1. Introducció

1.1 – Introducció sociohistòrica

Vivim uns moments històrics respecte a la situació social, econòmica i política a escala mundial, europea i també pel que fa a l’estat espanyol i a Catalunya. Els pobles del sud d’Europa estem sumits des de fa temps en una època bastant turbulenta en diversos aspectes, dinàmica que no sembla que hagi de canviar en els propers anys.

Pel que fa a la resposta social, la de “les i els de baix”, no podem més que ser pessimistes en tant als resultats palpables. Amb prou feines es pot parlar de victòries obtingudes a través de les lluites, i les victòries són escassament conegudes, difoses i assumides. Per tant el clima de derrotisme en què ens trobem, tot i estar cada dia participant de ple en lluites i reivindicacions socials, és bastant aclaparador per a la militància social.

La socialdemocràcia i l’esquerra tradicional encara tenen massa pes en la mobilització popular i social. Aquesta esquerra segueix sense trencar amb el neoliberalisme, i fins i tot el reforça quant assoleix quotes de poder. Els moviments revolucionaris apareixen per això petits, marginals i amb un discurs aparentment fora de lloc. No aconseguim apel·lar a qui pateix més els cops de la crisi, que és la classe obrera.

En canvi es va acostant a la mobilització poc a poc una part de la classe mitjana que recentment entra en l’activisme social, almenys des dels últims anys. Precisament la classe mitjana està perdent el seu estatus previ de “ascensor social” i una part comença a assumir que les seves lluites també són les lluites de la classe obrera.

També resulta esperançador notar que en les últimes convocatòries s’està començant a trencar el monopoli de l’esquerra oficial pel que fa a la mobilització ia la comunicació. És un primer pas molt important, que pot ser l’inici d’una organització popular més gran que aprofundeixi aquesta tendència tot just començada.

1.2 – Recorregut del moviment llibertari de l’última dècada

El moviment anarquista des del canvi de segle s’ha basat en dos corrents: l’anarcosindicalisme d’una banda, i per l’altre un moviment de col·lectius autònoms relativament poc organitzat. Aquest últim moviment conforma un ampli entramat d’Ateneus, CSOs i okupacions, grups anarquistes, ràdios lliures, revistes i premsa llibertària, grups de música, bars, etc. que omplen un espai polític i social situat en l’extrema esquerra (encara que sovint en conflicte amb altres forces polítiques i socials d’aquest entorn). A vegades aquest moviment llibertari és capaç de col·laborar entre si o amb altres tendències durant un temps, però aviat cau en el “activisme per l’activisme”, o en acollir-se a un discurs ultraradical que els aïlla de la seva base social.

A Catalunya l’última dècada ha estat força parca en col·lectius llibertaris. Els grups que existien generalment eren grups d’afinitat informals i la seva principal tasca era mantenir obert un local (ja fos un ateneu o CSO) o bé es creaven específicament per dur a terme determinades campanyes temporals. Els grups o col·lectius polítics estables han brillat generalment per la seva absència excepte alguna excepció. Malgrat l’acostament dels nous moviments socials al nostre llenguatge i a la nostra pràctica, a penes hi ha hagut un reconeixement d’aquests canvis, i s’ha optat moltes vegades per ignorar-los, o fins i tot per atacar-los. S’abandona així la disputa de certs moviments socials que són copats ràpidament per la socialdemocràcia o per altres tendències revolucionàries, no llibertàries.

Aquesta tendència s’ha començat a revertir, a grans trets, a partir del canvi de dècada. Es podria dir que el moviment antiglobalització va tenir una àmplia participació llibertària, encara que aquesta mai va estar estructurada. Però potser va ser la lluita contra el Pla Bolonya, on va començar a militar una nova generació llibertària, el primer cop que conscientment es participava en un moviment social des de posicions llibertàries. Després de les vagues generals de 2010 i 2011 i el 15M amb les seves seqüeles als barris i en els moviments socials el moviment va madurar i es va anar organitzant amb l’anterior moviment autònom que existia prèviament.

Ara anem trobant nous grups, col·lectius i assemblees locals que comencen a construir un nou moviment llibertari. El congrés de juny que intentarà formar una nova federació anarquista és una prova d’això, cosa que saludem i que ens alegrem que segueixi acumulant forces.

1.3 – Acostament dels moviments cap al llenguatge i praxi llibertària

Des de fa anys estem sent testimonis d’un acostament a la pràctica diària dels moviments socials cap a la forma de funcionar i d’actuar de l’anarquisme. Són nombrosos els grups activistes i els moviments que funcionen d’una manera assembleària, que reclamen l’autonomia, són federalistes, funcionen en xarxa, que volen més (o una total) democràcia econòmica i política, que realitzen l’acció directa, creen cooperatives, etc. Parlen un llenguatge similar al nostre, “ens han comprat el discurs”, però tot i això no assumeixen necessàriament els nostres objectius, el socialisme llibertari.

Tot això ho podem comprovar fins i tot en el propi discurs hegemònic, que ara actua desqualificant els moviments assemblearis ja que aquests s’han col·locat entre les organitzacions socials més respectades del país. Un exemple d’això podria ser la Plataforma d’Afectades per la Hipoteca.

D’alguna manera tot just hem comprès aquesta necessitat de les organitzacions socials de tenir una praxi llibertària. No estem donant sortida a les aspiracions de la societat i correm el risc de perdre el tren del canvi social. Això és el que pretenem canviar.