Sectarisme i avantguardisme – Debat d’un problema en l’esquerra.

FARJ – Publicat en Libera 163 (Juliol a octubre de 2014)

Enganxina02El sectarisme és la intolerància amb les posicions, opinions, ideologies o pràctiques diferents de les pròpies o del propi moviment, organització, grup etc. Ve acompanyada de l’arrogància, vanitat i oportunisme, col·locats per sobre de la lluita per la transformació social. Així, una pràctica sectària pautarà la política per la diferència, afirmant-se per la negació i denúncia de l’altre, buscant el conflicte en comptes del consens col·lectiu i del debat fratern.

Quan es manifesta entre els sectors de l’esquerra, el sectarisme és encara més nociu, ja que moltes vegades la lluita conjunta contra els enemics de classe és perjudicada per una visió de món inflexible, fanàtica i poc atractiva que acaba més per espantar el poble en comptes d’atraure’l a la causa revolucionària. El sectari es preocupa més amb el que altres grups polítics estan fent  que amb el que fan els enemics de classe dels treballadors.

Les diferències polítiques, ideològiques i estratègiques de fet existeixen en l’esquerra, però  cap moviment social o ideologia avançarà en solitari en el procés de transformació social. Forma part de la lluita saber construir aliances, composicions i articulacions, amb ètica i sense que sigui necessari deixar de costat els principis i el programa estratègic, però buscant el consens col·lectiu pels punts i demandes que és tenen en comú i que ajudin a enfortir el poble i a aconseguir els objectius revolucionaris. Una pràctica política ètica que respecti les diferències polítiques i busqui sempre l’enfortiment de la classe treballadora és el que diferència una proposta alliberadora d’un procés autoritari; una meta democràtica d’un mètode impositiu. Pràctiques informals d’articulació i grups malament estructurats també perjudiquen el camí cap al poder popular. Poden reproduir per altres vies l’avantguardisme, creant “lideratges ocults” i desestimulant espais de construcció col·lectiva.

És precís posar atenció, ja que les relacions d’opressió també poden estar encarnades en la militància i aquesta pràctica ha de ser combatuda. S’ha d’evitar tot adoctrinament, ficant al cap del poble sistemes d’idees o esquemes d’acció ja predefinits que no dialoguen amb la seva realitat. El procés de construcció del poder popular no és l’adoctrinament. Ni formes autoritàries de fer política que suposen que una “avantguarda il·luminada” sàpiga, parli i ensenyi, mentre una altra, el poble, ignori, escolti, aprengui i obeeixi.

No són només bells discursos que convenceran el poble de la seva força i capacitat de lluita. Serà la seva participació concreta i efectiva en l’organització dels treballs de base, d’una vaga, manifestació de carrer, de grup de treball, etc, en pràctiques col·lectives que generaran acumulació i poder popular. Tampoc és amb una bella retòrica que durem a terme les demandes populars, ans al contrari, és a través de la participació política directa, amb el poble organitzat deliberant sobre la seva quotidianitat; en l’exercici pràctic amb el suport d’una teoria bolcada en la realitat i nodrida per aquesta. Es tracta així de promoure un avanç amb el poble sense “idealitzacions” o “ideologitzacions”, o simplement limitar-se a llançar “programes màxims” de cara al no establiment d’un diàleg amb la quotidianitat de les persones. Però sí traçar objectius, construir un programa mínim i plans d’acció proporcionals a les exigències de la realitat i de la pràctica.

Així doncs, quan hi ha una voluntat d’accelerar artificialment aquest procés d’organització, encara en nom de les causes més “revolucionàries”, es crea un perillós desequilibri que condueix a formes estèrils de radicalisme. És voler més del poble i “qui molt abraça poc estreny” (1). És projectar un punt de vista ideològic sobre una realitat, de dalt a baix, veure només el que es vol veure i obligar la gent a fer el que pensem que s’ha de fer. I moltes vegades això ve acompanyat de l’exaltació d’un “martiri militant” o d’una “autoritat teòrica revolucionària”, promovent determinades avantguardes polítiques.

Una altra pràctica sectària és fer una acció al marge de la realitat o que no va ser construïda col·lectivament i acusar de “reformistes”, o alguna cosa semblant, els que no hi participaren. A la fi, l’acció pretén enfortir les avantguardes polítiques i no la lluita popular. Aquesta pràctica autoritària de forçar una “radicalització” o imposar una pauta externa que no va ser construïda col·lectivament pot ser contraproduent i resultar un retrocés. I el que sembla “revolucionari” té un efecte reaccionari perquè no té sensibilitat amb el poble i no vol caminar junt amb ell.

Contribueix a això l’arrogància de no analitzar correctament les possibilitats de la conjuntura i les condicions concretes de la lluita. Voler dogmàticament “empènyer” el poble sempre cap a una correlació de forces desigual és actuar de forma irresponsable que causa perjudicis sempre per als sectors menys privilegiats. Forçar el pas només duu a iniciatives sectàries i a la divisió dins les masses. Una acció és revolucionària no per la seva “estètica radical”, sinó pels objectius que busca i pel mètode amb què va ser construïda i encaminada. Voler que, d’un moment a l’altre, hi hagi compromís immediat del poble en un procés polític és posar les bases per perdre. “És millor donar un pas amb un miler que no mil passos amb un” (2).

Tots els veritables processos de poder popular comencen amb modèstia. La lluita dels de baix creix a partir dels petits problemes percebuts i en les possibilitats de solució, en les que tota acció ha de ser assumida pel poble com a subjecte actiu. Així, el lloc de les organitzacions polítiques no és darrere ni al front, ja que són formades pel poble, estan en el seu si, per estimular, proposar polítiques i formes d’organitzar-se i col·locar combustible en la lluita. És necessària una gran sensibilitat per acompanyar i respectar la dinàmica viva de l’acció popular en el moment en què es desenvolupa en el dia a dia, en una manifestació o en una mobilització, per exemple.

Voluntat de lluitar per a la transformació social sí! Però una determinada concepció de treball i de pràctica política quotidiana són la diferència que determinaran el caràcter del nou món que es busca construir. Existeixen altres mètodes que ajuden a accelerar efectivament i de manera conseqüent aquesta caminada del poble, com l’avaluació de la conjuntura, la promoció de l’articulació, l’avanç en l’organització interna i contacte amb altres grups i experiències, l’estímul a la (auto)formació política, i la creació d’un ambient social i polític ètic i favorable a això, amb participació directa i respecte al poble. Mètodes i pràctiques dotats de principis populars com l’acció directa, autogestió, ètica, suport mutu i classisme. Valors que han d’estar presents en el moment de la construcció del poder popular i de la transformació social.

Notes de traducció:
(1) A l’original en portuguès:  “dar o passo maior que a perna”
(2) A l’original en portuguès:   “É melhor dar um passo com mil do que mil passos com um”

Anuncis