Qüestions organitzatives de l’anarquisme

Anarkismo.net

Publicat originàriament a la revista acadèmica “Espaço Livre” (revistaespacolivre.net), núm. 15, de 2013, aquest text té per objectiu discutir, des d’una perspectiva teòrico-històrica, algunes qüestions organitzatives relatives a l’anarquisme.

Qüestions organitzatives de l’anarquisme
Felipe Corrêa

Introducció

Aquest text té per objecte discutir, des d’una perspectiva teòrico-històrica, algunes qüestions orga­nitzatives relatives a l’anarquisme. Des d’ell es contesta a l’afirmació repetida constantment, que aquesta seria una ideologia/doctrina essencialment espontaneïsta i contrària a l’organització. Re­prenent el debat sobre l’organització entre anarquistes, l’article afirma haver tres posicions fona­mentals sobre l’assumpte: aquells que són contraris a l’organització i/o defensen articulacions in­formals en petits grups (antiorganitzacionisme), aquells que defensen només a l’organització en el nivell de masses (sindicalisme/comunitarisme) i aquells que sustenten la necessitat d’articulació en dos nivells, polític-ideològic de masses (dualisme organitzacional).

Aprofundint en les posicions del tercer corrent, portant elements teòrics de M. Bakunin i, a conti­nuació presentant un cas històric en què els anarquistes van sostenir, en teoria i pràctica, aquesta posició: l’actuació de la Federació dels Anarco-Comunistes de Bulgària (FAKB) entre els anys 1920 i 1940.

Anarquisme: espontaneïtat i antiorganitzacionisme?

A l’epíleg que realitza, a la Compilació de textos de Karl Marx, Friedrich Engels i Vladimir I Lenin sobre l’anarquisme (Marx, Engels, Lenin, 1976) – una obra finançada per Moscou en el context soviètic per promoure les idees del marxisme-leninisme – Kolpinsky (1976, pp. 332-333) afirma que l’anarquisme és una doctrina “petit-burgesa”, “aliena al proletariat”, basada en el “aventurisme”, en les “concepcions voluntaristes” i en els “somnis utòpics sobre la llibertat absoluta de l’individu “. A més d’això, emfatitza:

“Són propis de tots els corrents anarquistes els somnis utòpics de creació d’una societat sense estat i sense classes explotadores, per mitjà d’una rebel·lió espontània de les masses populars i de l’abolició immediata del poder de l’Estat i de totes les seves institucions, i no per mitjà de la lluita política de la classe obrera, de la revolució socialista i l’establiment de la dictadura del proletariat “. (Kolpinsky, 1976, pàg. 332), (cursiva afegida)

Afirmacions d’aquest tipus van ser fetes durant tota les història de l’anarquisme, tant pels seus adversaris, com pels seus enemics. Encara, diversos estudis recents de base teòrica i/o històrica [1] demostren que aquestes afirmacions no tenen suport de la realitat en els fets.

Conforme s’ha sustentat més detalladament en altres estudis (Corrêa, 2012) l’espontaneïtat [2] i la posició contrària a l’organització no constitueixen principis polítics-ideològics de l’anarquisme i, per això, no són comuns a totes les seves corrents. La qüestió organitzativa caracteritza un dels debats més rellevants entre els anarquistes i està a la base de la constitució dels mateixos corrents de l’anarquisme [3].

Una anàlisi àmplia de l’anarquisme, en termes històrics i geogràfics, com la realitzada per Michael Schmidt i Lucien van der Walt (2009), permet afirmar que hi ha un sector minoritari, contrari a l’organització i un altre, majoritari que la defensa; els anarquistes tenen diferents concepcions de l’organització a nivell de masses, incloent articulació comunitària i sindical [4], i diferents posicions sobre l’organització específica anarquista.

Tres posicions anarquistes sobre l’organització

D’acord amb Schmidt i van der Walt (2009, p 239), en el debat anarquista sobre la qüestió organitzativa, s’evidencien tres posicions fonamentals: 1,) L’antiorganitzacionisme. Que es col·loca, en general, contra l’organització, tant a nivell social, de masses, com a nivell polític-ideològic, específicament anarquista; aquests anarquistes defensen l’espontaneïtat o, com a màxim, l’articulació en xarxes informals i/o petits grups de militants; 2.) El sindicalisme/comunitarisme, comprenent que l’organització dels anarquistes s’ha de donar només a nivell social, de masses, i que les organitzacions polítiques anarquistes serien redundants, en alguns casos fins i tot perilloses; ja que els moviments populars, dotats d’una capacitat revolucionària, poden dur a terme totes les proposicions anarquistes; 3.) El dualisme organitzacional. Que sustenta ser necessari articular, al mateix temps, en moviments de masses i organitzacions polítiques, amb vista a promoure les posicions anarquistes de manera més coherent i eficaç en moviments més amplis.

L’antiorganitzacionisme fixa les seves bases en proposicions com les de Luigi Galleani, militant anarquista italià que creu que una organització política – o com la denominava el seu paisà Errico Malatesta, un “partit anarquista” – condueix necessàriament a una jerarquia de tipus governamental que viola la llibertat individual:

“El partit, qualsevol partit, té el seu programa, que és la seva pròpia constitució, té la seva assemblea de seccions o grups delegats, el seu parlament; en el seu cos directiu o a les seves seccions executives té el seu propi govern. Per tant, és una superposició gradual de cossos per mitjà dels quals una jerarquia real i veritable s’imposa entre els diversos nivells i aquests grups que estan lligats: a la disciplina, a les infraccions, a les contradiccions que són tractades amb els seus càstigs corresponents, que poden ser tant la censura com l’expulsió “. (Galleani, 2011 p. 2)

Galleani sustenta que els anarquistes s’han d’associar mitjançant xarxes poc organitzades, gairebé informals, ja que l’organització, principalment programàtica, condueix a la dominació. Tal posició va ser assumida tant en relació als agrupaments anarquistes, com en relació als moviments populars de forma generalitzada. Per Galleani (2011, pàg. 3, 6, traducció nostra), “el moviment anarquista i el moviment obrer recorren camins paral·lels i la constitució geomètrica de línies paral·leles està feta de manera que ells mai es puguin trobar o puguin coincidir”. Anarquisme o moviment popular constitueixen, per a ell, camps diferents; les organitzacions obreres són víctimes d’un “conservadorisme cec i parcial” responsable d'”establir un obstacle, moltes vegades un perill” als objectius anarquistes. Els anarquistes, segons manté, han d’actuar per mitjà de l’educació, de la propaganda, i de l’acció directa violenta, sense involucrar-se en els moviments de masses organitzats. [5]

El sindicalisme/comunitarisme es vincula a la idea que el moviment popular té totes les condicions per abastar posicions llibertàries i revolucionàries, de manera que compliria totes les funcions necessàries a un procés de transformació; les organitzacions polítiques anarquistes són innecessàries o una qüestió secundària. Si les defenses de l’organització exclusivament a nivell comunitari són escasses (com en les proposicions del nord-americà Murray Bookchin), no passa el mateix amb el sindicalisme d’intenció revolucionària. [6]

Aquesta posició és defensada per molts sindicalistes revolucionaris, com va ser el cas del francès Pierre Monatte (1998, p. 206-207) que, al Congrés Anarquista d’Amsterdam, el 1907, manté que el sindicalisme revolucionari “es basta a si mateix” . Monatte creu que el moviment popular iniciat per la Conféderation Generale du Travail (CGT), a França, el 1895, havia possibilitat una reaproximació entre els anarquistes i les masses i per això recomana: “que tots els anarquistes ingressin en el sindicalisme”. Per més que el context històric posseeixi rellevància en l’allunyament que va succeir a França, després de la Comuna de París, entre l’anarquisme i els moviments de masses, aquesta posició de Monatte va ser predominant en l’anarquisme del segle XX a tot el món, si no en teoria, si més no en la pràctica.

En aquest mateix congrés, que pot ser considerat el primer moment històric de debat ampli sobre les qüestions organitzatives de l’anarquisme, altres anarquistes es van posicionar. Malatesta (1998, p. 208) concordava amb la participació anarquista en els moviments populars, però reforçava: “dins dels sindicats cal que romanguem anarquistes, amb tota la força i amplitud implícites d’aquesta definició”; és a dir, l’anarquisme no es podria dissoldre en el moviment sindical, no podria ser empassat per ell, deixant d’existir com a ideologia/doctrina amb posicions i instàncies pròpies. Posició semblant, però amb una base més emfàticament classista, va ser defensada per Amedée Dunois, que mantenia, a més del treball sindical, la necessitat d’una organització anarquista:

“Els anarquistes sindicalistes […] estan abandonats a si mateixos i, fora del sindicat no posseeixen cap contacte real entre ells o els seus altres companys. Ells no tenen cap suport i no reben ajuda. Per això, pretenem crear aquest contacte, proporcionar aquest suport constant; i jo estic personalment convençut que la unió de les nostres activitats només pot portar beneficis, tant en termes d’energia, com d’intel·ligència. I com més forts som – i només serem forts organitzant-nos – més fort serà el flux d’idees, que podrem sostenir en el moviment obrer, que s’anirà, a poc a poc, impregnant de l’esperit anarquista. […] Seria suficient per a l’organització anarquista agrupar, entorn d’un programa d’acció pràctica i concreta, tots els companys que acceptin els nostres principis i que vulguin treballar amb nosaltres, d’acord als nostres mètodes “. (Dunois, 2010)

Les posicions de Malatesta i Dunois es refereixen al dualisme organitzacional, que es basa en la idea que els anarquistes s’han d’organitzar, paral·lelament, en dos nivells: un de social, de masses, i un altre polític-ideològic, anarquista. Malatesta (2000a, pàg. 56; 55, 60) defineix el “partit anarquista” com “el conjunt d’aquells que volen contribuir per realitzar l’anarquia, i que per conseqüència, necessiten fixar un objectiu a assolir i un camí a recórrer”. “Romandre incomunicat, fent o volent fer cadascú pel seu compte, sense entendre’s amb els altres, sense preparar-se, sense agrupar les febles forces dels incomunicats”, significa pels anarquistes, “condemnar-se a la debilitat, desaprofitar les seves energies en petits actes ineficaços, perdre ràpidament la fe en l’objectiu i caure en la completa inacció”. La manera de superar l’aïllament i la manca de coordinació és invertint en la formació d’una organització política anarquista: “si no vol romandre inactiu i impotent, [el militant anarquista] s’ha de procurar altres individus que pensin com ell, i esdevenir iniciador de una nova organització “.

Però, per a Malatesta (2000b), l’organització especifica anarquista no és suficient: “afavorir les organitzacions populars de tots els tipus és la conseqüència lògica de les nostres idees fonamentals i, així hauria de formar part integral del nostre programa”. Apunta en aquest sentit, la necessitat d’un treball de base intens dins les organitzacions populars de masses:

“Cal, per tant, en temps normals, realitzar el treball ampli i pacient de preparació i organització popular i no caure en la il·lusió de la revolució a curt termini, factible només per la iniciativa d’uns pocs, sense participació suficient de les masses. A aquesta preparació, comptant que pugui ser realitzada en un ambient advers, hi ha, entre altres coses, la propaganda, l’agitació i l’organització de les masses que mai deuen ser descuidades “. (Malatesta, 2008, pàg. 31)

Els anarquistes organitzacionistes (sindicalistes, comunitaristes, dualistes organitzacionals) han contribuït, teòrica i pràcticament, amb el debat sobre les qüestions organitzatives de l’anarquisme. El dualisme organitzacional [7] posseeix contribucions que seran, de seguida, abordades teòrica i pràcticament per mitjà dels escrits de Mikhail Bakunin i de l’experiència de la Federació dels Anarco-comunistes de Bulgària.

Anarquisme i dualisme organitzacional: els escrits de M. Bakunin

El dualisme organitzacional es vincula a les pròpies arrels de l’anarquisme, i formulat en l’obra de Bakunin, que es refereix, sovint, a les pràctiques de l’Aliança de la Democràcia Socialista (ADS) en el si de l’Associació Internacional dels Treballadors (AIT). [8]

Per Bakunin (2000a; traducció nostra) l’ADS té un doble objectiu; d’una banda, estimular el creixement i l’enfortiment de l’AIT [9]; i de l’altra, aglutinar al voltant d’uns principis, un programa i una estratègia comuna, a aquells que tinguin afinitats político-ideològiques amb l’anarquisme. En suma, crear / enfortir una organització política i un moviment de masses:

“Ells, [els militants de l’ADS] formaran la ànima inspiradora i vivificant d’aquest immens cos que anomenem Associació Internacional dels Treballadors […]; de seguida s’ocuparan de les qüestions que són impossibles de ser tractades públicament – ells formaran el pont necessari entre la propaganda de les teories socialistes i la pràctica revolucionària.” (Bakunin, 2000b) (traducció nostra)

Bakunin (2000C, 2000b, 2000a, traducció nostra) sosté que l’ADS no necessita d’una quantitat molt gran de militants: “el nombre d’aquests individus no ha doncs ser enorme”; ella és una organització política, pública i secreta, de minoria activa, amb responsabilitat col·lectiva entre els integrants, que reuneix “els membres més segurs, els més devots, els més intel·ligents i els més enèrgics, en unes paraula, els més íntims”, nucleats en diversos països, amb condicions d’influenciar de manera determinant a les masses.

Aquesta organització té per base una regulació interna i un programa estratègic, els quals estableixen, respectivament, el seu funcionament orgànic, les bases político-ideològiques i programàtic-estratègiques, forjant un eix comú per a l’actuació anarquista. Poden fer-se membres de l’organització, segons Bakunin (2000D, 2000C; traducció nostra) només “aquells que haguessin francament acceptat tot el programa amb totes les seves conseqüències teòriques i pràctiques i que, al costat de la intel·ligència, l’energia, l’honestedat i la discreció, tenen encara la passió revolucionària”.

Internament, no hi ha jerarquia entre els membres, i les decisions són preses de baix a dalt, en general per majoria (variant del consens a la majoria simple, depenent de la rellevància de la qüestió), i amb tots els membres acatant les decisions preses col·lectivament. Això significa aplicar el federalisme – defensat com a forma d’organització social, que ha de descentralitzar el poder i crear “una organització revolucionària de baix a dalt i de la circumferència al centre” – en les instàncies internes de l’organització anarquista.

Incentivar el creixement i l’enfortiment de l’AIT en diferents països, i influenciar-la en el sentit del seu programa constitueix també, conforme s’ha assenyalat, un dels objectius de l’ADS. Aquest ampli moviment de masses internacional i internacionalista, segons Bakunin (2008, p. 67) deu ser el protagonista de la revolució social, ja que “cap revolució pot triomfar si no és exclusivament per la força del poble”. Tal procés revolucionari – que no es pot resumir en canvis essencialment polítics, i sí arribar als més profunds fonaments socials, incloent l’economia – altera les bases del sistema capitalista/estatista i estableix el socialisme llibertari. [10]

“L’Associació Internacional dels Treballadors, fidel a aquest principi, no prestarà mai una mà a una agitació política que no tingui per fi immediata i directe la completa emancipació económica del treballador, és a dir l’abolició de la burgesia com a classe econòmicament separada de la massa de la població, ni a cap revolució que, des del primer dia, la primera hora, no s’inscrigui en la seva bandera la liquidació social. […] Ella donarà a l’agitació obrera en tots els països un caràcter essencialment econòmic, posant com a finalitat: la disminució de les hores de treball i l’augment dels salaris; com a mitjans: l’associació de les masses obreres i la formació de caixes de resistència. […] L’Associació s’estendrà finalment i s’organitzarà amb força a través de les fronteres de tots els països, amb l’objecte que, quan la revolució, portada per la força dels esdeveniments, hagi esclatat, es trobi una força real que sàpiga el que ella ha de fer i, per això mateix, capaç d’apoderar d’ella i de donar-li un sentit veritablement saludable per al poble. Una organització internacional seriosa de les associacions obreres de tots els països, capaç de reemplaçar aquest món polític dels Estats i de la burgesia, que comencen a desaparèixer. “(Bakunin, 2008, pp. 67-69)

El moviment de masses mobilitza treballadors a partir de les seves necessitats econòmiques i organitza les lluites sindicals a curt termini, per mitjà de mecanismes organitzatius propis i institucions creades pels treballadors, incloent-hi el centre de treball i el domicili; l’acumulació permanent de la força social dels treballadors i la radicalització de les lluites permet l’avanç cap a la revolució social.

Crear una associació popular amb base a necessitats econòmiques implica, “eliminar inicialment del programa d’aquesta associació totes les qüestions polítiques i religioses”, ja que el més rellevant és “buscar una base comuna, una sèrie de simples principis sobre els quals tots els obrers, siguin les que siguin d’altra banda les seves aberracions polítiques i religioses, […] estan i han d’estar d’acord “. Alhora que la qüestió econòmica uneix als treballadors, qüestions polític-ideològiques i religioses els separen; aquestes, encara no constituint principis de l’AIT, deuen ser debatudes al llarg del procés de les lluites. [11] (Bakunin, 2008 pp. 42-43)

Es tracta d’estimular la unitat dels treballadors sobre bases classistes, per mitjà de l’associació al voltant d’interessos comuns d’un conjunt de subjectes oprimits – treballadors del camp i de la ciutat, pagesia i marginats en general -, per a la lluita de classes directa contra les classes dominants, ja que “l’antagonisme que existeix entre el món obrer i el món burgès” no permet “cap reconciliació”. En la lluita de classes, els treballadors coneixen “als seus veritables enemics” que són les classes privilegiades, incloent al clergat, la burgesia, la noblesa i l’Estat “, comprenen les raons que els uneixen als altres oprimits, adquireixen consciència de classe , perceben els interessos compartits, coneixen qüestions polític-filosòfiques; això constitueix un veritable procés pedagògic. (Bakunin, 2008 pp. 56-54)

El moviment de masses ha de, encara, constituir les bases organitzacionals i institucionals de la societat futura i mantenir una coherència amb els seus objectius revolucionaris i socialistes. Bakunin (2000e; traducció nostra) emfatitza que una “societat igualitària i lliure” no emanarà “d’una organització autoritària”; per tant, “la internacional”, embrió de la futura societat humana, ha de ser, des de ja, la imatge fidel dels nostres principis de llibertat i de federació, i rebutjar en el seu si tot principi tendent a l’autoritat, a la dictadura “. Ell sosté una coherència entre mitjans i fins; l’AIT deu organitzar-se de manera llibertària i federalista – cal, diu Bakunin, “aproximar el màxim possible aquesta organització al nostre ideal” -, estimulant la creació d’una bastida organitzativa i institucional que pugui substituir al capitalisme ia l’Estat: “la societat futura no ha de ser altra cosa sinó la universalització de l’organització que la Internacional hagi creat “.

L’ADS no exerceix relació de dominació i/o jerarquia sobre l’AIT, sinó que la complementa; i viceversa. Juntes, aquestes dues instàncies organitzatives es complementen i potencien el projecte revolucionari dels treballadors, sense la submissió de qualsevol de les parts. [12]

“L’aliança és el complement necessari de la Internacional … – Però la Internacional i l’Aliança, tot i que tendeixen per al mateix objectiu final, persegueixen a la vegada objectius diferents. Una té per missió reunir les masses obreres, els milions de treballadors, amb les seves diferents professions i països, a través de les fronteres de tots els estats, en un sol cos immens i compacte; l’altra, l’Aliança, té per missió donar a les masses una direcció realment revolucionària. Els programes d’una i de l’altra, sense ser de cap manera oposats, són diferents pel mateix grau del seu desenvolupament respectiu. El de la Internacional si és pres seriosament, conté en germen, però només en germen, tot el programa de l’Aliança. El programa de l’Aliança és l’explicació última del [programa] de la Internacional “. (Bakunin, 2000a)

La unió d’aquestes dues organitzacions – una política, de minories (quadres); una altra social, de majories (masses) – i la seva articulació horitzontal i permanent potencien la força dels treballadors i augmenten les oportunitats del procés de transformació anarquista. Dins del moviment de masses, l’organització política dóna més eficàcia als anarquistes en les disputes de posicions. Ella contraposa, organitzadament i en favor del seu programa, a forces que es dirigeixen en sentit contrari i que busquen: elevar a la condició de principi de les diferents posicions polític-ideològiques i / o religioses, minimitzant el seu caràcter eminentment classista, enfortint les posicions reformistes (que veuen la reforma com un fi) i la pèrdua de combativitat del moviment, establint jerarquies internes i / o relacions de dominació, dirigendo la força dels treballadors cap a les eleccions i / o cap a estratègies de canvi que impliquin la presa del estat, sotmetre el moviment a partits, estats o altres organismes que eliminen, en aquest procés, el protagonisme de les classes oprimides i de les seves institucions. [13]

Anarquisme i dualisme organitzacional: l’experiència de la Federació dels Anarco-Comunistes de Bulgària

Ara es presenten les línies generals del dualisme organitzacional anarquista, desenvolupat per l’experiència de la Federació dels Anarco-Comunistes de Bulgària (FAKB) entre els anys 1920 i 1940.

A l’Est europeu, els anarquistes van tenir una actuació determinant, el 1903, a la revolta de Macedònia, implicats en dos episodis: el primer, amb la revolta d’Ilinden i la proclamació de la Comuna de Krouchevo; el segon amb la insurrecció de Preobrojenié i la proclamació de la Comuna de Strandzha, ambdues llibertàries. La comuna de Strandzha va ser responsable de la presa del territori i de l’establiment d’experiències d’autogestió durant un mes, constituint la primera temptativa local d’edificar una nova societat sobre els principis del comunisme llibertari. Amb l’aixafament de la revolta i de les experiències per ella constituïdes, es van fundar a Bulgària, diaris rellevants com Societat Lliure, Acracia, Probuda, Rabotnicheska Misl, diversos grups anarquistes i, el 1914, un grup de Ruse va llançar les bases d’un moviment anarco-sindicalista. Després de problemes ocasionats per la Primera Guerra, l’anarquisme búlgar va ressorgir renovat amb la fundació de la Federació dels Anarco-Comunistes de Bulgària (FAKB), el 1919, en un congrés amb 150 delegats.

“A l’escalfor de l’any de 1919, en l’auge de la revolta global dels treballadors contra el capitalisme, els anarco-sindicalistes búlgars (els primers grups s’havien establert el 1910) i el nucli de l’antiga Federació Anarquista Macedoniana i Búlgara (un nucli que havia estat fundat en 1909) van fer una crida al moviment per reorganitzar-se. La Federació dels Anarco-Comunistes de Bulgària (FAKB) va ser fundada en un congrés obert pel guerriller anarquista Mikhail Gerdzhikov (1877-1947), un dels fundadors del comitè Revolucionari Clandestí macedoni (MTRK) el 1898 i comandant del seu cos de primera Línia en la Revolta Macedoniana de 1903 “. (Schmidt, 2009, pàg. 7)

D’acord amb Schmidt (2009, pàg. 9), a Bulgària, la FAKB va protagonitzar experiències rellevants que implicaven sindicalisme urbà i rural, cooperatives, guerrilla i mobilització de la joventut; “La FAKB es va constituir en seccions: sindical, guerrillera, professional i de joventuts, el que la diferenciava en tota la societat búlgara”. Ella va ajudar a fundar i enfortir organitzacions com “la Federació Búlgara d’Estudiants Anarquistes (BONSF); una federació d’artistes anarquistes, escriptors, intel·lectuals, metges i enginyers; i la Federació de la Joventut Anarquista (FAM), que tenia extensions a les ciutats, als pobles i a totes les grans escoles “.

El seu 5è congrés, el 1923, va comptar amb 104 delegats i 350 observadors de 89 organitzacions, el que mostra l’àmplia influència anarquista, possiblement majoritària entre els treballadors de Yambol, Kyustendil, Rodomir, poble de Nova Zagora (Khaskjovo), Kilifaevo i Delebets, a més de la creixent influència a Sofia, Plovdiv, Ruse i altres centres. El creixement de la (FAKB) va atreure repressions severes de la dreta feixista que, entre 1923 a 1931, mata més de 30 mil obrers. Assenyala Schmidt (2009, pàg. 16) que en aquest context molts militants de la FAKB van ser assassinats; tot i així, altres, que no van ser exiliats, “van formar destacaments de combat coneguts com a ‘cheti’ i es van involucrar en un important esforç per coordinar un aixecament amb el BKP [Partit Comunista Búlgar] el 1923”, i també es van implicar en combats guerrillers , el 1925, juntament amb el BKN i la BZS [Unió Agrària Búlgara].

Entre 1926 i 1927, la FAKB va adoptar la “Plataforma” del grup d’exiliats russos Dielo Truda [14,], que sustentava la necessitat d’una organització anarquista programàtica, fonamentada en la unitat ideològica, en la unitat tàctica (mètode col·lectiu d’acció), en la responsabilitat col·lectiva i en el federalisme, que va tenir un impacte rellevant sobre l’elaboració del seu programa de 1945, la “Plataforma de la FAKB”, la qual serà abordada més endavant.

El 1930, a Bulgària, apunta Schmidt (2009, pàg. 23-25​​), es destaca la influència anarquista en la formació de la Confederació Vlassovden, organització sindical rural, que es va articular entorn de múltiples demandes: “reducció dels impostos directes i indirectes, dissolució dels càrtels agraris, assistència mèdica gratuïta per als camperols, segur i jubilació per als treballadors agrícoles i l’autonomia de la comunitat “. Estenent-se ràpidament, l’anomenat “sindicalisme vlassovden” va arribar, l’any següent, a estar representat en 130 seccions de la confederació, possibilitant un “gran avanç de les organitzacions i publicacions anarquistes, de manera que el moviment anarquista, en aquell moment, pot ser situat com la tercera major força a l’esquerra, després de la BZS i del BKP “. Durant la Revolució Espanyola (1936-1939), 30 anarquistes Búlgars van lluitar com a voluntaris en les milícies anarquistes.

Entre 1941 i 1944, un escamot anarquista va combatre al nazi-feixisme, aliant-se al Front Patriòtic en l’organització de la insurrecció de setembre de 1944 contra l’ocupació nazi. Mentrestant, amb l’Exèrcit Roig substituint als alemanys com a força d’ocupació, es va establir una aliança entre la dreta i l’esquerra – anomenada “aliança vermell-taronja-marró” (Schmidt, 2009 p. 33) – que va reprimir brutalment als anarquistes. Els treballadors van ser obligats a entrar en un sindicat únic, lligat a l’Estat, en una política clarament inspirada en Mussolini, i, el 1945, en un congrés de la FAKB, a Sofia, la milícia comunista va arrestar als 90 delegats presents, el que no va impedir que el periòdic de la FAKB, Rabotnicheska Misl, arribés en aquell any, a un tiratge de 60 mil exemplars per número. A finals dels anys 1940, d’acord amb Schmidt (2009, pàg. 36), centenars d’anarquistes havien estat executats i prop de 1000 militants de l’FAKB van ser enviats a camps de concentració on les tortures, els maltractaments i la fam dels veterans antifeixistes (és a dir no comunistes) […] eren pràcticament rutina “. Va ser pràcticament el final de l’experiència de la FAKB, iniciada el 1919.

En un balanç d’aquesta experiència organitzativa, es pot dir que ella permet concloure

“que diversos tipus d’organització de classe treballadora són indispensables i entrellaçades, sense subordinació d’una a l’altra: organitzacions ideològiques anarco-comunistes, sindicats obrers, sindicats de pagesos, cooperatives i organitzacions culturals i d’interessos específics, per exemple, de joves i dones “. (Schmidt, 2009, pàg, 42)

La pràctica de la FAKB durant aquestes més de dues dècades, així com l’aportació teòrica que es va produir en aquest període, juntament amb la relació establerta amb la “Plataforma” del Dielo Truda, es va veure reflectit, el 1945, en un document programàtic: la “Plataforma de la Federació dels Anarco-Comunistes de Bulgària”. D’acord amb aquest document, la FAKB preveia, recolzant-se en el dualisme organitzacional, una organització política anarquista i un moviment de masses de la ciutat i del camp, format per sindicats i cooperatives.

L’organització política anarquista reuneix els anarquistes, per mitjà de principis politicoideològics anarco-comunistes, articulant-se regionalment, amb les següents tasques fonamentals:

“El desenvolupament, la realització i la difusió de les idees anarco-comunistes; l’estudi de totes les qüestions actuals i vitals de la vida quotidiana de les masses treballadores i els problemes de la reconstrucció social; la lluita multifacètica per la defensa del seu ideal social i per la causa del poble treballador; La participació en la creació de grups de treballadors, en el nivell de producció, professió, intercanvi i consum, cultura i educació, i totes les altres organitzacions que poden ser útils en la preparació de la reconstrucció social; La participació armada en tota insurrecció revolucionària; La preparació i l’organització d’aquestes insurreccions; La utilització de tots els mitjans correctes que puguin conduir a la revolució social “. (FAKB, 2009, pp. 61-62)

Els anarquistes també participen dels moviments de masses, en especial dels sindicats i les cooperatives. Els sindicats de treballadors han d’articular la força dels treballadors -a partir d’una articulació per local de treball o categoria, basant-se en el federalisme, en l’acció directa i en l’autonomia/independència de classe – i les seves tasques fonamentals són:

“La defensa dels interessos immediats de la classe treballadora; La lluita per la millora de les condicions de treball dels treballadors; L’estudi dels problemes de la producció; El control de la producció i la preparació ideològica, tècnica i organitzativa per a la reconstrucció social radical, en la qual aquestes organitzacions estan obligades d’assegurar la producció industrial “. (FAKB, 2009, pp. 63-64)

Les cooperatives agrícoles articulen a la pagesia sense terra i als petits propietaris que no exploten el treball d’altres, amb les següents tasques:

“Defensar els interessos dels camperols sense terres, amb poca o petites parcel · les de terra; Organitzar els grups de producció agrícola per estudiar els problemes de la producció agrícola; Preparació de la futura reconstrucció social, en la qual aquestes organitzacions seran les pioneres en la reorganització de la producció agrícola, mirant d’assegurar la subsistència de tota la població. “(FAKB, 2009, pp. 64-65)

L’experiència de la FAKB, que es reflecteix en aquest document programàtic, presenta elements històrics rellevants per a la comprensió del dualisme organitzacional anarquista.

Apunts conclusius

La rellevància de la discussió sobre les qüestions organitzatives de l’anarquisme és doble. D’una banda, encara cal abordar l’anarquisme seriosament, contraposant arguments sustentats pels seus adversaris i enemics, amb la intenció de proporcionar un coneixement més adequat d’aquesta ideologia/doctrina política i dels seus principals debats. De l’altra, l’aprofundiment de la discussió sobre el dualisme organitzacional pot contribuir al debat contemporani sobre l’organització de les classes oprimides [15], portant elements per a la reflexió d’aquells que s’interessen per moviments de resistència i lluita contra la dominació en general, i el capitalisme i l’Estat en particular.


 

Notas:

  1. D’entre els estudis produïts en els últims anys, que prenen per base talls històrics i geogràfics amplis – treballen amb una periodicitat de llarg termini, autors i episodis de diversos països i continents – es poden citar: Corrêa, 2002; Corrêa, 2013; Schmidt i van der Walt, 2009; Schmidt, 2012; Schmidt i van der Walt, inèdit; Silva, 2013.
  2. Es tracta de la noció que les masses es mobilitzen per si mateixes, sense necessitat d’organització, articulació o preparació prèvies, podent així, arribar a proveir processos de transformació de gran envergadura. Es diferencia per tant, de la noció de “espontaneïtat”, component inevitable de qualsevol mobilització popular transformadora.
  3. D’acord amb Corrêa, (2012, pp. 168-186) són tres els debats centrals entre els anarquistes, prenent com a base la seva continuïtat i permanència, i que constitueixen els fonaments de la definició dels seus corrents (anarquisme de masses i anarquisme insurreccionalista): posicions favorables i contràries a l’organització, posicions favorables i contràries a les victòries a curt termini (reformes); posicions distintes en relació al context d’utilització i la funció de la violència. Més enllà d’això hi ha un quart debat rellevant, transversal als corrents anarquistes, sobre el model de l’organització especifica anarquista.
  4. Segons apunten Schmidt i van der Walt (2009), en els seus 150 anys d’història, moviments populars per local de treball i vivenda constituïen vectors socials de l’anarquisme, conformats sobre bases classistes, combatives, independents, autogestionaries i revolucionàries, aquests moviments van enfortir la intervenció social anarquista.
  5. Les posicions antiorganitzacionistes posseeixen, històricament, ressò significatiu entre els anarquistes, però, tal com demostren Schmidt i van der Walt (2009), van ser sempre minoritàries en relació a les altres dues, organitzacionistes; sovint, les primeres van incorporar arguments individualistes externs a l’anarquisme, d’autors com Max Stirner i Friedrich Nietzsche.
  6. El sindicat d’intenció revolucionària va ser, durant el segle XX, segons assenyala Schmidt i van der Walt (2009), la posició estratègica hegemònica de l’anarquisme a nivell global, desplegant-se, principalment, en el sindicalisme revolucionari i en l’anarco-sindicalisme.
  7.  Encara que, d’acord Schmidt i van der Walt (2009), sigui històricament minoritari, en relació al sindicalisme d’intenció revolucionària.
  8. Ara, s’elaboren les línies generals de la teoria del dualisme organitzacional anarquista de Bakunin. La teoria i l’organització política anarquista va ser desenvolupada per Bakunin, en escrits i cartes, a partir de 1868, quan va ser formada l’ADS; escrits sobre el tema elaborats abans d’això no són encara plenament anarquistes i, per això, no són aquí utilitzats.
  9.  La seva major realització històrica concreta va ser la creació de les AIT a països on ella encara no existia i la creació de noves seccions de la Internacional on ja estava en funcionament, tals van ser els casos d’Espanya, d’Itàlia, de Portugal i de Suïssa, més enllà de casos en Amèrica Llatina, estimulats per correspondències. (Corrêa, 2003)
  10.  D’acord amb Corrêa (2012), entre els anarquistes, en general, els fonaments socials d’aquesta transformació revolucionària envolten la substitució de la dominació en nivell sistèmic, amb relleu per a la dominació de classe, per un sistema d’autogestió generalitzada en les tres esferes (econòmica, política i cultural) i una societat sense classes. Els anarquistes proposen substituir, per mitjà d’un procés revolucionari: l’explotació econòmica capitalista per la socialització de la propietat, la dominació política de l’Estat per l’autogovern democràtic, la dominació ideològica i cultural de la religió, de l’educació i, més recentment, dels mitjans de comunicació, per una cultura autogestionària. Es tracta, així, d’una crítica a la dominació en general, amb èmfasi en la dominació de classe, i una proposició d’autogestió generalitzada.
  11. D’acord amb Corrêa (2011), aquesta posició no implica una defensa del “apoliticisme”, sinó una concepció que els moviments de masses no han de subordinar o vincular-se a una posició polític-doctrinària determinada; un sindicat revolucionari “anarquista”, per exemple, com en la concepció anarco-sindicalista, tendiria, així, a allunyar treballadors amb altres concepcions. Es tracta de considerar que els moviments han d’abastar les diferents posicions polític-doctrinals i que una posició política no pot subordinar els moviments populars. La posició de Bakunin, així com la dels sindicalistes revolucionaris, anarquistes o no, manté que els moviments populars s’han d’articular al voltant de banderes concretes que uneixin els treballadors sense un vincle programàtic amb qualsevol doctrina política o religiosa. Segon sostenen, els debats entre les diferents posicions polítiques s’haurien de donar dins dels moviments, encara sense apuntar per a la creació, per exemple, de sindicats comunistes, catòlics etc; dins d’un sindicat haurien d’estar tots els treballadors disposats a lluitar, independentment de les seves posicions polítiques o creences religioses.
  12. La proposta d’organització política de Bakunin implica un model, prenent per base la discussió clàssica dels “models de partit” en un “partit de quadres” que no concorre a les eleccions i té els moviments populars com a camp d’actuació; per raó de prioritzar la qualitat i no la quantitat de membres i pel fet de posseir criteris rigorosos de selecció i d’ingrés diferenciant-se dels “partits de masses”, que prioritzen la quantitat i els criteris de participació són ben amplis; s’afilia, en general, qui vol.
  13. Així es poden apuntar dues diferències fonamentals entre la teoria organitzativa de Bakunin i aquella que serà desenvolupada per Lenin, anys després. La primera, en relació a l’organització interna; mentre que el partit Bakunià és federalista, amb les decisions sent compartides col·lectivament, de baix a dalt, de manera democràtica i autogestionària, el partit leninista defensa el centralisme democràtic, amb les bases sent consultades però les decisions preses per la direcció, de dalt a baix, de la cúpula jeràrquica cap a les bases, que són obligades a acatar-les. La segona, en relació amb els moviments de masses; el partit bakunià defensa una actuació complementària entre partit i moviments, sense qualsevol tipus de jerarquies o dominació exercida pel partit – la seva funció és enfortir el protagonisme d’aquests moviments – ja que les masses han de ser les responsables de la transformació social revolucionària; el partit leninista es caracteritza per situar-se per sobre del poble i, així, defensar la jerarquia entre partit i moviment i, d’aquesta forma, exercir una relació de dominació. Mentre que el primer defensa que l’agent de la transformació revolucionària és el moviment de masses, el segon defensa que aquests moviments tenen només capacitat per a les lluites a curt termini, i que el partit ha de dotar-los de capacitat a llarg termini i,ell mateix, protagonitzar la transformació.
  14. Dielo Truda. “Plataforma Organizacional dos Comunistas Libertários”, 1926. [http://www.nestormakhno.info/portuguese/platform2/org_plat.htm NdT: L’enllaç no funciona, el text en portugués es pot trobar en http://www.reocities.com/projetoperiferia3/plataforma.pdf, en català en http://www.bsolot.info/wp-content/uploads/2011/03/Grup_Dielo_Truda-Plataforma_per_una_Uni%C3%B3_General_d_Anarquistes.pdf, i en castellà es pot trobar en http://kclibertaria.comyr.com/lpdf/l092.pdf%5D
  15. El concepte de classes oprimides, aquí, es fonamenta en Errandonea (1989). Es tracta de conceptualitzar a les classes socials a partir de la categoria dominació, que inclou l’explotació. Així concebudes les classes socials estarien més enllà de l’esfera econòmica i de les relacions de treball; la lluita de classes es caracteritza per dos amplis conjunts de classes dominades i dominants, oprimides i opressores. Les classes oprimides estan compostes per treballadors assalariats de la ciutat i del camp camperols precaritzats, marginats i pobres en general; les classes dominants inclouen, més enllà de la burgesia (propietaris dels mitjans de producció), rics, gestors de grans empreses, gestors de l’Estat com a governants, militars d’alta graduació i jutges, més enllà d’una part significativa dels propietaris dels grans mitjans d’informació (mass-media), dels líders religiosos i d’aquells que monopolitzen estratègicament el coneixement.

Bibliografia:

BAKUNIN, Mikhail. “Carta a Morago de 21 de maio de 1872”. In: CD-ROM Bakounine: Ouvres Completes, IIHS de Amsterdã, 2000a.
______________. “Carta a Cerretti de 13-27 de março de 1872”. In: CD-ROM Bakounine: Ouvres Completes, IIHS de Amsterdã, 2000b.
______________. “Status Secrets de l’Alliance: programme et objet de l’organization révolutionnaire des frères internationaux”. In: CD-ROM Bakounine: Ouvres Completes, IIHS de Amsterdã, 2000c.
______________. “Status Secrets de l’Alliance: organization de l’Alliance des frères internationaux”. In: CD-ROM Bakounine: Ouvres Completes, IIHS de Amsterdam, 2000d.
______________. “Aux compagnons de la Fédération des sections internationales du Jura”. In: CD-ROM Bakounine: Ouvres Completes, IIHS de Amsterdam, 2000e.
______________. A Política da Internacional. São Paulo: Imaginário/Faísca, 2008.

CORRÊA, Felipe. “Anarquismo e Sindicalismo Revolucionário: uma resenha crítica do livro de Edilene Toledo a partir das visões de Michael Schmidt, Lucien van der Walt e Alexandre Samis”. In: Ideologia e Estratégia: anarquismo, movimentos sociais e poder popular. São Paulo: Faísca, 2011.
_____________. Rediscutindo o Anarquismo: uma abordagem teórica. São Paulo: USP (Mudança Social e Participação Política), 2012.
______________. Surgimento e Breve Perspectiva Histórica do Anarquismo (1868-2012). São Paulo: Biblioteca Virtual Faísca, 2013.

DUNOIS, Amédée. “Anarquismo e Organização”. In: Anarkismo.net, 2010.
[http://www.anarkismo.net/article/16943]

ERRANDONEA, Alfredo. Sociologia de la Dominación. Montevideu/Buenos Aires: Nordan/Tupac,
1989.

FAKB (Federação dos Anarco-Comunistas da Bulgária). “Plataforma da Federação dos Anarco-Comunistas da Bulgária”. In: SCHMIDT, Michael. Anarquismo Búlgaro em Armas. São Paulo: Faísca, 2009.

GALLEANI, Luigi. The Principal of Organization to the Light of Anarchism. Anarchist Library, 2011. [http://theanarchistlibrary.org/pdfs/a4/Luigi_Galleani_The_Principal_of_Orga-nization_to_the_Light_of_Anarchism_a4.pdf]

KOLPINSKY, N. Y. “Epílogo”. In: MARX, Karl; ENGELS, Friedrich; LÊNIN, Vladimir. Acerca del Anarquismo y el Anarcosindicalismo. Moscou: Progresso, 1976.

MALATESTA, Errico. “Sindicalismo: a crítica de um anarquista”. In: Grandes Escritos Anarquistas. Porto Alegre: LP&M, 1998.
________________. “A Organização II”. In: Escritos Revolucionários. São Paulo: Imaginário,
2000a.
________________. “A Organização das Massas Operárias contra o Governo e os Patrões”. In: Escritos Revolucionários. São Paulo: Imaginário, 2000b.
________________. Ideologia Anarquista. Montevidéu: Recortes, 2008. MARX, Karl; ENGELS, Friedrich; LÊNIN, Vladimir. Acerca del Anarquismo y el Anarcosindicalismo. Moscou: Progresso, 1976.

MONATTE, Pierre. “Em Defesa do Sindicalismo”. In: Grandes Escritos Anarquistas. Porto Alegre: LP&M, 1998.

NETTLAU, Max. Errico Malatesta: la vida de un anarquista. Rosário: Pensamiento y Voluntad, 2012.

SCHMIDT, Michael. Anarquismo Búlgaro em Armas: a linha de massas anarco-comunista. Vol. I. São Paulo: Faísca, 2009.
_______________. Brève Histoire de L’Anarchisme. Quebec: Lux, 2012. SCHMIDT, Michael;
VAN DER WALT, Lucien. Black Flame: the revolutionary class politics of anarchism and syndicalism. Oakland: AK Press, 2009.
____________________________________. Global Fire: 150 fighting years of international anarchism and syndicalism. Oakland: AK Press, no prelo.

SILVA, Rafael V. “Os Revolucionários Ineficazes de Hobsbawm: reflexões críticas de sua abordagem do anarquismo”. In: ITHA, 2013. [http://ithanarquista.wordpress.com/2013/02/20/rafael-v-da-silva-os-revolucionarios-ineficazes-de-hobsbawm/]

Anuncis