès és el del Partit Liberal Mexicà (PLM). Es tracta d’una organització política mexicana creada el 1901 i fundada per oposar-se a la dictadura de Porfirio Díaz. El partit es crea combinant un òrgan de propaganda, el periòdic Regeneración, amb grups locals que es deien cercles liberals. En el partit van confluir militants liberals, republicans, llibertaris i socialistes. En 1906 van publicar un manifest i un programa[14], que més tard seria la base de la pròpia Constitució mexicana i seria un model per a nombrosos plans i programes d’una dècada després.

Malgrat la composició heterogènia del partit, cap a 1906-07 prendria el control de l’organització el vessant llibertari, encapçalat pels germans Flores Magón, Librado Rivera, Práxedis G. Guerrero, entre d’altres. Aquest grup de llibertaris va controlar la Junta Revolucionària del PLM que era l’organisme que dirigia l’orientació política i militar del moviment. La Junta va ser responsable de la insurrecció de 1908, i de dur a terme durant 1910-1911 les operacions insurreccionals de les milícies que van acabar iniciant el que seria la Revolució mexicana.

La força del PLM no eren els anarquistes sinó el seu programa que oferia un profund canvi social a Mèxic. Va ser el programa el que atrauria a moltes persones i a altres organitzacions al terreny revolucionari. El PLM hauria pogut aconseguir aquesta victòria moral que necessitava l’anarquisme a escala global. No obstant això, cal comprendre que les ideologies són eines per a l’alliberament. I que quan una no és capaç d’aconseguir-ho li tocarà el torn a una altra. El PLM va cometre alguns importants errors estratègics en el camp militar i polític, que el van privar de la victòria, i van posar-la en mans de Francisco I. Madero que va prendre el poder. La guerra civil que va iniciar la insurrecció duraria tota la dècada. El 1911, el PLM llançaria un nou manifest cridant a l’acció revolucionària:

L’expropiació ha de ser duta a terme a sang i foc durant aquest grandiós moviment, com ho han fet i ho estan fent els nostres germans els habitants de Morelos, sud de Puebla, Michoacán, Guerrero, Veracruz, nord de Tamaulipas, Durango, Sonora, Sinaloa, Jalisco, Chihuahua, Oaxaca, Yucatán, Quintana Roo i regions d’altres estats, segons ha hagut de confessar la mateixa premsa burgesa de Mèxic, que els proletaris han pres possessió de la terra sense esperar al fet que un Govern paternal es dignés fer-los feliços, conscients que no cal esperar res de bo dels governs i que “L’emancipació dels treballadors ha de ser obra dels treballadors mateixos”.[15]

En la Revolució mexicana tenim un exemple d’aquesta falta de visió que se li atribueix al sindicalisme revolucionari. A Ciutat de Mèxic va néixer el 1912 una central sindical, els referents de la qual eren la CGT francesa, la CNT espanyola i els IWW d’Amèrica del Nord. Ràpidament va aconseguir assentar-se entre els obrers de la capital i d’algunes ciutats industrials i colònies mineres, i cap el 1913 ja aconseguia convocar 30.000 obrers a les seves manifestacions. Però quan la guerra civil mexicana va arribar a les portes de la capital van ser incapaços de distingir entre aliats i enemics. D’aquesta manera, el 1915, els sindicalistes es van posar a les ordres del govern reclutant uns 7.000 treballadors en els anomenats “batallons rojos” per anar a combatre directament a l’exèrcit d’Emiliano Zapata, que veien com una banda de camperols desfasats i religiosos. Aleshores la influència del PLM en la revolució s’havia evaporat, ja que Ricardo Flores Magón es trobava pres a Kansas, Estats Units, i va faltar una visió més àmplia de mires per actuar adequadament en aquell moment.

La Revolució russa: Nabat i la Makhnovtchina

A la revolució més important del segle XX també va haver-hi una important participació anarquista. No obstant això, tal com esmenta Volin[16], en esclatar la revolució de Febrer de 1917, el moviment anarquista estava totalment desorganitzat. Mentre els marxistes bolxevics tenien ja pel febrer o març d’aquell any 8.000 militants organitzats, els anarquistes amb prou feines tenien alguns grups dispersos a les ciutats més importants. La premsa anarquista va trigar diversos mesos a aparèixer mentre que els bolxevics ja tenien desenes de periòdics.

Però el més important, una vegada més, és la capacitat de fer política, de lluitar per l’espai públic, la polis. Així doncs, quan Lenin va posar els peus a Rússia, va començar a orientar al seu partit cap a la presa del poder. Per això, veient l’ambient que es respirava al carrer, va traçar un programa revolucionari que copiava en bona mesura el llenguatge dels anarquistes. I gràcies a això es va atreure als sectors més avançats del proletariat urbà, que podrien haver estat la base social d’un moviment llibertari a Rússia.

Els anarquistes encara així amb prou feines reaccionarien i no van participar com a moviment organitzat als congressos de Soviets (consells obrers) que es van realitzar a Rússia al juny i a l’octubre de 1917. Van haver de ser alguns militants individuals els qui mantinguessin la flama anarquista enmig de grans organitzacions de masses dominades per altres moviments. L’acció dels llibertaris en aquell any es va centrar a enfortir la Guàrdia Roja, a crear sindicats, i en la qüestió cultural i vivencial de l’anarquisme. Per això, va haver-hi transvasament de militants llibertaris cap al partit dels bolxevics, que estaven participant en els organismes de contrapoder o poder dual, que eren els soviets.

Es precís decidir-se a pronunciar la última paraula dictada por la lògica mateixa de les coses: no es necessita un poder. En comptes d’un poder, són les organitzacions unificades dels treballadors, obrers i camperols les que ham de dirigir la vida social. Recolzades per les organitzacions revolucionàries de soldats, aquestes organitzacions no han d’ajudar a ningú a conquerir el poder, sinó prendre possessió directament de la terra i d’altres elements i instruments de treball, per l’establiment d’un ordre econòmic i social nou.[17]

El moviment anarquista va començar a fer la seva aparició a la primavera de 1918, però aleshores ja era massa tard. Els bolxevics un cop conquerit el poder, s’havien assentat i no van permetre ja cap competència per la seva esquerra. Van escombrar els anarquistes dels soviets i van anar dominant o marginant els sindicats llibertaris i els comitès de fàbrica amb presència llibertària organitzada. La acció llibertària posterior es redueix a valents insurreccions puntuals.

Hem adquirit l’hàbit de culpar del fracàs del moviment anarquista a Rússia entre 1917-1919, a la repressió estatal del Partit Bolxevic. La qual cosa és un greu error. La repressió Bolxevic va dificultar l’expansió del moviment anarquista durant la revolució, però va ser només un dels obstacles. Més aviat, va ser la inefectivitat interna del propi moviment anarquista una de les principals causes d’aquest fracàs, una inefectivitat emanada de la vaguetat i de la indecisió que van caracteritzar les seves principals posicions polítiques respecte a organització i tàctiques.18

Però a Ucraïna, entre 1918 i 1922, un moviment anarquista va aconseguir dominar la situació i en plena guerra civil va saber com maniobrar enmig de tots els obstacles possibles. Durant aquells anys de guerra civil el moviment makhnovista (dit així pel seu líder, Nestor Makhno) va tenir un territori alliberat on es va implantar el comunisme llibertari i els soviets van ser realment ‘lliures’, i on van viure milions de persones.

En aquest cas l’orientació política dels anarquistes era diferent de la dels seus camarades de Rússia. Mentre que a Rússia predominaven les organitzacions de síntesis, a Ucraïna els grups anarquistes eren anarco-comunistes, és a dir, comunistes llibertaris kropotkinians revolucionaris. Tenien les idees bastant clares, i una vegada viscuts els cops repressius a Rússia, van intentar mantenir una línia capaç d’aconseguir la victòria al seu territori. De totes maneres, els enemics als quals es van enfrontar eren massa forts, i eventualment serien derrotats.

El que ens mostra la revolució a Ucraïna és la potencialitat d’un moviment polític llibertari ben organitzat, mitjançant l’estreta relació entre una organització anarquista (en aquest cas de síntesi), Nabat[19], els soviets locals i l’exèrcit insurreccional makhnovista[20]. Aquesta aliança política, social i militar va constituir el cor de la nova societat comunista llibertària.

Els anys rojos

La Revolució russa va suposar un canvi en la mentalitat de bona part del moviment obrer. La victòria era possible, Rússia ho demostrava. I el seu exemple va calar en el moviment obrer organitzat de nombrosos països. A partir de 1918 van esclatar revolucions, revoltes, insurreccions, motins i vagues a mig món que van posar el capitalisme contra les cordes. No es recordava alguna cosa similar des de les revolucions de 1848 i en aquest cas el moviment revolucionari d’aquells les va superar amb escreix.

Igual que a la Revolució russa l’anarquisme internacional va arribar a aquell esdeveniment històric desarmat política i teòricament amb algunes excepcions. A cada lloc l’anarquisme va haver de espavilar-se com a millor va poder. A vegades actuant heroicament, en altres de forma maldestra. No és casualitat que una part de la militància llibertària d’aquells anys acabés engrossint les files dels partits comunistes al Brasil, Mèxic, Txecoslovàquia, Hongria, França, Xina, etc.

Un dels esdeveniments destacats del moment en què els anarquistes van ser protagonistes va ser a la insurrecció de Rio de Janeiro de 1918. La vaga va ser la culminació d’un procés de guerra social a la ciutat. Els obrers, organitzats en els seus sindicats, van posar contra les cordes a les autoritats de la ciutat, que llavors era la capital de la República. El seu moviment revolucionari va fracassar, però durant mesos va tenir en escac als capitalistes i l’estat brasiler[21]. Podem veure un paral·lelisme amb la presa del poder dels bolxevics a Petrograd, capital de Rússia, un any abans. La insurrecció anarquista buscava enderrocar l’estat combinant la vaga general amb una insurrecció en què participaven fins i tot els soldats dels batallons de la ciutat. No obstant això, alguns soldats aliats dels obrers, en realitat eren infiltrats de l’exèrcit, que van fer fracassar el factor sorpresa i van fe anar en orris la insurrecció.

A Alemanya, els llibertaris eren poc nombrosos, però encara així van aconseguir destacar i van impulsar brillants exemples com el del Soviet de Baviera de 1919[22] (encapçalat durant un temps per Gustav Landauer, Ret Marut, Silvio Gessell, Erich Mülhsan, Ernst Toller…). El moviment dels consells obrers va ser una potent obra de construcció d’un veritable poder popular. Li va faltar un impuls major de substitució de l’estat per les noves estructures socials. Aquest era el paper que havien de jugar els anarquistes (en realitat qualsevol altre moviment revolucionari també). Diguem que si els anarquistes van tenir cert impacte a Baviera, va ser perquè estaven organitzats en una federació de grups anarquistes anomenada la Lliga Socialista[23], present a tota Alemanya però que a Munic tenia certa força.

També a Itàlia van tenir una postura clara en l’estiu de 1920, moment en el qual s’havia fundat la Unione Anarchica Italiana[24]. La seva intenció era combinar una vaga general amb la creació d’organismes de contrapoder obrer, que serien els consells com el Consell de Torí, de setembre de 1920. La vaga va anar més enllà acabant en expropiació massiva dels actius del capitalisme, és a dir, que es van ocupar les fàbriques[25]. Els anarquistes van tenir una postura valenta i conseqüent proposant pràcticament la presa del poder mitjançant l’associació de les organitzacions obreres i revolucionàries. No obstant això, no van ser seguits pels socialistes que van deixar morir la vaga. El preu que van pagar va ser terrible, ja que dos anys després el feixisme va prendre el poder recolzat pels capitalistes que havien estat expropiats.

La Unione es va dotar d’un programa, redactat per Malatesta[26], que al congrés de fundació va proposar la necessitat d’armar-se, de crear un front únic revolucionari, d’instaurar al camp i a la ciutat una nova manera de funcionar i de passar de les vagues a les ocupacions. De la mateixa manera s’expressava Luigi Fabbri que veia que l’anarquisme havia de ser un motor de la revolució:

La funció de l’anarquisme no és tant la de profetitzar un avenir de llibertat com la de preparar-ho. Si tot l’anarquisme consistís en la visió llunyana d’una societat sense Estat, o bé a afirmar els drets individuals, o en una qüestió purament espiritual, abstracta de la realitat viscuda i concernent només a les consciències particulars, no hi hauria cap necessitat d’un moviment polític i social anarquista. Si l’anarquisme fos simplement una ètica individual, per conrear en si mateix, adaptant-se al mateix temps en la vida material a actes i a moviments en contradicció amb ella, ens podríem dir anarquistes i pertànyer al mateix temps als més diversos partits; i podrien ser anomenats anarquistes molts que, no obstant això ser en si mateixos espiritualment i intel·lectualment emancipats, són i romanen en el terreny pràctic com a enemics nostres.

Però l’anarquisme és una altra cosa. No és un mitjà per tancar-se a la torre d’ivori, sinó una manifestació del poble, proletària i revolucionària, una activa participació en el moviment d’emancipació humana amb criteri i finalitat igualitària i llibertària al mateix temps. La part més important del seu programa no consisteix solament en el somni, que no obstant això desitgem que es realitzi, d’una societat sense patrons i sense governs, sinó sobretot en la concepció, llibertària de la revolució, en la revolució contra l’Estat i no per mitjà de l’Estat, en la idea que la llibertat no només és la calor vital que animarà el nou món futur, sinó també i sobretot avui mateix, un arma de combat contra el vell món. En aquest sentit l’anarquisme és una veritable i pròpia teoria de la revolució. [27]

En aquella època l’anarquisme italià estava molt influït per la tàctica del sindicalisme revolucionari. Però aquesta tàctica no garantia tenir una visió política capaç de derrotar el capitalisme i l’estat. La vaga general per si mateixa no garantia l’ensorrament de les institucions. Servia per crear estructures de contrapoder, els comitès de vaga, que gestionaven la vida als barris i pobles en què es desenvolupava la vaga. Així tenim nombrosos exemples de ciutats que van ser governades per comitès de vaga en períodes de conflicte social agut. A diferència de Rio de Janeiro, per exemple, a Buenos Aires no va tenir la mateixa determinació de derrotar insurreccionalment les forces de l’estat[28]. Ni tampoc a Seattle, Calgary, Edmonton, Winnipeg, Limerick, Saint Denis (barriada de París), Barcelona i altres llocs que van viure importants vagues que no van arribar a bon port.

Les vagues es queden sovint en l’aspecte econòmic mobilitzant un enorme contingent obrer, però incapaces d’avançar més enllà fins que són derrotades per la via militar (les vagues revolucionàries). Podem veure que els anarquistes eren capaços d’aconseguir paralitzar un país, però no arrossegar-lo cap a una revolució social que aleshores estava ben vista per una gran part de la societat. Faltava un mètode, una teoria de la revolució. Faltava la capacitat de combinar vagues amb insurreccions i que el país sencer seguís la senda revolucionària com havia ocorregut a Rússia i s’havia intentat al Brasil.

Diguem que els marxistes tampoc van tenir molt clar l’assumpte vist el seu paper en les revolucions alemanya i hongaresa. En el primer cas, no van ser capaços de superar la socialdemocràcia que dominava entre la classe obrera impedint una revolució més profunda. I en el segon el seu paper un cop al govern del país va deixar molt a desitjar, donat el seu nul suport a la pagesia, o la seva obstinació a entrar en guerres expansionistes contra tots els seus països veïns.

La Plataforma

Caldria dir que hem presentat prèviament tres organitzacions de síntesis (Nabat a Ucraïna, la Lliga Socialista alemanya i la Unió Anarquista Italiana) que van jugar un paper molt destacat en un procés revolucionari. Les tres van tenir un paper positiu i van combinar hàbilment una organització política amb un moviment de masses (a Ucraïna el makhnovisme, a Alemanya els consells obrers i a Itàlia la USI i els consells de fàbrica). Però d’alguna manera la seva organització mancava de coherència interna. No era el mateix un grup que un altre, ni una secció que una altra. Per això a nivell de localitat la intensitat de la revolució variava enormement. Les organitzacions de síntesis del moment agrupaven a comunistes llibertaris amb anarcosindicalistes, amb altres llibertaris de tipus individualista o insurreccional. El resultat eren decisions poc vinculants i certes vacil·lacions a l’hora d’actuar unitàriament. De totes maneres la participació de les tres organitzacions esmentades en els seus processos revolucionaris va ser encomiable.

En 1926 un grup Dielo Truda, d’exiliats russos a París (Nestor Makhno, Piotr Arshinov, Ida Mett, entre d’altres), després d’un procés d’anàlisi de la revolució russa, van assenyalar els errors comesos pel seu moviment i es van proposar idear una metodologia per superar-los en futures revolucions. La seva reflexions van ser recollides en la Plataforma Organitzativa per a una Unió General d’Anarquistes[29].

El document també proposa una forma organitzativa per a la militància llibertària que es basava en una unió d’anarquistes sobre la base d’un programa, és a dir, una unió d’anarquistes que conceben l’anarquisme de forma similar, buscant una unitat teòrica i tàctica com a pas previ a l’acció revolucionària i la necessitat d’una disciplina interna. Aquest document seria durament atacat pels anarquistes de l’època. Sobretot destaquen les crítiques de Malatesta, Volin i Sebastià Faure que creuen que el model d’organització proposat és autoritari, i que entraria en contradicció amb els principis de l’anarquisme ja que donaria motiu a una avantguarda. Com a contra-proposta es llançarà la idea de l’“anarquisme de síntesi”, que ja es venia posant en pràctica en les organitzacions llibertàries des del segle XIX, on hi caben dins de les mateixes diferents tendències anarco-comunistes, anarco-sindicalistes o anarco-individualistes, com hem dit abans.

En tots els països, el moviment anarquista està representat per organitzacions locals, amb teories i pràctiques contradictòries, sense tenir perspectives de futur ni una constància en la militància, i que solen desaparèixer sense deixar gairebé cap petjada. Tal estat de l’anarquisme revolucionari, pres com un tot, només pot ser qualificat de “desorganització crònica”. Com la febre groga, aquesta malaltia de la desorganització es va introduir en l’organisme del moviment anarquista i ens sacseja des de fa decennis.[30]

Malgrat l’enrenou generat pel document, i pel debat posterior en el moviment llibertari internacional, la posició partidària de la Plataforma aconseguiria tenir influència només a França i a Bulgària, on es desenvolupava un potent moviment llibertari que va tenir serioses opcions de victòria, i que com ens ha passat sempre, es va enfrontar a enemics molt superiors i va sortir derrotat. La Plataforma va ser reivindicada per grups francesos i italians en els anys 50 i 60, fins a acabar com una dels principals corrents organitzatius llibertaris dels nostres dies.

Els anarco-comunistes dels anys 20 i 30

A l’Argentina, així com en altres països, la Revolució russa va produir un formidable impacte. El moviment anarquista va tenir turbulents debats que sovint van provocar escissions i expulsions. Ja hem dit que en diversos països els partits comunistes van sortir de grups d’anarquistes fascinats per Rússia. A l’Argentina el moviment obrer de caràcter més radical s’havia fracturat el 1915 durant el seu IXé congrés, quan la central sindical revolucionària, la FORA, es va dividir en dues branques, una majoritària de caràcter sindicalista revolucionari i l’altra minoritària de caràcter explícitament anarquista.

Per complicar més les coses dins de la FORA anarquista, la que defensava la declaració del Vé Congrés (és a dir, una organització gremial de finalitat comunista anàrquica), va haver-hi una ruptura entre els qui recolzaven a la Revolució russa i els qui la criticaven per autoritària. Els primers van ser denominats “anarco-bolxevics”. Hem de reconèixer que en aquells anys la informació no circulava amb rapidesa i que al principi es prenia a la Revolució russa com a alliberadora. Almenys fins a Kronstadt una majoria del moviment llibertari internacional simpatitzava amb els bolxevics, inconscients del que esdevenia realment.

La FORA del Vé congrés defensava un moviment obrer llibertari, era una organització política-sindical. És a dir, que el seu objectiu era organitzar als treballadors i anar-los apropant a la seva finalitat, el comunisme anàrquic. Però en els períodes en els quals es parlava de confluència de diferents corrents del moviment obrer, aquesta mateixa finalitat la feia caure en el sectarisme.

Després de la dura repressió de la Setmana Tràgica de Buenos Aires, i altres massacres del moviment obrer, (com les de la Patagònia) en 1922 es funda la Unió Sindical Argentina, a partir de la FORA sindicalista i del sector anarco-bolxevic. Els grups anarco-bolxevics es van organitzar aquest mateix any efímerament en l’Aliança Llibertària Argentina. Però el moviment llibertari està dividit i més preocupat de lluitar contra les altres tendències que de desenvolupar conflictes amb l’estat i el capitalisme. Aquestes lluites internes fan que el moviment obrer es vagi allunyant de l’anarquisme, apropant-se progressivament al socialisme i a postures menys ideologitzades.

Als anys 30, hi ha un nou procés d’unitat entre anarquistes, que dóna origen a la Federació anarco-comunista argentina, la FACA, que és una federació de síntesi anarquista malgrat el nom. No obstant això d’aquest procés sortirà un grup realment de tendència anarco-comunista que fundarà el periòdic Spartacus, que més tard tindrà un grup amb el mateix nom, l’Aliança Obrera Spartacus. Va ser un dels pocs grups del sud d’Amèrica en difondre la Plataforma. L’Aliança defensava el pas de sindicats gremials a sindicats d’indústria, com havia fet la CNT espanyola en 1919. També defensa la unitat per la base del moviment obrer encara que hi hagués marxistes en aquesta unitat. L’Aliança va tenir el seu moment d’apogeu en les vagues de 1936. Però després de l’esclat de la Guerra Civil espanyola tot el moviment bolcarà la seva activitat en el suport solidari amb la CNT. La derrota de la República i la manca de referents llibertaris a l’estranger farà que el moviment no sàpiga sobreposar-se i que acabi superat pels comunistes i més tard també pels partidaris del populisme de Perón.

A França la Plataforma va tenir cert impacte. Des de 1920 existia una organització específica, la Unió Anarquista (UA) on cabien tots els anarquistes. En 1926 es va transformar en la Unió Anarquista Comunista (UAC). Però les discussions derivades per l’aparició de la Plataforma van fer que els partidaris de la síntesi abandonessin l’organització. La UAC, per tant, queda a partir de 1927 com una organització majoritàriament plataformista.

Però amb l’apogeu dels Fronts Populars a Europa en els anys 30 hi ha també un nou impuls cap a la unificació dels llibertaris. Entre 1930 i 1934, en dues tandes, hi ha processos d’unificació que aniran evolucionant fins a formar la Federació Anarquista Francesa, encara que sense dissoldre’s la UAC. Però al mateix temps que es dóna aquest procés també hi haurà un grup de plataformistes que abandonen la nova organització. Aquest grup formarà la Federació Comunista Llibertària. És a dir, que hi ha una tendència a ajuntar tots els llibertaris en una organització, però cada vegada que això passa, els anarco-comunistes s’adonen que necessiten la seva pròpia.

La guerra mundial farà que el moviment passi a la clandestinitat, tot jugant un paper discret, sovint supeditats a altres forces polítiques. El 1945 es funda la Federació Anarquista, com a única organització llibertària a França. Malauradament l’anarquisme a França no jugarà un paper rellevant fins a les revoltes de maig de 1968.

A Itàlia, es podria dir que la UAI, fundada el 1920, era una organització de síntesi, però no oblidem que aquesta federació havia sorgit de la Unione Anarco-Comunista Italiana, per la qual Malatesta havia escrit un programa l’any 1919[31]. Si es funda la UAI com a organització de síntesi és per la insistència de Malatesta, que vol organitzacions més obertes. En la pràctica la UAI simplement afegia anarcosindicalistes als comunistes llibertaris ja prèviament organitzats, com havia fet Nabat a Ucraïna. A efectes pràctics la UAI funcionaria de forma molt coordinada, tenint una influència important en les ocupacions de fàbriques operant als comitès de fàbrica i als sindicats. De totes maneres a la UAI hi havia diverses formes d’entendre l’organització anarquista, per exemple Armando Borghi, secretari general de la USI i militant de la UAI, arribarà fins i tot a proposar la fusió d’ambdues organitzacions, a imitació del model de la FORA.

Però després del període d’ascens al poder de Mussolini, tota la lluita política i pràctica es bolca cap a l’anti-feixisme. Fins a la Segona Guerra Mundial, no es podrà realitzar una tasca política allunyada d’aquesta línia. I precisament es començarà a realitzar durant la guerra civil italiana a partir del 1943 (la guerra entre partisans i feixistes que va ser paral·lela a la guerra entre els Aliats i els nazis en sòl italià). Els anarquistes organitzen no poques unitats milicianes (a uns 15.000 partisans d’entre 200.000 en total). En aquells anys es crea la Federació Comunista Anarquista Italiana, que es convertia més endavant en la FAI. A les zones alliberades anarquistes també van poder implantar breument el seu model social.

En els anys de la post-guerra una bona part dels anarquistes del nord d’Itàlia buscaven un contacte amb les organitzacions de masses. Es va produir una escissió, donant motiu a la Federació Comunista Llibertària de l’Alta Itàlia, que tindria també una branca juvenil. Aquesta organització va atreure a alguns comunistes. També es fundarien en altres regions organitzacions de tipus anarco-comunista. Tots aquests grups confluirien en 1951 en els Grups Anarquistes d’Acció Proletària (GAAP).

A Itàlia l’enorme pes del moviment comunista feia impossible que una acció autònoma tingués possibilitats d’èxit. Els comunistes van saber capitalitzar la lluita d’alliberament nacional italià, apareixent com el moviment polític que dirigia la guerra contra el feixisme. Per això van guanyar un prestigi enorme que cap altre moviment va poder desafiar. Malgrat la seva potencialitat i de la seva influència en les vagues del biennio rosso (1919-20) els anarquistes van ser desarticulats pel feixisme en 1921-24, encara que van aconseguir reaparèixer amb el cap ben alt en el període 1943-45.

Mala sort van tenir els llibertaris búlgars. Van ser aniquilats en el cop militar de 1923, en què van morir 30.000 persones. I un cop més anul·lats per un altre cop d’estat feixista el 1934. I més tard aixafats per l’ocupació nazi de Bulgària el 1941. I les tres vegades van aconseguir sobreposar-se al desastre i organitzar un moviment popular envejable, amb guerrilles fins i tot. La Federació Anarquista Comunista de Bulgària[32], va ser l’únic moviment llibertari important de l’època que es va regir per la Plataforma. Va saber navegar a contracorrent, i organitzar grans organitzacions populars que rivalitzaven amb les comunistes (que estaven finançades per la Unió Soviètica). No obstant això, després de l’ocupació del país per l’Exèrcit Roig el 1944, els comunistes van aconseguir el control del país. Tot i això els anarquistes aguantarien fins al 1948.

És sobretot tot necessari per als partidaris de l’anarquisme comunisme estar organitzats en una organització ideològica anarquista comunista. Les tasques d’aquestes organitzacions són: desenvolupar, realitzar i estendre les idees anarquistes comunistes; estudiar les qüestions vitals d’avui que afectin a les vides diàries de les masses treballadores i els problemes de la reconstrucció social; la lluita multifacètica per la defensa del nostre ideal social i la causa de la classe treballadora; participar en la creació de grups obrers al nivell de producció, professió, intercanvi i consum, cultura i educació i totes les altres organitzacions que puguin ser útils en la preparació de la reconstrucció social; preparació i organització d’aquests esdeveniments; l’ús de tots els mitjans per aconseguir la revolució social. Les organitzacions anarquistes comunistes són absolutament indispensables per a la total realització del comunisme llibertari tant abans de la revolució com després.[33]

El cas espanyol

Espanya sempre es va quedar despenjada dels debats anarquistes internacionals. El moviment obrer ibèric (incloent-hi Portugal) s’havia orientat cap a l’anarcosindicalisme i la seva força en lloc de ser sobrepassada per la socialdemocràcia o el comunisme fins i tot va augmentar sent hegemònica en diverses zones. Aquesta força amb què comptaven va fer que no prestessin molta atenció als anarquistes estrangers, que en els anys 30, ja podien ser considerats representants d’un moviment en declivi.

Les necessitats organitzatives del moviment van donar lloc a la creació d’una organització específica, la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), a partir de diversos grups i altres federacions de grups llibertaris. També es va fundar en una base d’organització de síntesi anarquista, barrejant grups amb intencions culturals amb uns altres més dedicats a l’anarcosindicalisme o al comunisme llibertari.

En canvi sí hi va haver grups federats a la FAI amb una visió més política. Per exemple el grup de Los Solidarios, després anomenat Nosotros era un grup amb una orientació política i militar, que no dubtava a combinar ambdós conceptes quant toqués. Formaven part del mateix (Buenaventura Durruti, Joan García Oliver, Francisco Ascaso, Gregorio Jover, Ricardo Sanz, etc). La seva influència va ser gran, encara que no acabés d’arrossegar a tota la FAI. Un altre d’aquests grups era el grup Nervio, que a Barcelona sí que va aconseguir arrossegar a altres grups, i que d’aquí va sortir el corrent col·laboracionista de la guerra civil espanyola. Un altre grup a destacar seria el grup Renacer, el germen de Los Amigos de Durruti.

De les insurreccions populars de 1932 i 1933, d’àmbit local o comarcal, la majoria es produïen per la repressió de la Guàrdia civil i per la desesperada situació social en què es trobava la pagesia i la classe obrera. El grup Nosotros va servir com instigador i coordinador de diversos d’aquests aixecaments, que encara que van ser més ben preparats que altres intents, van tenir molts errors de concepció. Tanmateix, la seva experiència es va traslladar als comitès de defensa que van constituir els sindicats durant els anys 30. Gràcies a aquests comitès el moviment llibertari va començar a tenir una branca militar que posteriorment seria capaç de derrotar a l’exèrcit en diverses ciutats espanyoles.

Tots aquests grups estaven oposats a una altra tendència llibertària, els trentistes. Els trentistes eren signants del Manifest dels Trenta, que defensava que per dur a terme una revolució social triomfant era necessària la consolidació de l’organització obrera (la CNT) i la consolidació també d’un règim republicà en el qual poder operar amb tranquil·litat. Es tractava de militants obrers que havien dirigit la CNT durant els anys 20. Estaven, d’alguna manera, d’acord amb una espècie de període de transició que pogués enfortir les organitzacions revolucionàries. Els més destacats partidaris d’aquesta línia van ser Joan Peiró, Juan López, Domingo Torres o Ángel Pestanya.

Som revolucionaris, sí, però no cultivadors del mite de la revolució. Volem que el Capitalisme i l’Estat, sigui vermell, blanc o negre, desaparegui, però no per suplantar l’altra, sinó perquè feta la revolució econòmica per la classe obrera pugui aquesta impedir la reinstauració de tot poder, fos quin fos el seu color. Volem una revolució nascuda d’un profund sentir del poble, com la que avui s’està forjant, i no una revolució que se’ns ofereix, que pretenen portar uns quants individus, que si a ella arribessin, es diguin com vulguin, fatalment es convertirien en dictadors l’endemà del seu triomf.[34]

El corrent s’organitzaria mitjançant la Federació Sindicalista Llibertària, oposada a la FAI. No obstant això, malgrat tenir certa influència en l’organització confederal no van aconseguir ser seguits, i van quedar en una petita minoria. Pestanya, per la seva banda tot pensant que havia arribat el torn dels partits polítics va formar el Partit Sindicalista[35], que estava concebut per ser el partit de la CNT. Era una plataforma electoral que tenia la intenció de connectar el moviment obrer (a la CNT) amb la petita burgesia i els professionals liberals. Va haver-hi molts intents de “partit de la CNT”. Per exemple el PCE o el POUM van intentar ser-ho, arrossegant a alguns militants. Però en la majoria dels casos els militants confederals (de la CNT) es decantaven per recolzar als partits republicans. Es podria dir que era una contradicció estar d’una banda defensant idees anarquistes, però quan arribaven les eleccions, votar als republicans i no recolzar partits aparentment més propis.

En la Revolució asturiana del 1934 es van desenvolupar diverses estratègies. D’una banda la de la vaga general revolucionària, de l’altra la insurrecció. Però van ser els socialistes els que van dirigir en tot moment la insurrecció, i els qui tot i ser superats per les bases van poder capitalitzar el moviment. Malgrat tot els anarquistes van treure valuoses lliçons pràctiques d’Astúries que van adaptar a les seves tàctiques militars.

Quan va arribar l’aixecament militar de l’exèrcit espanyol i l’estat republicà es va enfonsar el moviment obrer va aconseguir salvar la situació. Però quan tenia el poder a la mà, va renunciar a ell, pactant amb els partits de la classe mitjana (republicans, nacionalistes i socialistes). Del moviment anarquista es va anar formant una tendència nova fins llavors que sorgia dels militants dels barris, dels comitès de fàbrica, dels sindicats, de les milícies, que recolzava la revolució i que parlava de la supressió de l’estat mitjançant la presa del poder per part de la classe obrera. Aquest corrent va cristal·litzar en l’Agrupació dels Amics de Durruti36, el març del 1937. I tindria un paper protagonista en els Fets de Maig d’aquell mateix any[37].

Per descomptat hi ha molt que explicar del tema, però per espai no podem dedicar-nos fer-ho. Ens quedem doncs amb tres moments: el dels trentistes que van veure clar que calia consolidar les seves organitzacions abans d’intentar qualsevol moviment insurreccional i que havien posat en l’imaginari col·lectiu de l’anarquisme ibèric dels anys 20 el concepte de l’“autogestió”, que com es va veure durant la revolució espanyola va aconseguir cotes espectaculars; el del grup Nosotros que va saber organitzar militarment el moviment llibertari, les arrels del qual es troben també en els anys 20 enmig de la guerra de carrer entre la patronal i els sindicalistes; i finalment el dels Amics de Durruti, la major aportació dels quals va ser la de posar sobre el tapet una teoria revolucionària però que va arribar malauradament massa tarda.

Perquè un moviment revolucionari pugui tenir opcions algun dia, ha de ser capaç de conjugar aquests tres vessants, la soci-econòmica, la militar-insurreccional i la política. A Espanya els defensors de cadascuna d’aquestes tres vessants van acabar enfrontant-se en lloc de complementar les seves pràctiques. Per això la FAI a l’hora de la veritat va ser una organització política inoperant i va deixar en mans de la CNT tota la responsabilitat en el camp polític. La CNT va assumir el doble paper de “partit-sindicat”.

Les revolucions sense una teoria no segueixen endavant. “Els Amics de Durruti” hem traçat el nostre pensament que pot ser objecte dels retocs propis de les grans commocions socials, però que rau en dos punts essencials que no poden eludir: un programa i fusells.[38]

L’anarquisme fora de l’àrea europea

Durant les dècades dels anys 20 i 30 del segle XX, en el període d’entreguerres, es van desenvolupar moviments poc coneguts de clara influència llibertària. En aquells anys arriba l’anarcosindicalisme a nous territoris com ara Perú, Equador o Bolívia. Però també tenen lloc diverses temptatives revolucionàries a Paraguai i a Corea.

A Paraguai, el moviment anarquista malgrat ser petit va fer un intent d’insurrecció en 1931 que va fracassar[39]. Els insurrectes buscaven la instauració d’una “república comunera” sota control sindical, una cosa semblant a la “socialització” de l’estat, i organitzar l’economia mitjançant la socialització o la nacionalització dels mitjans de producció. La seva inspiració venia de la Comuna de París. Veiem un cas molt similar al de les insurreccions del Brasil de 1918. Igual que les insurreccions espanyoles d’aquell moment, és molt probable que sobrevaloressin les seves pròpies forces. No tot és tenir programa.

Una altra de les grans fites de l’anarquisme, de la mateixa manera que les revolucions mexicana, ucraïnesa o espanyola, és la revolució de Corea del 1929-1932[40]. Es tracta d’una lluita d’alliberament nacional que escull l’anarquisme com a forma d’aconseguir la seva llibertat. Sovint se’l confon amb els moviments nacionalistes, però vist el seu pensament i la seva obra teòrica i pràctica ens trobem davant d’un moviment clarament anarquista. I com a tal es reivindicaven.

Aquells anys de lluita anti-colonial contra l’imperialisme japonès havien fet del moviment llibertari una potència política i militar a tenir en compte. La seva organització política de fet era una organització de masses amb molts milers de militants, cosa rara per a una federació anarquista (amb l’excepció històrica de l’època de la Rússia i l’Espanya revolucionàries, que van tenir federacions de desenes de milers d’afiliats). Es tractava de la Federació Anarquista Comunista de Corea i es basava en les idees revolucionàries de Bakunin. A la fi de 1929 la federació decideix destinar els seus recursos a crear una zona alliberada en el nord de Corea i el sud de Manxúria (nord de la Xina). Es tracta de la Comuna Autònoma de Shinmin, on hi van viure dos milions de persones. La seva societat va declinar quan els estalinistes van assassinat els seus militants clau. I també perquè a la fi del 1931 els japonesos van atacant Manxúria amb l’objectiu de annexionar-la al seu imperi, i va passar per sobre de la societat alliberada. Es tracta d’un bell exemple de la potencialitat estratègica d’una organització llibertària, amb mala sort un cop més.

A la Xina i al Japó tot i comptar amb grans grups anarquistes el moviment no va poder desenvolupar-se amb fluïdesa. Al Japó la repressió va ser ferotge i va fer que el moviment anarquista romàs sempre a la defensiva. A més el moviment va caure en un purisme ideològic que el va anar separant del moviment obrer. A la Xina el moviment no va tenir capacitat d’organitzar-se a escala nacional i tot i que havia guanyat molta força a base d’influenciar un moviment de multituds, el Moviment Quatre de Maig, la va perdre precisament per no tenir una política revolucionària. Els seus esforços van ser a poc a poc capitalitzats pels comunistes que al llarg de la dècada s’atraurien als anarquistes més vàlids.

Conclusions

El moviment anarquista internacional va viure el seu apogeu entre el 1910 i el 1940. Durant aquests anys va jugar un paper determinant a les revolucions mexicana, russa (i ucraïnesa), coreana i espanyola. A més va participar o instigar moltes revoltes i insurreccions que no van aconseguir de prevaler (Brasil el 1918, Alemanya el 1918-1919, Xangai el 1919, Paraguai el 1931, Astúries el 1934…) i innombrables moviments vaguístics (Setmana Tràgica de Barcelona del 1909, Setmana Roja italiana el 1914, Setmana Tràgica de Buenos Aires el 1919, Itàlia el 1919-1920, Patagònia el 1921…).

Abans d’aquest període, el moviment anarquista havia participat també en una altra llarga llista d’aixecaments contra l’autoritat i el capitalisme (París 1871, Revolució cantonalista 1873, Florència i Bolonya 1874, Benevent 1877, Chicago 1886, Xeres de la Frontera 1892, Macedònia i Tràcia 1903, Rússia 1905…) que el va preparar per a l’etapa següent. Encara que mai van oblidar l’experimentació formant també part del moviment cooperativista i mutualista o creant comunes llibertàries, colònies o escoles lliures.

El sindicalisme revolucionari es va descobrir com una gran idea a principis del segle XX i va ser impulsada amb entusiasme pels anarquistes. El seu dinamisme i les seves tàctiques van aconseguir posar contra les cordes els capitalistes. No obstant això aviat va arribar a la seva màxima extensió. Si era una via per arribar a la revolució, com seria aquesta? Es podia organitzar els treballadors, però no se’ls donava un objectiu clar, un mètode per anar fins al final. Un cop en plena vaga general, el comitè no optava per prendre el poder, sinó que es quedava de vegades en reivindicacions economicistes. Eren més amplis de mires quan a les vagues participaven altres grups revolucionaris, normalment socialistes, que entenien la qüestió de la presa del poder com essencial.

L’acció sindical servia, i s’ha demostrat així, com a procés d’organització de la classe obrera, de cohesió i de creació d’un poder popular. Els obrers començaven a aconseguir victòries gràcies al fet d’estar organitzats i entraven en contacte amb la concepció socialista de la gestió dels mitjans de producció. El sindicalisme és el procés de preparació per a l’autogestió.

De totes les revoltes i construccions de societats noves abans esmentades podem extreure alguns ensenyaments útils. D’una banda que les insurreccions han d’estar ben preparades i desfermar-se en el moment just. Per exemple, la insurrecció del Benevent (sud d’Itàlia) en 1877 recorda a la dels barbuts cubans del Granma el 1956. Els primers eren 30 voluntariosos revolucionaris a cavall, i els segons 18 guerrillers pujats en un bot rumb a Cuba. Però els segons van escollir un moment en què el moviment popular estava en expansió, a l’ofensiva, i els primers just un moment de calma social en el territori d’operacions.

Les insurreccions anarquistes de 1932 i 1933 a Espanya van resultar experiències fallides, poc preparades i mal dirigides i van ser dissoltes per la Guàrdia Civil. I en canvi la vaga asturiana de 1934 es va convertir en una fita històrica internacional en la qual va haver d’intervenir un exèrcit en peu de guerra durant dues setmanes per derrotar-la. La pràctica insurreccional ha d’estudiar el moment, comptar amb els aliats necessaris i tenir uns objectius clars. Com hem vist, els bolxevics van guanyar a Petrograd i els obrers llibertaris brasilers van fracassar a Rio de Janeiro en una insurrecció que realment no va estar mal plantejada a priori (els errors van ser uns altres) i que va tenir possibilitats de sortir triomfant.

Un moviment revolucionari ha de tenir en compte la correlació de forces existent a cada moment abans de realitzar actes insurreccionals. Ha de ser capaç de dilucidar si aquesta insurrecció li col·locarà en un escenari més propici per als seus interessos o la repressió posterior l’enfonsarà. Ha de ser capaç de triar correctament el moment de desfermar l’ofensiva. Ha de ser capaç d’escollir els aliats adequats per a una possible llarga lluita. Són qüestions amb les quals els moviments insurreccionals es troben, i sovint no es plantegen prèviament amb claredat.

La constatació de què els comunistes han sabut guanyar allà on els anarquistes han fracassat ha fet que durant dècades els esperits rebels s’acostessin als primers acceptant acríticament el seu mètode revolucionari. Durant molt de temps la humanitat ha estat buscat camins cap a l’alliberament i cap d’ells ha demostrat ser senzill. I de vegades les dreceres amaguen perills, com el que va revelar l’estratègia de la conquesta de l’estat com a forma d’alliberament. Malgrat els errors aliens és clar que cal aconseguir victòries. El leninisme en va aconseguir, i l’anarquisme es va quedar a les portes, de vegades perquè va intentar competir amb gegants, però moltes altres cops per errors propis.

A Rússia les coses van canviar radicalment. En prendre el control de l’estat mitjançant la insurrecció, els bolxevics van crear una nova tendència. Aviat van hegemonitzar el moviment obrer, mitjançant els seus partits comunistes, que menyspreaven el sindicalisme com a mètode revolucionari. La Revolució russa va suposar el triomf de la insurrecció i de la guerra com a mitjà per arribar al socialisme. Lamentablement un cop al poder, el “govern proletari”, va esdevenir un fi en si mateix, en un substitut de la classe. L’etapa de transició al socialisme s’allargava indefinidament produint monstruoses desviacions.

Però realment aquestes tàctiques ja les havien provades prèviament els anarquistes; Bakunin diverses vegades, Malatesta altres més i després de 1917 es van provar diverses vegades més. Podríem escriure autèntics catecismes o manuals de la insurrecció i la revolta, però hem de reconèixer que des de l’anarquisme no es va escriure una “teoria de la revolució”. Ricardo Flores Magón malgrat encendre la metxa de la Revolució mexicana no va sistematitzar el seu pensament revolucionari en una obra coherent i fàcil d’imitar. Els anarquistes europeus seguien rigorosament la consigna del sindicalisme revolucionari (i de l’anarcosindicalisme) que mai va teoritzar sobre la revolució social. I el fracàs de les insurreccions i revolucions en les quals van participar anarquistes en els anys 10 i 20 va fer que s’arribés als anys 30 amb poques idees concretes de com encarar un procés revolucionari.

Un intent de solució d’aquest problema va ser la Plataforma del grup Dielo Truda. Va aportar molta claredat, però amb prou feines va poder posar-se en pràctica en una Bulgària empresonada entre dos poderosos exèrcits (els nazis i els estalinistes) – destí idèntic del de l’anarquisme italià, del coreà o fins i tot l’espanyol. No haver arribat més lluny en 1917-1921 va obrir el camí d’aquesta situació reaccionària de 1936-1945.

L’altra gran fita teòrica va ser la conclusió a què van arribar Els Amics de Durruti durant l’any 1937. Van destapar la manca d’una teoria revolucionària en l’anarquisme i van intentar generar un programa que la suplís. Malauradament van arribar massa tard i van ser ignorats i vilipendiats per la història. La revolució espanyola ja s’havia perdut.

Van concloure que l’organització política de l’anarquisme ha de ser capaç de compaginar una idea econòmica, és a dir, d’autogestió, amb unes posicions polítiques, és a dir, de disputa del poder a la burgesia. I per disputar-li la direcció del país a la burgesia, era necessari disposar d’un programa i d’un “exèrcit de la classe obrera”. Aquest va ser el llegat d’Els Amics de Durruti. I també de la Plataforma, i d’altres grups anarquistes que van anar arribant a les mateixes conclusions.

Després de tenir un plantejament adequat a priori, es pot parlar d’escollir els moments adequats. Sembla que la història dels moviments d’alliberament nacional —ja sigui contra els feixismes nacionals (Itàlia 1924-1943, Espanya 1936-1975, Xile 1973-1988) o ja sigui contra els estats imperialistes colonials (a Macedònia, Xina, Corea, Algèria, etcètera)— està tan plena d’exemples de revolucions socials com la lluita del moviment obrer.

Cal tenir en compte sempre que l’anarquisme és una eina per aconseguir l’alliberament col·lectiu. Cal aprofitar totes les contradiccions del sistema per prevaler. Esperem que en les properes oportunitats històriques es puguin algun dia posar en pràctica tots aquests valuosos ensenyaments.


[1] https://en.wikipedia.org/.….
[2] http://www.marxists.org/.….
[3] L’”esquerranisme”malaltia infantil del comunisme, pàg. 7 Lenin, 1920
[4] Elecciones y anarquismo. Debate entre Errico Malatesta y Saverio Merlino.  http://www.enxarxa.com/biblioteca/.….
[5] Partit. http://www.enciclopedia.cat/.……
[6] http://www.comunismolibertario.org/.….
[7] Una biografia de Giuseppe Fanelli: http://puertoreal.cnt.es/es/bilbiografias-anarquistes.…..
[8] El programa sencer es pot trobar a l’arxiu de Bakunin, en castellà:  http://miguelbakunin.wordpress.com/.
[9] Un resum del Congrés: http://revistas.ucm.es/.….
[10] Fragment de la intervenció de Kropotkin.
[11] http://www.alasbarricadas.org/.….
[12] Per llegir les actes: http://www.antorcha.net/.…..
[13] Fragment de la ponència de Amedé Dunois al Congrés d’Amsterdam.  http://www.antorcha.net/.…..
[14] https://es.wikipedia.org/wiki/.……
[15] https://es.wikisource.org/.
[16] La Revolución Desconocida, Volin. El llibre, en castellà, en pdf: http://www.fondation-besnard.org/.….
[17] Editorial del diari Golos Truda, 25 d’octubre de 1917.
[18] Resposta als confusionistes en l’anarquisme, 1927. P. Arshinov:  www.nestormakhno.info/….
[19] https://es.wikipedia.org/.……
[20] http://www.nestormakhno.info/.……
[21] http://columnalibertaria.blogspot.com.ar/.….
[22] https://es.wikipedia.org/wiki/.….
[23] http://columnalibertaria.blogspot.com.ar/.……
[24] http://ita.anarchopedia.org/unione_anarchica_italiana
[25] http://columnalibertaria.blogspot.com.ar/.…..
[26] http://www.federazioneanarchica.org/.….
[27] Revolució no és dictadura. La gestió directa de les bases en el socialisme. Luigi Fabbri, 1920
[28] http://columnalibertaria.blogspot.com.ar/.……
[29] http://www.anarkismo.net/article/5952
[30] Introducció a la Plataforma, Piotr Arshinov, París 1926.
[31] http://ita.anarchopedia.org/unione_comunista_anarchica_italiana
[32] http://www.alasbarricadas.org/noticias/node/11391
[33] Fragment de la Plataforma de la Federació Anarquista Comunista de Bulgària, 1945.
[34] Fragment del Manifest dels Trenta, Barcelona, agost de 1931
[35] http://www.portaloaca.com/historia/biografias/.…..
[36] http://www.portaloaca.com/historia/.……
[37] http://ca.wikipedia.org/wiki/Fets_de_maig_del_1937
[38] Fragment del manifest que es pot llegir en El Amigo del Pueblo, nº5. 20 de juliol de 1937
[39] La Comuna de Encarnación, http://columnalibertaria.blogspot.com.ar/.…..
[40] http://columnalibertaria.blogspot.com.ar/.….

1 thought on “Comunisme Llibertari – Història”